Jonathan Pryce

L’elecció de l’actor gal·lès com a High Sparrow m’ha tocat el cor. Mai me l’he pogut treure del cap com a Sam Lowry a Brazil (1984, Terry Gilliam), una distopia a revisar pels nouvinguts. L’aliança d’aquests monjos fanàtics amb Cersei és una jugada mestra de la reina mare, que ja té la seva pròpia guàrdia de corps per parar als peus a la meuca (amb perdó) de Margaery, que fa amb el rei —que va més calent que una guilla roja— el que vol i més. Amic Tommen, un consell d’amic repúblicà: beu, canta, fuma, balla, folla i caça abans que algun dia arribi l‘Stannis i t’enfili com una oliva.

Els Bolton

Ramsay, l’hereu de la família que governa Winterfell, té diversos oficis d’allò més adients per a un espectacle com aquest: torturador impenitent, assassí de nens, bebès i dones embarassades, cremador de cossos vius, soldat sense honor i esclavista reconegut. L’home ideal, doncs, per casar-se amb Sansa, que té una certa experiència amb pervertits mentals (Joffrey Lannister). Quan Ramssay promet que mai li farà mal, un calfred recorre el meu cos recordant les gestes del personatge. Afortunadament la pubilla dels Stark ja no és una nena indefensa. Que déu, això sí, l’agafi confessada.

Poder

“With great power comes great responsability”. No sé si ho va escriure Voltaire, però per nosaltres aquesta és la cita clau que l’oncle Ben deixa anar a Peter Parker (Spiderman pels amics) abans de morir. En aquesta situació es troba Jon Snow, igual que Daenerys just en l’episodi anterior. Un altre cop, fets un per l’altre. Fer rodar un cap (literalment) d’un insurrecte o aplicar clemència, un sentiment que a mesura que s’acosta l’hivern és un símptoma de debilitat insostenible per a un Lord Commander. La cara d’Stannis aprovant la decisió del seu bastard preferit fa basarda.

Freaks

S’ha de dir que a Braavos els Faceless Men no són d’eixe món. Per un moment temo que Arya es trobi perduda a True Blood, quan la sèrie va esdevenir una extravagància forasenyada. Gent estranya pregant, servents netejant cadàvers en un silenci sepulcral, noies amb cara de monja amargada… Preferiria conèixer món amb Sandor Clegane.

Dos eunucs

Costa de creure però l’escena més fantàstica (per irreal) és la de Tyrion mostrant-se impotent com el seu obscur aliat Varys (sic) davant una de les senyores de l’amor de Volantis. Respecte el final, era previsible que no fos tan fàcil com havien planejat d’antuvi plantar-se davant la mare dels dracs i la pretendent més temible al tron de ferro. O sí?