MENU

7 maig, 2015 Comentaris (7) Visualitzacions: 2137 Cinema Uns bastards













A FAVOR           EN CONTRA “Homo hominis, lupus est” Per Víctor Ribas “Avengers Assemble!!!”, el crit de guerra dels herois més poderosos, llestos, guapos i enrotllats de la Terra, torna tres anys més tard per fer front a una amenaça més complexa del que en principi ens podríem imaginar. L’equip format per l’home de llauna reciclada, …

'Los Vengadores 2, la era de Ultron'

A FAVOR           EN CONTRA

“Homo hominis, lupus est”

Per Víctor Ribas

vengadores-2-era-ultron-capitan-america-hulk-iron-man-thor-marvel-avengers-els-bastards-critica-series-pelicules-pel·licules

“Avengers Assemble!!!”, el crit de guerra dels herois més poderosos, llestos, guapos i enrotllats de la Terra, torna tres anys més tard per fer front a una amenaça més complexa del que en principi ens podríem imaginar. L’equip format per l’home de llauna reciclada, el nacionalista estirat —tot i que cada cop menys—, l’espia sensual, en Cupido, el Déu que mulla calcetes alienes i el científic enfurismat, té un altre cop l’original missió de salvar el planeta i d’aconseguir oportunitats de negoci immobiliari per en Wilson Fisk —així tot queda a casa—.

vengadores-2-era-ultron-capitan-america-hulk-iron-man-thor-marvel-avengers-els-bastards-critica-series-pelicules-pel·liculesLa trama central arrenca a partir de la invasió hostil d’un dels elements vius més poderosos de l’Univers a la I.A. (Intel·ligència Artificial) més amable de la Terra. El més pelut d’aquest assumpte, és que la possessió galàctica la provoquen accidentalment els setciències del grup —no és aconsellable jugar amb foc— donant lloc al naixement de l’antagonista i el punt més fort d’aquesta adaptació: Ultron. I no bastards, això no és un spoiler, és una premissa que tot i no ser una obra d’enginyeria narrativa, ens ajuda a posar damunt la taula una sèrie de qüestions que no estaria de més tenir en consideració.

Hobbes, pensador anglès i pare de la filosofia política moderna, basà el pretext de la seva obra més important —Leviathan— en una cita, que tot i no ser originalment seva, se la relaciona bàsicament amb ell: “Homo homini lupus est” o dit clar i català, “L’home és un llop per a l’home”. Aquest és el leitmotiv del llargmetratge, el qual motivarà a Ultron en el seu propòsit, perquè xatos, aquest ens “cyber-còsmic”, tot i l’aire pervers que l’hi imprimeix Mr. Wheddon, es mou per una lògica racional similar a la del pensador esmentat, malgrat que els mètodes que ens proposa en Chappie de l’infinit, són gairebé tan expeditius com els de ”Cesc el Castigaor” (A.K.A. The Punisher).

vengadores-2-era-ultron-capitan-america-hulk-iron-man-thor-marvel-avengers-els-bastards-critica-series-pelicules-pel·liculesAra bé, no ens desviem excessivament, Avengers: The Age of Ultron (Avengers 2 d’ara endavant) és l’evolució de la gran sorpresa que va suposar la primera entrega, si més no tenint en compte la gran acollida que va tenir tant per part del públic com de la crítica i assumint la qualitat de l’obra cinematogràfica més enllà de preferències personals. Tal vegada com The Avengers va elevar al màxim exponent un estil de fer cinema encetat amb Iron Man (2008) a l’inici de la Fase 1, Avengers 2 tanca la Fase 2 amb un fus d’argent, tot encarant la Fase 3 amb Avengers: Infinity War a l’horitzó —esperem que no la caguin—. De ben segur molts pensareu: “si una recepta funciona no la remenis gaire”, però jo us asseguro que la botifarra de ceba repeteix molt i que arriscar-se és de valents. En aquest cas, el risc ha valgut la pena i ens trobem en disposició de fer petons ben llargs a qui es deixi, i amb molta llengua.

La pel·lícula, conserva i augmenta alhora l’acció i l’humor de la primera entrega —tot i que no sempre d’una manera efectiva, però—, profunditza en els personatges i les relacions que s’estableixen entre ells, i a més a més, ens planteja qüestions gens menyspreables, aquelles que ens aporten el típic missatge mínimament transcendental que no molesta en excés, ja que sortosament el grau de solemnitat no arriba a nivells “Nolanians”. Tanmateix, no seria agosarat afirmar que en línies generals ens trobem davant una pel·lícula madura, fosca i quasi tan rodona com la seva predecessora. De fet, aquesta segona part només es veu perjudicada en alguns trams on baixa el ritme i pel fet que en Whedon s’ha agradat tant amb els acudits, que se l’hi ha anat l’olla lleugerament, i això us ho dic amb el meu cor negre i de pedra a la mà.

vengadores-2-era-ultron-capitan-america-hulk-iron-man-thor-marvel-avengers-els-bastards-critica-series-pelicules-pel·liculesA banda de tot el que us he explicat fins ara, cal destacar la justícia que s’ha dut a terme amb alguns personatges que a banda de no tenir pel·lícula pròpia, en l’anterior aventura no van gaudir del protagonisme merescut, elaborant juntament amb els nostres protagonistes principals, els dos bessons mutants (o “millorats”) i la “sorpresa” de la pel·lícula, una proposta coral que compleix les expectatives generades amb el “hype” i que a la vegada rendeix un homenatge al còmic de superherois, perquè amigues i amics bastards, unes de les característiques més destacables dels còmics Marvel a banda de les aventures, l’acció i l’humor, han estat sempre la humanització dels superherois i les relacions que s’estableixen entre ells durant les diferents sagues, és a dir: el “culebrot”.

Així doncs, considero Avengers 2 —darrera obra que dirigirà Joss Whedon pels Marvel Studios, en principi— un entreteniment ben vertebrat per un sòlid guió farcit amb humor, drama, bones interpretacions, acció desenfrenada i la cirereta d’uns efectes visuals i digitals que possibiliten un fet que fa 25 anys suposava un somni eròtic per gent com jo, l’adaptació de les batalles d’un univers tant divertit, com adult i menyspreat per les veus oficials de la cultura i l’entreteniment. Per acabar i a mode de resum, us diré que ens trobem davant la digna seqüela d’una pel·lícula canònica, que ens planteja qüestions allunyades de l’infantilisme i que de ben segur entretindrà des dels més petits als més grans, menys a en Callahan. Ara, si invertiu els molts calers que val una entrada de cinema i el film no us agrada, no me’n penso fer responsable.

 

Murieron por encima de sus posibilidades

Per David Callahan Ruiz

vengadores-2-era-ultron-capitan-america-hulk-iron-man-thor-marvel-avengers-els-bastards-critica-series-pelicules-pel·liculesDeia el gran Friedrich Nietzsche, un dels més genials i meravellosos pensadors que ha donat aquesta execrable i totalment exterminable raça que és la humana, autor entre d’altres de la joia filosòfica Així parlà Zaratrusta  (on va desenvolupar la seva idea del ‘superhome’), que “l’individu ha lluitat sempre per no ser absorbit per la tribu. Si ho intentes, sovint estaràs sol, i de vegades espantat. Però cap preu és massa alt pel privilegi de ser un mateix”. La frase pot tenir moltes accepcions però és perfecte per resumir què en penso de Los Vengadores 2: la era de Ultrón, un film saturat de veus i personatges que acaben descafeïnant-se individualment (les trames personals són tan fluixes, ridícules i intrascendents que fan bona la ‘nyonyeria’ de Smallville), i de retruc, òbviament, provoca que el xou general avanci narrativament a batzegades, entre explosions i atemptats de dolents que són novament la sempiterna extensió del perill terrorista que amenaça l’eix capitalista o del Bé. Sincerament, me la porta fluixa que el film sigui una picada d’ullet constant a Roy Thomas, un dels grans impulsors del còmic original, com assegurent entre plors els seus fans més puristes. No us enganyaré: el film entreté però està a anys llum d’acostar-se a l’equilibri de la primera entrega, passant de moments tediosos i intrascendents (com el surrealista homenatge a Michael LandonLa casa de la pradera) a moments de ‘hype’ que podria haver signat el mismíssim Michael Bay. Quin és el problema? El fet impersonal i excessivament generalista del tot. Massa veus distorsionen el missatge, la trama, el ‘moho’, el ‘quid’ d’aquest tipus de pel·lícules heroiques grupals.

vengadores-2-era-ultron-capitan-america-hulk-iron-man-thor-marvel-avengers-els-bastards-critica-series-pelicules-pel·liculesRetrocedim uns quants anys enrere, quan Sam Raimi decideix multiplicar les veus a Spider-Man 3, amb Spidey, Venom, l’Home de sorra i el nou Follet Verd, sense comptar els altres personatges secundaris, seguint el fil d’algunes de les trames més entranyables del ‘trepa murs’. El repte sembla que se li esconya, i el film -venint d’on ve- acaba significant un trist tancament a la millor saga que s’ha fet mai al cinema sobre un superheroi, i sobre Spider-Man. Anys més tard, Joss Whedon, recull el testimoni i intenta fer el mateix adaptant al cinema Los Vengadores. El film, molt complicat d’encarar, acaba funcionant gràcies a un quadriculat i metòdic equilibri entre les aparicions de tots els personatges protagonistes. Les situacions més terrenals entre ells funcionen gràcies a l’humor i aconsegueixen emmascarar el gran dèficit d’aquesta saga: les preocupacions existencials més individuals (no cal entrar-hi massa perquè per això ja tenim, en teoria, les seves pròpies sagues). És com seguir el rastre dels més o menys correctes X-Men (tot i ser-ne molts, uns es subordinen clarament a la resta, fet molt important) però afegint-hi més humor. A més, passem de la presumptuosa foscor del Batman de Nolan, un suposat superheroi carregat de traumes de nen ric de merda que, tot i amagar-se rere una armadura i infinitat de gadgets no seria rival de Chuck Norris en una de les seves pel·lis dels vuitanta, a una acció per fi ben filmada i fins i tot alegre. El film, clar, acaba sent un èxit sense massa discussió. I sense ser res de l’altre món, les coses com són.

Passen els anys i arriba l’inclassificable reebot de Spider-Man que, a banda de millorar el càsting de la saga de Raimi, s’estavella en quasi tot. No s’han inventat prou insults per definir aquest esperpent signat per Marc Webb. Per no parlar de la segona part, un nou intent de multiplicar veus que acaba sent un disbarat desastrós, i de la tercera entrega, anunciada ja com un tots (Els sis sinistres) contra l’home-aranya; una altra cosa no però riure segur que riurem. Tot això, almenys, ajuda a revigoritzar aquella infravalorada Spider-Man 3 que resulta, ara, no ser tan dolenta. De fet Raimi, per sobre de tot, per sobre de ser un referent, és un autor que sempre ha mimat les seves històries, els seus guions, amant del fantàstic però amb un pòsit què -fins i tot en els fracassos- ja voldríem assolir molts encara que fos una vegada a la vida. Entremig treu el cap la saga Mercenarios, una broma orquestrada per l’Sly molt ben rebuda i encara millor facturada, però de previsible caiguda lliure en les seves posteriors entregues. L’horror.

Una petita escletxa d’esperança s’obre amb Los Guardianes de la Galaxia, de James Gunn, nova proposta de film grupal amb segell Marvel, que acaba sent un bon film d’acció interestel·lar gràcies a un guió ple d’humor, a un deliciós compendi de ‘hits’ musicals, i a la rellevància del fet que el protagonista subordini una mica a la resta. El film se’n riu de tots i de tothom, fins i tot d’ell mateix, i això, amics meus, és sempre anar sobre segur.

vengadores-2-era-ultron-capitan-america-hulk-iron-man-thor-marvel-avengers-els-bastards-critica-series-pelicules-pel·liculesFinalment arriba aquesta nova Los Vengadores 2, precedida d’un ‘hype’ publicitari que ja avança l’oblit de la reexida fórmula de la primera aventura, aquell humor cohesionador, de les poques coses que poden fer possible un cert equilibri entre les petites i increïbles històries dels seus protagonistes, i s’aboca a l’acció sense mesura i sense massa trama (o com a mínim gens ben articulada), com les desastroses seqüeles o reebots d’altres sagues fallides i ja mencionades. Salveu totes les distàncies que vulgueu.

Podríem dir, doncs, que Los Vengadores 2 -si em permeteu la broma- Murieron por encima de sus posibilidades, que és de fet el títol del nou film d’Isaki Lacuesta, precisament també una història coral sobre un grup de ‘vengadors’ terrenals que intenten canviar l’ordre del sistema, de totes les coses que ens han putejat durant els darrers anys. Lacuesta és conscient de les deficiències del film, que les té, però les recondueix i les converteix en un experiment atrevit, honest i gens presumptuós gràcies a l’humor. I és que atenent novament a les sàvies paraules del meu mentor espiritual Friedrich Nietzsche, en una gens dissimulada voluntat de tancar de manera circular aquest meravellós article que m’ha sortit: “La potència intel·lectual d’un home es mesura per la dosi d’humor que és capaç d’utilitzar”. Prenguin nota, senyors meus… Prenguin nota.

A FAVOR           EN CONTRA “Homo hominis, lupus est” Per Víctor Ribas “Avengers Assemble!!!”, el crit de guerra dels herois més poderosos, llestos, guapos i enrotllats de la Terra, torna tres anys més tard per fer front a una amenaça més complexa del que en principi ens podríem imaginar. L’equip format per l’home de llauna reciclada, …













7 comentaris to 'Los Vengadores 2, la era de Ultron'

  1. Alt+126 ha dit:

    Després de tanta filosofía de bar… què en penseu de la pel·lícula? Jo he entrat per veure una crítica d’un film “simple” i m’he trobat amb que fa falta haver esmorzat bé i haver-se fotut una dutxa d’aigua freda per llegir tot això i, tot i així, al final no m’ha quedat clar què en penseu NOMÉS de la pel·lícula.
    És una mica absurd que la crítica d’un “blockbuster de manual” intenti ser més profunda que la pròpia pel·lícula.

    Vengadores 2 és una conya, així de simple. És un film amb acció (puta mania de fer-ho tremolar tot i fer 25 talls per un collons de cop de puny, en aquest punt empitjora basant el resultat final), amb acudits “tontos” i amb 4 minucies més per fer la historia una mica més interessant.

    I què vol dir això? Doncs que a qui li agradi això li semblarà bona pel·lícula i a qui no li agradi no. És molt senzill. No farà canviar la opinió de ningú sobre aquest tipus de pel·lícules. És més simple que el mecanisme d’un esclop, tampoc fa falta buscar més.

    PD: Lamentable la escena introductoria. Dels pitjors efectes especials mai vistos. Si no saben posar una moto sobre una gravació i que la moto realment sembli que corre per el terreny… que no ho facin, però veure com la moto “vola”, ja només de començar, fot molt de mal a la vista (entre d’altres tonteríes que es veuen durant els 5 primers minuts) Per sort després no s’emocionen tant i la cosa millora, però…

    • Víctor Ribas ha dit:

      Jo personalment penso que és tan dolenta o bona com pugui arribar a ser la primera entrega -un cop vista en Screener VO per poder defemsar-la-. La diferència és que no està tan pensada pel públic en general, li sobren minuts, acudits, alguna història i si més no, per mi, juga en el seu favor que no és tan buida com la predecesora. El temps la posara a lloc, jo m’esperava més en el primer visionat, tot i que la recomano per la setmana del cinema. Si l’hi hagués de posar una nota, seria un 7 peladet (m’ha agradat finalment), ja que sí li veig maduresa vers la 1a entrega. Per menjar crispetes i tenir clar que som una espècie molt xunga, tot i que no s’emfatitza prou. I quin tipus de filosofia poden comentar uns bastards si no és la de bar/butxaca/cunyadisme??? Ha estat un jov 😉 Tot el meu respecte per llegir les nostres anades d’olla!!!

  2. pelidavui ha dit:

    Jo que de filosofia i frases de gran pensadors no en sé un borrall, acostumo a dir que una peli m’agrada o no, si compleix el que m’havia promès. I en aquest cas, aquesta peli en molts moments em dóna gat per llebre.
    Potser és que el que m’havien promès estava massa embolicat em format teaser, trailer, featurette, etc. i el subministrament continu de dades de la peli han fet créixer massa l’expectativa i alhora ha fet desaparèixer la possibilitat de sorpresa.
    A Avengers 2 hi ha un excés de tot: acció, personatges, bromes, CGI, etc. i massa ingredients, fan la digestió de tot molt més difícil. No és que el menjar sigui dolent, és que n’hi ha massa.
    Les promeses de futures seqüeles són cants de sirenes avui dia ja que canvien actors, directors, guionistes… i al final no en queda res del que et diuen que hi haurà. Per tant, hem de comptar amb el què hi ha ara. I per a mi, tenim al davant una peli entretinguda, mal explicada en molts moments, personatges que no se’ls hi treu profit i d’altres que no interessen gens i et volen vendre com a “principals”.
    Cedeberora? Sí, però potser és perquè em van vendre quelcom més mesurat i madur.
    Dolenta? No, però millorable.
    Recomanable? Dependrà del teu nivell d’exigència. No oblidem que és un Blockbuster. No és Transformers, però tampoc és un pas endavant en aquests tipus de pelis com ho podria haver estat.

    • Víctor Ribas ha dit:

      Tot i que a mi m’ha convençut estic d’adcord amb els excessos i la merda dels “hype”. Jo de filosofia tampoc en sé gaire gens, però era per fer una mica d’apologia a la misantropia i donar-li un rotllo Nolan a la ressenya ;). Per mi, és una pel·lícula que guanya en la segona mirada i crec que no agradarà tant al públic infantil pel poc ritme.

  3. callahan ha dit:

    Amic C3PO o ALT126… En el meu cas crec que queda clar que la pel·li no m’ha convençut:

    “No us enganyaré: el film entreté però està a anys llum d’acostar-se a l’equilibri de la primera entrega, passant de moments tediosos i intrascendents (com el surrealista homenatge a Michael Landon i La casa de la pradera) a moments de ’hype’ que podria haver signat el mismíssim Michael Bay. Quin és el problema? El fet impersonal i excessivament generalista del tot. Massa veus distorsionen el missatge, la trama, el ‘moho’, el ‘quid’ d’aquest tipus de pel·lícules heroiques grupals”.

    Partint d’aquesta primera reflexió, i sempre tenint en compte que en el meu cas el referent filòsòfic és per introduir el propi post o reivindicar certes faltes, no perquè hi hagi una interpretació existencial al darrere, exposo amb exemples el perquè de la dificultat de fer un film ‘grupal’ com aquest, aque acaba bocant-se a un ‘hype’ sense sentit i mal explicat. Avorrir-me? No, però quasi. Emocionar-me? En absolut. Crec que m’ha deixat bastant indiferent.

    PD. Els primers minuts amb la imatge de postureo del principi del post és de vergonya aliena. Jo no trobo que el film sigui una conya perquè hi ha molt poc humor, o com a mínim a mi no em funciona gens. A mi no em fa massa gràcia l’humor d’aquest films, si es que n’hi ha. L’he trobada massa estirada en aquest sentit.

    En resum, abús de molt de tot amb un no massa reeixit treball de guió.

    Per cert, estimat Víctor, relacionar filosofia amb Nolan hauria d’estar penat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.