MENU

9 maig, 2015 Comentaris (0) Visualitzacions: 907 Cinema Uns bastards













Fa temps que els superherois de la pantalla, com abans els del còmic, la mare dels ous, mostren el seu costat més humà, ensenyant els conflictes interiors, les contradiccions i dubtes existencials que aquesta faceta singular els comporta. Hi ha herois d’una peça, fets a l’antiga, que només presumeixen de superpoders lluitant en combats extraordinaris …

SuperBastards

Fa temps que els superherois de la pantalla, com abans els del còmic, la mare dels ous, mostren el seu costat més humà, ensenyant els conflictes interiors, les contradiccions i dubtes existencials que aquesta faceta singular els comporta. Hi ha herois d’una peça, fets a l’antiga, que només presumeixen de superpoders lluitant en combats extraordinaris amb tots aquells superdolents que s’hi encreuen a l’univers. N’hi ha que, dotats amb personalitats més complexes (i, per tant, més interessants), rere la màscara i amb poders o sense, s’enreden en tota mena de conflictes interns i psicològics, com l’estimat Peter Parker (Spiderman) o l’admirat Bruce Wayne (Batman). També, ja emmarcats en la categoria crepuscular, en trobem que no porten ni malles, ni calçotets, ni pijama per salvar el món. No els cal, amb prou feines poden lluitar contra els seus propis dilemes i més els caldria posar-se en mans de psiquiatres, com és el cas de David Dunn, el protagonista de la memorable El protegido (Umbreakable) de M. Night Shyamalan. Però aquests estan en una altra dimensió.

Vengadores: La era de Ultrón és segurament la més gran pel·lícula de superherois de la història. I per això, aprofitant la seva estrena, Els Bastards ens mullem (literalment) i cadascú expressa les seva predilecció per aquell superheroi amb qui combrega, s’identifica o simplement per qui es deixaria estimar.

Súper Jep Soler: Hulk

vengadores-ultron-iron-man-capitan-america-thor-hulk-batman-superman-spiderman-lobezno-critiques-cinema-pel·licules-pelis-films-series-els-bastards-critica

En Bruce Banner rep una radiació atòmica que li genera uns canvis en el metabolisme quan s’enfada, i es converteix en Hulk, un gegant de color verd que destrueix tot el que té al davant sense dir res. La gestió de la ràbia és l’eix principal d’aquest superheroi, considerat enemic de la població per les seves irades conductes i les dificultats per controlar la força. Tot i això, en Bruce és una bona persona, destinada a ser trepitjada per tothom perquè és tímid, no té capacitat de decisió i té por. Por de tot el que l’envolta i, fins i tot, d’ell mateix. Però ja sabeu que aquelles persones callades i que no protesten mai, poden tenir un cop de geni d’allò més violent; imagineu si és verd…

La primera vegada que vaig veure un superheroi a la televisió va ser en la sèrie El increible Hulk (1977-1982), que emetia televisió espanyola. Bill Bixby interpretava el doctor Banner i quan es transformava en Hulk (li deien La Masa) el paper el feia en Lou Ferrigno, un culturista italià que va fer gaudir de valent el seus fans quan va salvar una nena de ser atropellada per una camioneta frenant-la amb la força dels seus braços. En Hulk va ser real finalment. Les adaptacions cinematogràfiques van ser interpretades per Eric Bana, en la genial pel·lícula d’Ang Lee (ell interpretava digitalment els moviments de l’heroi), després Edward Norton en la fallida versió del 2008 i, finalment, Mark Ruffalo dins la colla dels Vengadors, que ha tornat a donar el caràcter i l’essència original a aquest petit gran heroi.

Súper Jep Soler: The Phantom

vengadores-ultron-iron-man-capitan-america-thor-hulk-batman-superman-spiderman-lobezno-critiques-cinema-pel·licules-pelis-films-series-els-bastards-critica

La justícia, la pau, l’honradesa i la llibertat són els principis de The Phantom (L’home enmascarat), un justicier immortal que protegeix una part de la selva africana dels lladres de tombes, buscadors de tresors i altres pirates de dues potes. Ningú sap el seu nom, viu entre les ombres i tenebres, tot ho sap, només apareix quan hi ha una injustícia; els indígenes li diuen “l’esperit que camina” perquè no mor mai. Darrere aquest superheroi sense poders especials, s’amaga el benestant Kit Walker, que exercirà d’home emmascarat fins al final dels seus dies i que passarà el relleu al seu fill per poder continuar la lluita contra el mal i mantenir la immortalitat. Les armes més importants de The Phantom són el seu gos Devil i el poderós cop de puny que deixa marcada la calavera de l’anell a la cara dels contrincants.

El còmic (1936) està ple d’aventura, misteri, lluita i emoció, però no ha tingut sort en l’univers audiovisual. Alguns capítols de la dècada dels quaranta van obtenir algun ressò mediàtic, però els altres intents només l’han portat al fracàs. L’any 1961 es va gravar un pilot per a una sèrie que incloïa, entre altres, Lon Chaney Jr i Paulette Goddard, però no va obtenir continuïtat. La pel·lícula del 1996 amb Billy Zane de protagonista va passar sense pena ni glòria i la mini-sèrie del 2010, en què volien actualitzar el personatge fent-lo viure a la ciutat, també va ser un desastre. Una llàstima, perquè The Phantom és un personatge ideal per al cinema d’acció, només faltaria farcir-ho d’una història interessant.

Súper Salvador Garcia-Arbós: Capità Amèrica

vengadores-ultron-iron-man-capitan-america-thor-hulk-batman-superman-spiderman-lobezno-critiques-cinema-pel·licules-pelis-films-series-els-bastards-critica

Joe Simon i Jack Kirby, d’origen jueu, van concebre el Capità Amèrica, el més ingenu dels superherois, en plena II Guerra Mundial, per lluitar contra el dimoni del nazisme —els fatxes, feixistes, els dolents absoluts, l’encarnació del mal—, quan amenaçava la democràcia i el somni americà. Gràcies al Sèrum del Supersoldat i un escut d’acer vibranium amb l’estrella i els colors de la bandera dels USA, Steve Rogers, un estudiant escardalenc de belles arts, fill d’un borratxo màrtir de la Gran Depressió, serà Captain America, el primer gran superheroi de Marvel. En l’última saga cinematogràfica —ara que Marvel és Disney—, el superheroi és interpretat per Chris Evans, quasi tan quico, fava i anodí com Steve Rogers. Sort n’hi ha dels efectes especials i dels actorassos que l’acompanyen, de la talla de Samuel L. Jackson, Tommy Lee Jones, Stanley Tucci, Scarlett Johansson o Robert Redford.

Súper Salvador Garcia-Arbós: SuperGirl

vengadores-ultron-iron-man-capitan-america-thor-hulk-batman-superman-spiderman-lobezno-critiques-cinema-pel·licules-pelis-films-series-els-bastards-critica

Seqüela femenina de Superman, Supergirl no és de les pitjors adaptacions de còmics al cinema, sinó dels pitjors còmics de superherois: tot és seqüela, tot és repetit, tot és déjà vu, només que hi volen donar un accent femení. Amb guió d’Otto Binder i dibuixos d’Al Plastino, la factoria DC Comics va  publicar aquest personatge el 1959, presentat com a cosina de Superman. Kara Zor-El és enviada a la Terra  i es farà dir Linda Lee. Agafeu-vos-hi fort: es fa amiga de Lucy Lane, la germana petita de Lois Lane; diu que és cosina de Clark Kent, i es vesteix de blau amb faldilleta recatada –res d’estil manga– i ensenya cuixa calvinista. A la terra ha de lluitar Supergirl, interpretada per Helen Slater, de la qual no es pot dir gaire res més que s’enfronta a la malvada Selena, interpretada per la sempre brillant Faye Dunaway, per recuperar l’Omegahedron, una mena de bola màgica. Guanya la Humanitat. Van voler fer una història fantàstica del rotllo princeses i reines per enganxar el públic femení al món dels superherois, però van xocar contra la kriptonita del talent i va ser un fiasco de públic i crítica. En Peter O’Toole hi feia un paperot al nivell del film, d’una època en què la tele ja donava personatges brillants i sexies com la Diana de V.

Súper Jordi Taulats: Dr. Strange

vengadores-ultron-iron-man-capitan-america-thor-hulk-batman-superman-spiderman-lobezno-critiques-cinema-pel·licules-pelis-films-series-els-bastards-critica

Sóc de Mascherano, per tant no podia triar a un hit. El primer cop que em va caure un còmic de Dr. Strange (Dr. Estraño) va ser en l’època que, com molts de vosaltres, jugava amb les coses paranormals. L’època en què anava al cementiri de Palau o al castell de Sant Julià a fer psicofonies, o anava a casa els meus cosins a jugar —perquè era això, senyors i senyores meves— amb les ouijas casolanes que ens fèiem, dibuixant l’abecedari en un foli en blanc i posant els dits sobre el got de cigaló del meu oncle. Doncs és clar, en aquesta època i trobar-me un personatge que havia estudiat les arts ocultes, que realitzava viatges astrals —aix, quina decepció més gran quan vaig decidir  renunciar a fer viatges astrals— i que lluitava contra éssers d’altres dimensions. M’agradava per dues raons: la primera, perquè era un dels pocs superherois que tenien els poders fruit del seu esforç i estudi, i no per culpa d’una picada d’aranya, un experiment fallit o una armadura mecànica.

Creat per Stan Lee i Steve Ditko el 1963, Dr. Strange és l’àlies de Stephen Vincent Strange, un neurocirurgià cobdiciós  i egocèntric que després d’un accident pateix una malaltia nerviosa que li afecta les mans i s’ha de retirar. Des de llavors aprèn les arts místiques amb el seu mentor, l’Anciano, i l’ajuda a lluitar contra el mal místic. Quan aquest mor, Strange rep el títol d’Hechizero Supremo. S’espera la seva aparició a la gran pantalla l’any que ve, amb Benedict Cumberbatch encarnant el Dr. Strange .

Súper Jordi Taulats: Storm

vengadores-ultron-iron-man-capitan-america-thor-hulk-batman-superman-spiderman-lobezno-critiques-cinema-pel·licules-pelis-films-series-els-bastards-critica

A l’hora d’organitzar aquest article, es va demanar a tot bastard que volgués que digués quin superheroi volia fer. En veure la llista, em vaig adonar que no hi havia cap superheroïna; per tant, vaig dir que, a banda del Dr. Strange, també faria un altre superheroi, aquest cop dona: Storm (Tormenta). I és que quan la vaig veure per primer cop en un número de X-Men me’n vaig enamorar. El poder de controlar els elements —amb les ganes que tinc moltes vegades que un tifó passi per algun despatx o caigui un llamp al cap d’algú—, els cabells llargs i blancs, l’exotisme del personatge… tot d’ella m’agradava i, també ho he de dir, estava en una època en què les hormones estaven totalment descontrolades i només veure un un dit gros d’una dona ja me les alterava encara més.

Ororo Munroe és filla d’una princesa d’una tribu africana de Kenya. En una guerra civil al Caire els seus pares moren i ella es veu obligada a fer de carterista per a una banda. El primer cop que utilitza els seus poders, sense saber com, és quan es troba atrapada sota unes roques. No és fins que coneix T’Challa (Pantera negra) que no aprèn a controlar els seus poders. Després d’ajudar els X-Men en una missió, Storm passa a ser un membre fix dels grup i a controlar millor els seus poders.

Súper Jordi Camps: Judge Dredd

vengadores-ultron-iron-man-capitan-america-thor-hulk-batman-superman-spiderman-lobezno-critiques-cinema-pel·licules-pelis-films-series-els-bastards-critica

El jutge Joseph Dredd és un agent de la llei nord-americà en un futur distòpic en què els jutges reuneixen en una sola figura els càrrecs de policia, jutge i botxí; per tant, facultats per detenir, condemnar i fins i tot executar els criminals a l’acte. Res que no fes el mític Harry Callahan, direu, però en aquest cas actuant de forma legal. I és que en el futur que viu ell, en què les ciutats ja no existeixen perquè han donat peu a metròpolis unides pel ciment (Mega-City 1), l’índex de criminalitat és tan elevat que, gràcies a Déu (bé, en tot cas a la clonació), existeixen aquesta mena de policies tot terreny, equipats tecnològicament i armats fins a les dents. La fascinació per aquest guardià de la societat es deu al fet que un dia, ja d’adolescent i durant un viatge a Anglaterra, vaig arreplegar un còmic d’una llibreria fascinat per la portada del número 1 de la col·lecció d’Eagle Comics on quedava clar qui manava. “Judge Dredd. He is the law. And you’d better believe it!”. Brian Bolland il·lustrava en una sola imatge i el logo tot el que havies de saber sobre el personatge  en la que està considerada una de les 100 millors portades de còmic de tots els temps.

Després vindrien més còmics, alguns de molt psicodèlics; cançons com les d’Anthrax (I am the law), i pel·lícules: una d’horrorosa, on l’embotit i gangós Sylvester Stallone insultava el referent amb un nyap d’adaptació, i una de més recent, amb guió d’Alex Garland, en què Karl Urban apujava el llistó per oferir un retrat més que digne en un film molt carpenterià i deutor dels millors westerns de Howard Hawks. Ja arribem tard, però sempre s’havia especulat que Clint Eastwood podria haver-lo interpretat i nosaltres haver-ho disfrutat escoltant-lo dir: “Jo sóc la llei!“.

Súper Marc Bataller: Batman

vengadores-ultron-iron-man-capitan-america-thor-hulk-batman-superman-spiderman-lobezno-critiques-cinema-pel·licules-pelis-films-series-els-bastards-critica

Als tretze anys, acompanyat per la meva cosina a Figueres, va ser el primer cop que vaig veure una pel·lícula dos cops seguida al cinema. Ens va agradar tant que després dels títols de crèdit no ens vam aixecar de la cadira i vam esperar-nos a la següent sessió. Era Batman, de Tim Burton (1989). Des de llavors, el superheroi m’ha acompanyat sempre en la meva vida cinematogràfica, ja sigui a través de l’immens Chiristopher Nolan o la recent Gotham, que repassa els anys imberbes de Bruce Wayne, l’àlter ego del ratpenat. I, és clar, la sèrie de Batman i Robin dels anys seixanta, que ha estat reposada mil vegades amb els seus famosos efectes sonors i onomatopeies: plam, pas, blaw!!!

Batman és únic, bàsicament perquè no té poders sobrenaturals com la resta. Ni l’ha picat una aranya, ni ve del futur, ni té un cos de metall, ni vola pels aires. És de carn i ossos. Bé, té el poder del diner per fer-se tots els ginys inimaginables. I Batman també té el millor univers de personatges al seu voltant: Joker, Catwoman, El Pingüí, Robin, Enigma i un llarguíssim etcètera. Per això és l’heroi per excel·lència. Els altres són de pa sucat amb oli.

Súper Fàtima Deulofeu: Iron Man

vengadores-ultron-iron-man-capitan-america-thor-hulk-batman-superman-spiderman-lobezno-critiques-cinema-pel·licules-pelis-films-series-els-bastards-critica

Toni Stark és un milionari i brillant enginyer hereu de Indústries Stark, empresa armamentística que dissenya armes d’última generació. Capturat i malferit per una organització criminal per utilitzar-lo per fabricar armes de destrucció massiva. Per salvar-li la vida, el seu company de captiveri, un Nobel de Física, li implanta una placa pectoral magnètica per impedir que els fragments de metralla li arribin al cor. Junts construeixen una poderosa armadura metàl·lica per poder-se escapar. Ha nascut Iron Man. Stark millora el prototip afegint-hi armes i dispositius tecnològics per aconseguir una armadura letal per intentar salvar la humanitat dels múltiples perills que l’amenacen. Stark és irònic, simpàtic, divertit i, per damunt de tot, un geni. És un rebel que no acata els protocols, constantment qüestiona l’autoritat i li agrada desobeir les normes, fet que suposarà que al principi S.H.I.E.L.D. només el vulgui com a assessor, però finalment s’incorporarà al grup de superherois que formen The Avengers. Sens dubte Iron Man ens regala els moments més divertits de la saga i només li posaria un però: la combinació cromàtica de l’armadura és lletja de nassos.

Súper Jordi Dorca: Thor

vengadores-ultron-iron-man-capitan-america-thor-hulk-batman-superman-spiderman-lobezno-critiques-cinema-pel·licules-pelis-films-series-els-bastards-critica

-A Maria Puríssima, -Sens pecat fou concebuda. -Amics lectors, els confesso que he pecat, un pecat incomprensible en un bastard. -Quin és aquest pecat, germà? -Els superherois m’interessen entre poc i gens. -Déu meu, com pot dir aquesta blasfèmia! Com és que els seus companys no l’han fet lapidar amb pedres punxegudes a la plaça del poble? -Suposo que és perquè, tot i interessar-me poc aquest món, encara hi ha històries que puc veure, aguantar i gaudir, però del Superman (gran record de petit), algun Capità Amèrica i els Batman de Burton i Nolan no passo; de fet menteixo, un altre dels que m’interessen (en la justa mesura) és Thor, potser pel fet de ser una deïtat nòrdica, o que fos desterrat pel seu pare a viure com a mortal per haver fet un excessiu ús de la violència i el sadisme, potser pel fet de ser (des del meu modest punt de vista) el més increïble (ho dic en el sentit de difícil de creure) de tots els superherois o potser perquè em va alegrar una tarda ociosa en què vaig anar al cinema a veure l’entretinguda versió The dark world d’Alan Taylor, a Thor li tinc un cert afecte. Amics bastards, prometo penitència, prometo rescatar vells còmics, antigues pel·lícules i anar a veure ipso facto Vengadores: La era de Ultrón per redimir aquest imperdonable pecat.

Súper David “Callahan” Ruiz: Spider-Man

vengadores-ultron-iron-man-capitan-america-thor-hulk-batman-superman-spiderman-lobezno-critiques-cinema-pel·licules-pelis-films-series-els-bastards-critica

Spider-Man ha estat sempre el meu superheroi, el superheroi que porto dins, el que molts portem dins, un paio ple d’inseguretats, pensaments absurds i paranoics sobre com afrontar la vida, les relacions de parella, la família, l’amistat, la malaltia, l’honor i la responsabilitat, entre moltes altres  coses. Qui pot imaginar-se un superheroi així, posseïdor d’un gran poder, combatent el mal amb enginy i astúcia, però sent un puto desastre en els afers més domèstics? En Peter Parker, l’àlter ego de l’Spidey, va saber connectar des de bon principi amb el seu target original, un públic adolescent que ha crescut i madurat, generacions senceres –doncs– que han acabat patint i compartint molts dels seus problemes. Sortir a lluitar contra el Doctor Octopus o el Follet Verd amb un munt de problemes terrenals al cap, era una manera de fotre collons a l’espiral d’obstacles interminables que ens planteja a tots la vida, tasca que a més el convertia, alhora, en un proscrit encara més vulnerable i humà. Ningú ha dit mai que la vida fos fàcil i que ens haguessin de felicitar per anar cremant i superant etapes, no? I a sobre, es permetia el luxe de fer acudits deixant-nos clar que mai podem deixar de somriure, que l’humor és i ha de ser sempre la gran arma, el nostre gran poder, més enllà de sentits aràcnids o balancejos acrobàtics impossibles per la gran avinguda. Aquí hi ha la grandesa del grimpamurs, la proximitat de qui sempre ha estat, de fet, el nostre veí i amic, la raó per la qual ha estat el fill preferit del seu creador, el grandiós Stan Lee, i sobretot el més popular entre la resta de mortals i molt per sobre dels seus dos grans rivals, el titafluixa d’en Superman o el traumes d’en Batman, dos personatges que, a sobre de ser de DC, parteixen d’una percepció humana massa allunyada, massa amagada rere l’origen alienígena del primer i la fortuna irreal del segon.

Súper David “Callahan” Ruiz: Wolverine

vengadores-ultron-iron-man-capitan-america-thor-hulk-batman-superman-spiderman-lobezno-critiques-cinema-pel·licules-pelis-films-series-els-bastards-critica

En Logan/Wolverine és el superheroi més bastard que recordo, i per això mateix dels meus personatges de còmic més estimats i entranyables. Disposa d’un esquelet banyat en adamantium, urpes retràctils com forquilles gegants als punys i un factor de curació que fa que envelleixi molt lentament i que pràcticament el condemna a ser un ésser immortal privat de d’una vida normal i de relacions estables. I això sense oblidar els seus gens provinents d’una subraça d’homes descendents dels primers llops. Com pot ser, doncs, que tenint-ho tot a favor per ser un fill de puta menyspreable, un semidéu del caos i la destrucció, acabi decantant-se per la defensa del bé? Tot i conservar actituds autodestructives més properes als seus antagonistes, malcarat, turmentat, poca-solta, rude, fumador i bevedor compulsiu, és precisament aquí on resideix l’atractiu del personatge, la seva pura essència X d’antiheroi errant, de cowboy solitari, de detectiu taciturn condemnat a vagar quasi eternament per la vida, fugint de la fatalitat d’un passat que el perseguirà per sempre més, i a la recerca d’un destí tan eteri com llunyà. En Wolverine és un dels acostaments més originals fets des del món del còmic al mite de la vida eterna, un acostament resolt amb acidesa, cinisme, un punt d’humor negre i força passat de voltes. Qui no ha desitjat mai ser immortal? En Logan ho és, però representa la transformació d’aquest teòric anhel ancestral en una llosa difícil de pair. És bastardia pura, decisió, valentia, coratge, pit i collons, caure i tornar-se a aixecar per rebre novament un altre cop, però per sobre de tot és creure en un mateix, una oda permanent a la individualitat, a la soledat, al “millor sol que ben acompanyat”. Logan és una mena de Mr. Scrooge en versió Marvel, i que Dickens em perdoni!

Súper Lluís Simon: Guy Fawkes

vengadores-ultron-iron-man-capitan-america-thor-hulk-batman-superman-spiderman-lobezno-critiques-cinema-pel·licules-pelis-films-series-els-bastards-critica

Remember, remember, the 5th of november.

Els fills de puta del món no poden dormir tranquils. En qualsevol moment un anarquista amb la nostra màscara preferida pot entrar a la seva habitació i apunyar-los sense pietat. Aquesta és la diferència entre l’heroi d’Alan Moore i David Lloyd i els altres, que són fantàstics, en el sentit literal del terme. No hi ha Batmans ni Supermans ni Spidermans que amenacin el poder establert. En canvi, els clons reals de Guy Fawkes es multipliquen pel primer món i per les xarxes jugant a escacs amb l’ordre establert. Certament és un personatge que protesta contra la tirania, però si acudim a la correcció política, és un terrorista de cap a peus que usa la violència a la seva conveniència. No estaria massa lluny fins i tot de Ra’s al Ghul i la seva lliga de les ombres. Però això només depèn de la percepció de cadascú. La novel·la gràfica, inspirada en el clàssic 1984, és magnífica, però el film hi afegeix tantes referències a George W. Bush i a la “democràcia” dels EUA que també és imperdible.

Súper Víctor Gonzàlez: Superman

13600Superman ha sigut sempre el primer en tot. El primer superheroi que va aparèixer en un còmic, després de The Phantom, el primer a tenir una sèrie de televisió, el primer en sortir en un article acadèmic sobre educació i el primer en ser protagonista d’un film de gran pressupost a Hollywood.

Representació de l’immigrant americà orfe, Superman és la figura d’aquell personatge que s’ho ha hagut de treballar molt per arribar a dalt de tot sense amagar-se darrere una màscara. Protegeix a tothom sense excepció i és el que inventa la màxima que el gran poder porta una gran responsabilitat, molt abans que Spiderman.

Creat en una habitació d’un pobre dibuixant jueu, Superman és també l’únic superheroi que no prové de les grans corporacions de l’entreteniment. És com Zeus, pare i senyor dels déus de la mitologia grega, llavor de la resta de superherois que comentem en aquest article i que, per deferència, mereix estar enternament a dalt del podi.

Súper Víctor Gonzàlez: The Toxic avenger

W8Ftt

The Toxic Avenger va ser una idea de superheroi camp que li va venir a Lloyd Kaufman mentre ajudava a rodar les escenes inicials de Rocky a Filadèlfia. El prop original encara es troba a la seu de la Troma, i es pot tocar sense que en Lloyd s’enfadi, ben al contrari, ja que li agrada que els fans es facin una foto amb la seva creació més emblemàtica d’heroi tòxic tocat per una explosió nuclear.

La Marvel en va fer un còmic, que va aguantar un parell d’anys i en Lloyd em va confessar en una entrevista pels bastards que en Swarzeneger el va fins i tot arrivar a trucar per produir un blockbuster que mai va arribar a cuatllar. The Toxic Avenger  és potser el superheroi més bastard de tots els que comentem. La Troma és i serà sempre insuperable.

Súper Víctor Gonzàlez: The Punisher

punisher-banner

The punisher va aparèixer de sobte el 1974 al número 129 de The Amazing Spiderman com l’antiheroi més violent vist mai. Els seus mètodes no deixaven cap dubte; tolerància zero per assassins, violadors, assaltadors de bancs i velles desprotegides. Si se’ls havia de matar se’ls matava i si es feia amb violència exacerbada, encara millor. El còmic ensenyava la situació desastrosa dels carrers de les ciutats americanes dels 70 i 80. Es necessitava un superheroi que eliminés de forma radical la violència i flux de drogues que ho acaparaven tot. The punisher era la resposta.

Fa temps que els superherois de la pantalla, com abans els del còmic, la mare dels ous, mostren el seu costat més humà, ensenyant els conflictes interiors, les contradiccions i dubtes existencials que aquesta faceta singular els comporta. Hi ha herois d’una peça, fets a l’antiga, que només presumeixen de superpoders lluitant en combats extraordinaris …













Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.