MENU

26 maig, 2015 Comentaris (0) Visualitzacions: 364 Sèries Jep Soler










No us esvereu pel títol del post. Deixeu que m’expliqui i ho entendreu perfectament (ara he semblat convergent, m’hauré de purgar). Bloodline és una de les últimes sèries de Netflix, segell que va lligat a qualitat, i que no decep en l’arrencada ni en el plantejament. De fet després de veure els primers capítols l’he …

'Bloodline': ferum de culebrot

bloodlinellargNo us esvereu pel títol del post. Deixeu que m’expliqui i ho entendreu perfectament (ara he semblat convergent, m’hauré de purgar). Bloodline és una de les últimes sèries de Netflix, segell que va lligat a qualitat, i que no decep en l’arrencada ni en el plantejament. De fet després de veure els primers capítols l’he recomanada animosament a alguns coneguts, que ara llegiran aquest post i diran que canvio de pensament a cada moment (una altra semblança convergent, trucaré a un exorcista). El plantejament de la sèrie dels germans Kessler , creadors també de Damages, atrapa l’espectador de seguida, hi ha un crim, molts secrets familiars, emoció i un aire enrarit que recorda Celebración, de Thomas Vinterberg, o la més recent Agost, interpretada al cinema per Julia Roberts i Meryl Streep. Al final del primer capítol ensenyen el desenllaç tràgic que pot tenir la sèrie i augmenten, encara més, els al·licients per continuar endavant. Bon inici, trist desenvolupament, fins a convertir-se en un culebrot americà amb molts paral·lelismes amb les sèries dels anys setanta i vuitanta que bombardejaven les televisions de l’època, com ara Dinastia, Falcon Crest o Dallas.

No puc quedar exempt de meu passat i he trobat moltes semblances entre la família Ewing (Dallas) i la Rayburn (Bloodline):

dallasFamília nombrosa: com més millor, d’aquesta manera les trames es poden embolicar més i és més fàcil que tots el membres de les famílies espectadores trobin algú amb qui sentir-se identificat. I a Bloodline encara no han aparegut els bastards, tot arribarà.

Bloodline3Fills clonats: no em negareu que en Bobby i en John són clavats! Tan bons nois que no trenquen un plat ni quan van borratxos. Espero que al xèrif no li se acudeixi morir-se i ressuscitar al vintè capítol a la dutxa. Si ens fixem en els hereus Déu n’hi do, tant en JR com en Danny tenen la maldat incorporada a l’ADN, els ve de fàbrica, encara que la vulguin justificar pels successos de la vida, al final qui tria a quin bàndol vol ser és un mateix.

Problemes amb l’alcohol: què seríem sense els alcohòlics? Res, un avorriment. La Lucy al plató de TV3 (ara diuen que no havia begut…), la copa de mitja tarda, la de primera hora del matí, l’abús de la Sue Ellen («el pendó», tal com no la van anomenar mai), la set insaciable d’en Kevin, o els excessos d’en Danny. Tot molt natural.

bloodline-sissybenLes mares: patidores, infelices, dominades pel marit, lligades a una família i a un negoci que no han estimat, ancorades al passat i al que hauria pogut ser. Tanta família, tant gent i estan soles, res surt com elles voldrien, res és a les seves mans. Barbara Bel Geddes i Sissy Spacek ja tenen aquest tarannà i el rictus de dones tristes, bona tria. Potser si a la segona temporada de Bloodline la Sissy anés a un ball i en Travolta li fes una dutxa sanguinària, llavors es podria rebel·lar contra tot plegat.

Els pares: autoritaris, callats, el diàleg no existeix amb ells. El que diuen és la veritat. No reconeixen cap error, tossuts com mules, es pensen que tot ho controlen i, com passa en aquests casos, ells se’n van i els altres es queden. Només faltava que el pare Rayburn  toqués l’ukelele!

El fill pròdig: a Dallas el retorn de Gary Ewin, personatge principal de  l’spin-off California, va servir per revifar les trames i farcir la sèrie de nous personatges, a Bloodline el fill pròdig serveix per arrencar la història. Al final (espòiler) el que apareix és el net pròdig, de fet, un nét inexistent fins al moment que deixa la porta oberta a seguir una segona temporada.

L’avantatge més gran que tenim actualment és que les sèries de televisió han guanyat en qualitat, sobretot visualment. Per aquest motiu ens poden “vendre” un producte com Bloodline, poc original i amb ferum de culebrot, però amb una elegància visual i un muntatge prou treballat per enganyar-nos, fent-nos creure que és un gran producte. Sort que els Bastards estem atents! (tenim l’ego pujat, potser sí que som convergents… Vade retro, Satanàs!)

No us esvereu pel títol del post. Deixeu que m’expliqui i ho entendreu perfectament (ara he semblat convergent, m’hauré de purgar). Bloodline és una de les últimes sèries de Netflix, segell que va lligat a qualitat, i que no decep en l’arrencada ni en el plantejament. De fet després de veure els primers capítols l’he …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.