S’acaba d’estrenar de manera estranya i misteriosa un film rar neozelandès sobre vampirs pel qual en altres latituds no haurien donat ni un cèntim, primer perquè ve d’un país amb una indústria cinematogràfica cannibalitzada per El Senyor dels Anells, segon perquè és una producció de baix cost, sense grans efectes especials ni altres mandangues i tercer per què el nostre estimat públic del Festival de Sitges li va donar el premi al millor film. Es diu Lo que hacemos en las sombras i està dirigida per Jemaine Clement i Taika Waitiki.

Fa anys que l’illa (o illes, per ser exactes) dels maorís no produeix bon cinema. O almenys a nosaltres no ens arriba. No incloc, com us deveu imaginar, la saga digitalitzada de Tolkien feta per Peter Jackson, o el seu Hobbit, exercicis al meu parer de megacorporacions cinematogràfiques que han explotat fins a la sacietat l’artificialitat dels efectes digitals creant una considerable legió de fans molt respectable, no ho negarem. Per mi, Peter Jackson és un d’aquells directors excel·lents que va començar trencant amb el gènere de l’splatter amb Bad taste (1987), Meet the feebles (1989) o la grandíssima Braindead (1992) per anar refinat el seu estil cap a Criaturas celestiales (1994) i The frighteners (1996). El que ha vingut després ha estat, en termes post-comunistes, vendre’s al capital de les masses. Què hi farem.

Lo que hacemos en las sombras és un film hilarant sobre un grup de vampirs que viuen i no deixen viure a la ciutat de Wellington. El contrast entre l’humor ben trobat i el gore dels primers films de Peter Jackson enganxen l’espectador, i creen situacions en què no saps si has de riure o apartar la mirada de la pantalla. Els directors han sabut trobar aquell treball d’actors que feia temps que necessitem a les sales de cinema i que ha migrat ja fa molt de temps al món de la televisió amb el boom de les sèries. A més, juguen amb un toc molt personal i característic neozelandès, basat en aquella sensació d’aïllament austral que està lluny de tot país i terra coneguda, tan explotat per un altre director del qual fa temps no sabem res i que es diu Lee Tamahori, un dels meus preferits.

Vampirs inusuals, sens dubte. Lo que hacemos en las sombras és un bon film ara en cartellera i que jo no em perdria, sobretot amb el panorama de sequera cinematogràfrica que patim aquest estiu i la calor, sobretot la calor, ja que sempre va bé gaudir dels aires condicionats de les sales.