MENU

18 juliol, 2015 Comentaris (2) Visualitzacions: 465 Intros bastardes Jep Soler










Música: Demimonde (Main Title) – Abel Korzeniowski En el moment d’escriure aquest post s’està emetent la segona temporada de la sèrie Penny Dreadful, amb un canvi en el plantejament de la història que també queda reflectida a la careta de presentació. Hi ha, evidentment, elements que no han canviat, com la magnífica música d’Abel Korzeniowski …

Penny Dreadful (2014 – … )

Música: Demimonde (Main Title) – Abel Korzeniowski

En el moment d’escriure aquest post s’està emetent la segona temporada de la sèrie Penny Dreadful, amb un canvi en el plantejament de la història que també queda reflectida a la careta de presentació. Hi ha, evidentment, elements que no han canviat, com la magnífica música d’Abel Korzeniowski (us deixo aquest enllaç amb la banda sonora de la sèrie perquè en gaudiu), o l’aparició de l’aranya, un element protagonista a la intro de la primera temporada i que ara ha passat a un segon pla. L’aranya anava teixint la teranyina on tots podien quedar atrapats, aquest poder de crear un parany perquè qualsevol insecte hi quedi atrapat era el poder del maligne, que durant la temporada passada anava perseguint els nostres protagonistes, els quals revelaven els seus secrets i les seves passions. Aquella història enrevessada i de vegades massa complicada pel que ens volia dir, ha deixat pas a una trama més planera, no pas senzilla, de lluita entre el bé i el mal, sense explicar-nos en quin lloc hem de situar els protagonistes. Ja ho sabeu, la línia entre el bé i el mal és molt fina. Excel·lent posada en escena i impressionant Eva Green, que ha deixat de ser una patidora turmentada que només feia que cridar i obrir els ulls de bat a bat, i que aprofita un paper que li permet expressar tot el seu potencial interpretatiu.

PennyDreadful_0La careta de la segona temporada introdueix alguns canvis interessants: com deia, continua amb l’aranya, també amb les imatges de dissecció de cossos i apareixen, finalment, les cares dels personatges principals Malcom Murray (Timothy Dalton), Vanessa Ives (Eva Green), John Clare (Rory Kinnear), Sembene (Danny Sapani), Victor Frankestein (Harry Treadway) i Ethan Chandler (Josh Hartnett), que finalment pot mostrar el seu, més que previsible, secret que es va descobrir en el darrer capítol de la primera temporada. A més no hi falta la simbologia religiosa, el tarot, i els animals representatius del mal com ara l’escorpí i la serp, tampoc no podia faltar la dosi de sang necessària i la sensualitat personificada en Dorian Gray (Reeve Carney).

Al final del post us deixo la careta que es va descartar per encetar la sèrie, recordeu que el primer capítol el va dirigir J.A. Bayona. Aquesta intro conté els elements caòtics i imprescindibles de la primera temporada, el mal representat per les bèsties, com anaven destruint, físicament i mentalment, els protagonistes.

Bon dissabte, bastards!

 

 

Música: Demimonde (Main Title) – Abel Korzeniowski En el moment d’escriure aquest post s’està emetent la segona temporada de la sèrie Penny Dreadful, amb un canvi en el plantejament de la història que també queda reflectida a la careta de presentació. Hi ha, evidentment, elements que no han canviat, com la magnífica música d’Abel Korzeniowski …










2 comentaris to Penny Dreadful (2014 – … )

  1. pelidavui ha dit:

    Una sèrie a reivindicar en petit comité. Dic això perquè quan les sèries com aquesta es fan universals, acaben perdent la identitat i el que les fa especials. Penso en el cas de American Horror que va començar amb una primera temporada molt bona i es va ennuegar amb ella mateixa fins vomitar unes darreres temporades massa farcies “d’allò que segur agrada als nostres espectadors”.
    Aquesta segona de Penny Dreadful m’ha agradat especialment per com, aprofitant el tema de la bruixeria i el Diable, s’ha desplegat un bon retrat de tots els personatges que en la primera temporada no van acabar d’encaixar especialment (he de reconèixer que al principi em va semblar una mena de Lliga dels Homes Extraordinaris…). Per a mi, a banda de Vanessa Ives (estic enamorat d’Eva Green), destacaria la criatura de Frankestein (anomenada Caliban per La tempesta de Shakespeare o anomenat també com el poeta John Clare). La composició que en fa Rory Kinnear és espectacular. El patiment, el filòsof, el poeta, el monstre, la consciència…. crec que és el personatge més profund de la sèrie i el més humà entre tots fins i tot…
    En conjunt, una gran sèrie que espero no baixi el llistó i ens ofereixi una nova temporada tan rodona com aquesta segona que ens ha ofert.

  2. Víctor Ribas ha dit:

    Aquesta segona temporada ha estat la confirmació. gran post!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *