MENU

7 agost, 2015 Comentaris (0) Visualitzacions: 282 Cinema, Sèries Jordi Camps










  Entre la Rachel i jo sempre hi hagut química. O almenys així m’ho he imaginat. La primera espurna d’aquest amor platònic i professional que va sorgir entre nosaltres dos (ella com a brillant actriu i un servidor com a miserable crític bastard) la recordo perfectament, com si fos avui dia: va ser el 2004. …

A propòsit de Rachel (McAdams)

Rachel-3-rachel-mcadams-38087632-1920-1200

 

Entre la Rachel i jo sempre hi hagut química. O almenys així m’ho he imaginat. La primera espurna d’aquest amor platònic i professional que va sorgir entre nosaltres dos (ella com a brillant actriu i un servidor com a miserable crític bastard) la recordo perfectament, com si fos avui dia: va ser el 2004.

mean-girls-chicas-malas-en-espana-nos-abrioÉs a dir, va tenir lloc ara fa onze anys, concretament durant una d’aquelles tantes tardes que, impulsat per un de tants dels meus deliris cinematogràfics, em vaig sentir atret per la curiositat  d’anar a veure un film titulat Chicas malas (Mean girls). El meu propòsit, eminentment cinematogràfic és clar, era descobrir in person quin coi d’aura tenia una estrella juvenil aleshores mediàtica: Lindsay Lohan. Gens, és clar, direu, però jo aleshores no ho sabia. Tanmateix, gràcies a les meves inquietuds cinèfiles, que només senten els més malalts de cine (i alguna ànima bastarda esgarriada també, suposo), vaig poder descobrir una de les altres protagonistes d’aquell film parcialment oblidable: ELLA. No, no parlo de la pàmfila Amanda Seyfried, coi de malpensats pederastes, sinó de Regina George, la dolenta dolentíssima, l’odiosa barbie rossa de pot, la líder de Les Plàstiques i personatge, per si sol, que salvava la pel·lícula. Bé, essent sincer, em vaig fixar en una de les seves pigues tipus Marilyn Monroe i, sobretot, en aquell somriure que sempre més m’ha acompanyat a través de la pantalla.

Aleshores ni tan sols em vaig adonar que aquella noia l’encarnava Rachel McAdams, això vindria més tard…

“Rachel qui?! “ Encara és hora d’avui que molts i moltes em responeu així, i aquest és el motiu d’aquest article dedicat a la meva estimada Rachel.

Per als que en voleu saber més. Rachel McAdams va néixer a London (no en aquella ciutat anglesa, sinó en aquella altra del Canadà, on Déu va perdre l’espardenya), filla d’un camioner i una infermera. És de mata baixa tot i ser d’ascendència gal·lesa (que tampoc t’assegura que siguis alt). Molts ara la reconeixereu a la cartellera al film de Wim Wenders Todo saldrá bien, al costat de James Franco, o donant-ho tot i més en la brillant segona temporada de True detective.

critica-de-vuelo-nocturno-3Però la seva carrera és llarga i prolífica. Només heu de comprovar que el seu segon paper  és en aquell drama romàntic i lacrimogen titulat El diari de Noa, que tants mocadors va fer esgotar entre l’audiència adolescent femenina i encara més entre la masculina, però amb altres finalitats. El món, però, com bé sabem, és injust, i va ser Ryan Gosling, la seva parella a la ficció i arran d’això íntima també, qui es va fer famós. No passa res, a Rachel l’oportunitat  li va arribar poc després gràcies al mestre Wes Craven, que la va escollir per protagonitzar el thriller Vuelo nocturno (2005), en què la fusta d’actriu no va quedar eclipsada per la bellesa andrògina (per no dir inquietant) de Cilian Murphy. I a la posterior La joia de la família (The family Stone) (2006), malgrat que no era a ella, que feia referència el títol, sí que sobresortia com a secundària d’entre un repartiment coral encapçalat per Diane Keaton.

Tot això fins que es va retirar de la professió, i no precisament per llançar-se als meus braços. Un període de temps de gairebé dos anys en què va rebutjar papers com el de Casino Royale, la tercera entrega de Missió: Impossible i El diable vesteix de Prada. Que sobrada, la meva noia!

75Per sort nostra (o almenys meva) va decidir tornar, i ho va fer amb diversos fracassos de taquilla, encara que, com molt bé sabeu, això no vol dir que fossin pel·lícules dolentes. En tots ells, els crítics (fins i tot algun cahierista que jo sé) van alabar el seu treball. A destacar, El juego del matrimonio (2007), en què fa de femme fatal d’infart. Després vindrien el thriller polític State of play i novament estaria exultant a les dues Sherlock de Guy Ritchie en el paper d’Irina Adler. El 2011, a les ordres de Woody Allen, brilla amb allò que li surt tan bé: fent de pija americana mala pècora, a Mitjanit a París (2011). A alguns els va agradar aquell oblidable drama romàntic en què s’entregava als braços del perxa Channing Tatum, Todos los día de mi vida, però va estar molt millor al costat del pelacanyes d’en Domhall Gleeson a la comèdia romàntica Una qüestió de tempsde Richard Curtis.

El 2012, dues eminències la van enganyar i només un se’n va sortir: Terence Malick amb To the wonder (que ja tinc esborrada del meu petit cervell) i Brian de Palma amb Passion, thriller no estrenat per les misèries de l’insondable món de la distribució, però que gràcies als bons amics he tingut el plaer de veure i reveure sol solet al meu ordinador.

truedetAra, com dèiem, encarna la policia Ami Bezzerides a True detective i males llengües diuen que està embolicada amb el coprotagonista Taylor Kitsch. No passa res, no sóc gelós. Ni tampoc un assetjador desequilibrat com podria semblar. Rach (així li diem en cercles íntims) ho sap i és fidel als seus, com a bona escorpí que és. Jo també t’estimo.

  Entre la Rachel i jo sempre hi hagut química. O almenys així m’ho he imaginat. La primera espurna d’aquest amor platònic i professional que va sorgir entre nosaltres dos (ella com a brillant actriu i un servidor com a miserable crític bastard) la recordo perfectament, com si fos avui dia: va ser el 2004. …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.