MENU

22 setembre, 2015 Comentaris (3) Visualitzacions: 1506 Cinema Víctor Ribas













De vegades hi ha material audiovisual que aconsegueix arribar al fons del meu cor negre i podrit, però la publicitat mai n’ha format part, si més no en la majoria dels casos, on la fita és vendre per davant de tot. L’abomino. Generalment la considero una perversió de la creativitat dirigida a l’individu, una presa …

CUP, anaven lents perquè anaven lluny: «No patiu, deixeu treballar la Gabriela, hòstia.»

De vegades hi ha material audiovisual que aconsegueix arribar al fons del meu cor negre i podrit, però la publicitat mai n’ha format part, si més no en la majoria dels casos, on la fita és vendre per davant de tot. L’abomino. Generalment la considero una perversió de la creativitat dirigida a l’individu, una presa a caçar, mitjançant la qual l’anunciant ─sovint una gran empresa o multinacional─ busca sense cap mena d’escrúpols augmentar les seves vendes a partir d’un gag, un eslògan o una història que sedueixi el seu objectiu: el comprador, cadascú de nosaltres. Personalment concebo la punyetera propaganda, accepció més encertada lluny d’eufemismes, com una eina en què l’honestedat resulta ser el de menys, contràriament a les arts en què tot sovint es basa i de les quals en fa ús, amb el propòsit de fer creure o veure al personal que gastar una marca o altra l’investirà de certa identitat o personalitat. Tot plegat amb més o menys enginy, i en alguns casos, pixant-se a la boca del possible consumidor, amb obres dutes a terme per directors i actors sobrevalorats en treballs en què s’exhibeix un món i uns referents plens d’autocomplaença fets per gent autèntica, guapa i feliç per definició. La litúrgia religiosa de la societat de consum, pura façana. El meu amic Tyler Durden, dissertà de manera magistral i amb més poètica el raonament exposat en el següent extracte d’una obra en què s’erigeix com a icònic protagonista, Fight club, de Chuck Palahniuk:

«Maleït sigui, una generació sencera bombejant gas, parant taules; esclaus amb collars blancs. La publicitat ens té perseguint cotxes i roba, treballant en llocs que odiem per poder comprar merda que no necessitem. Som els nens del mig de la història, tio. Ni propòsit ni lloc. No tenim Gran Guerra. Ni tenim Gran Depressió. La nostra gran guerra és una guerra espiritual… la nostra gran depressió són les nostres vides. Ens hem criat tots amb la televisió per creure que algun dia seríem tots milionaris, déus de pel·lícules i estrelles del rock. Però no ho serem. I a poc a poc ho estem aprenent. I estem molt, molt emprenyats.»

cup03D’altra banda, rivalitzant amb l’aversió que em provoca el consumisme, em trobo la política. I no em malinterpreteu, amics bastards, no en parlo com a concepte teòric i necessari a l’hora de governar grups humans, ni de la politologia, un interessant camp d’estudi. El que em repugna és la realitat pràctica en què aquesta es desenvolupa, tant a escala local com global, així com la relació que s’estableix entre ella, els poders fàctics des de les seves diferents representacions i el poder judicial. La connivència que sempre beneficia uns quants en detriment de molts. La corrupció, la politització judicial, les oligarquies i la plutocràcia.

Així doncs, sumant els arguments exposats, m’agradaria parlar-vos del que per mi és la summitat de la nàusea dirigida a la manipulació de masses: la propaganda electoral. I és que si encara no us n’havíeu adonat, senyores i senyors, estem en campanya. Deixant de banda el caràcter de les eleccions o l’opció ideològica que defensin els diferents partits, en general, els espais televisius electorals mai han representat la quinta essència de la imaginació. De fet, s’han convertit en un etern déjà vu de consignes, promeses, paraules boniques, propòsits presumptament compromesos, manetes agafades, somriures relluents alhora que impostats i d’una retòrica tan buida com pedant en certs casos, culminada en la mateixa presa de pèl que molts anuncis comercials. La cerimònia de l’engany. Bé, també seria just apuntar l’arítmic, espasmòdic i ridícul ball de l’Iceta al més pur estil Cartlon a The fresh prince of Bel Air, una font inesgotable de rialles; cal destacar els discursos VIP de la llista de Junts pel Sí, així com la indiferència que m’han provocat, i esmentar la cançoneta interpretada per en Lluís Llach amb altres músics, la qual m’ha semblat un reguitzell de tòpics tronats al servei de les retallades socials. L’Adrià Puntí mai no ho faria, o sí, vés a saber.

cup06Miraculosament, davant de tota aquesta mediocritat i falta d’enginy, de manera sorprenent, la gent de la CUP s’ha posat les ulleres de sol i la gorra amb la inscripció Thug life brodada en relleu, s’ha tret el rave i ha donat una lliçó als seus adversaris polítics de com fer una campanya reeixida i ha arribat a la gent amb el millor actiu quan no es disposa de grans recursos econòmics: la creativitat. Han arribat al fons la meva ànima corrompuda, i això té un mèrit descomunal. Els enfants terribles de la política catalana han dut a terme un vídeo de campanya en format cinematogràfic. Una ficció metafòrica i sarcàstica ─basada en realitats polítiques─ produïda per Metromuster, ideada per l’Ernest Gutiérrez, dirigida per la Xantal Gabarró juntament amb la Lucia Venero i escrita per en Jair Domínguez amb la CUP. Partint de la inspiració en la visió del procés des del prisma de la formació i conservant l’estètica d’una road movie de to crepuscular amb una BSO d’aires western composta per en Pep Soler i interpretada per l’Oriol Guillén, se’ns relata la desesperació d’uns viatgers a qui la furgoneta ha deixat tirats amb el motor cremat i una roda rebentada, un contratemps en una odissea moderna. El símbol d’un projecte necessitat de sacrifici i treball en equip. A la vegada, mitjançant un humor paròdic influenciat pels germans Cohen o els Monty Python per citar dos autors que fan bandera de l’absurd i els diàlegs hilarants, se’ns exposa la intenció, l’actitud davant dels reptes i la filosofia política de la candidatura a partir d’un curtmetratge amè i didàctic ple de referències, el qual amb un treballat guió i l’esforç interpretatiu dels protagonistes, malgrat les seves limitacions dramàtiques ─no són actors─, han aconseguit que aquest sigui un èxit d’audiència a la xarxa. S’ha fet viral.

cup05S’interpreten ells mateixos en clau de paròdia: un filosòfic, idealista i sever David Fernàndez escopint proverbis com si es tractés del mestre Yoda després d’haver superat un curs intensiu de gramàtica, acompanyat per en Quim Arrufat, que amb les seves preguntes l’obliga a respondre obvietats i el qual s’encarrega de proposar en tot moment què s’ha de fer, juntament amb la Isabel Vallet, que ens deixa clar que no ha nascut per actuar. Com a cares noves i menys conegudes se’ns presenta en Josep Manel Busqueta, representant el nervi i l’esperit de treball, el surrealisme kafkià i la gràcia d’un Antoni Baños encorbatat enmig del no-res, l’Anna Gabriel en el paper de suport emocional des del bar ─i del que no és emocional també─, la gent representant el motor del projecte, i finalment el plat fort, l’ànima de la festa: la Gabriela Serra, resurrecció de l’esperit de la Carbonell de Plats bruts, veu de l’experiència, amb una solució pel que faci falta i exhibint una empenta que molts joves desitjarien.

L’escenificació de les diverses opcions polítiques també es veuen representades amb sarcasme: un cotxe de gamma alta que va en la mateixa direcció pendent de superar la ITV ─perquè ells la són─ i un cotxe que circula a tota llet en la direcció contrària amb destinació a la Constitució del 1978 mentre trepitgen la llengua catalana. Una simpàtica manera de repartir clatellots de forma elegant i mordaç. Una exquisidesa.

cup08En definitiva, Anaven lents perquè anaven lluny, esdevé una proposta enginyosa alhora que arriscada, amb un guió brillant i uns diàlegs còmics plens de contingut, els quals deixen anar perles simbòliques com una sandàlia que evoca certa compareixença, la referència al “dia de la marmota” i detalls tan simpàtics com un gat xinès de la fortuna, tan inútil per canviar una roda com simbòlic per la candidatura o la privatització d’Ítaca. Ara bé, per sobre de tot, em quedo amb els dos missatges principals: Governem-nos i Vota’t. Un paradigma de la democràcia participativa.

Us heu guanyat el meu aplaudiment i alguna cosa més ─no penseu malament, bastards.

De vegades hi ha material audiovisual que aconsegueix arribar al fons del meu cor negre i podrit, però la publicitat mai n’ha format part, si més no en la majoria dels casos, on la fita és vendre per davant de tot. L’abomino. Generalment la considero una perversió de la creativitat dirigida a l’individu, una presa …













3 comentaris to CUP, anaven lents perquè anaven lluny: «No patiu, deixeu treballar la Gabriela, hòstia.»

  1. Abelino Tarres ha dit:

    M’ha agradad molt, porta el misatge ben clar, espero que hos vagi be a les eleccions, y que aviat poguem ser independents, al Banyos va estar molt encertat a la tv l’altre nit, pro no acabo de entendre aixo del SUMATE, per a mi a Venezuela es una forca reaccionaria per a treure el govern per la forca, y si veuen les mans de CIA per tot arreu… bona sort.

    • Víctor Ribas ha dit:

      Senyor, jo no hi participo en la CUP. No sé si algun altre dels bastards ho fa. Però que vaja, pensi el que un pensi, veu una campanya ben feta amb un guió didàctic i divertit, i no sé… Deia un filòsof amb molta mala llet que: “La potència intel·lectual d’un home es mesurava pel seu sentit de l’humor” i vaja, almenys que no ens governin gilipolles i si a més demostren que treballen bé i tal, tenen unes bases coherents, formació i un màxim de 4 anys de càrrec…(En fi, no és un míting, és el que penso). I pensi que segons en Rajoy els catalans independentistes (que diem, sí) tindrem doble nacionalitat. Com diu un col·lega heil que pensart!!! Gràcies per la visita 😉

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.