Edward Snowden va confirmar les nostres pors. El Gran Germà són les agències dels EUA, que ho saben tot de nosaltres amb l’excusa de l’interès nacional i de la lluita contra els enemics que ens rodegen, alguns d’autèntics i d’altres més eteris. Només els hackers ─per aquest tema veieu el post bastard de Mr. Robot─ poden accedir a Matrix i mostrar-nos petits flaixos del món en què vivim. La nova Homeland comença precisament amb una brillant batalla ─ni espases ni kalàixnikovs─ entre dos informàtics, el pirata llibertari i el soldat a sou. Ni sang ni fetge, només pins, contrassenyes, proxys i servidors.

Els guionistes, com van fer en la premonitòria i magnífica tercera temporada, ja no escriuen ficció; estan documentant fets reals, que estan passant ara mateix, mentre llegeixes això. Com és possible? Una cosa és fer una sèrie d’època o parlar de Pablo Escobar ─tot està escrit─ i una altra és interactuar amb la realitat i en un afer tan espinós com la batalla entre el nou terrorisme islàmic, ISIS (of course), i l’espionatge nord-americà, que comet errors tan gal·làctics com espiar Angela Merkel (més que espiar, deixar-se descobrir, és clar).

Que l’acció comenci a Berlín és un homenatge a tot un subgènere sencer del cinema d’espionatge. Recordeu el teló d’acer. Kennedy dient allò d’“Ich bin ein Berliner”. A la capital del nostre decrèpit imperi europeu hi coincideixen les tres puntes d’un triangle ben conegut: Carrie Mathison, Peter Quinn ─el putu amo─ i Saul Berenson. Però tot ens encamina cap a Síria, el país on es concentra tot el tauler de l’estratègia militar planetària i que ha provocat la crisi de refugiats més gran que ha viscut Europa en aquest segle. Carrie ja no treballa per a l’oncle Jack, però a la cara té escrit un altre cop un destí funest en les clavegueres [sic] del món occidental.

El fi justifica els mitjans.

El xou ha de continuar.