MENU

17 novembre, 2015 Comentaris (0) Visualitzacions: 547 Cinema Jordi Camps













Dues hores i vint minuts servits en un únic pla seqüència. Tour de force efectista? Sí. Una passada de voltes? Sí. Funciona? Sí. Ja ha passat força temps, però segur que recordareu aquell film alemany hipervitaminat amb què Tom Tykwer (El perfum) va sorprendre els espectadors: Corre, Lola, Corre (1998).  En ell Franka Potente i Moritz Bleibtreu vivien en un …

Corre, 'Victoria', corre

Victoria-Titel-1750

Dues hores i vint minuts servits en un únic pla seqüència. Tour de force efectista? Sí. Una passada de voltes? Sí. Funciona? Sí.

Ja ha passat força temps, però segur que recordareu aquell film alemany hipervitaminat amb què Tom Tykwer (El perfum) va sorprendre els espectadors: Corre, Lola, Corre (1998).  En ell Franka Potente i Moritz Bleibtreu vivien en un període de temps igual (vint minuts) tres vegades la mateixa acció (amb algunes variants cabdals): la recuperació contra rellotge d’un botí que acaben de robar i han d’entregar a un mafiós a qui deuen diners. En cada carrera, Lola, a qui han robat la moto, ha de córrer per revertir tot allò que els va en contra i que pot acabar amb traumàtiques conseqüències.

victoria1Per al seu quart film Sebastian Schipper s’ha imposat com a repte una història d’argument semblant, que també passa a Berlín, on els protagonistes també són un grup de joves que viuen unes conseqüències imprevisibles en les últimes hores d’una nit de farra. En el seu cas, però, l’acció se serveix en un sol pla i, per tant, succeeix en temps real. Curiosament, per reeixir en aquest desafiament artístic, va haver de rodar la mateixa acció tres vegades. L’última seqüència filmada és la que Schipper va escollir i ara podem veure a la pantalla en la pel·lícula titulada Victoria.

VictoriaEl resultat és una muntanya russa audiovisual que es desenvolupa compartint el pols vital de la noia del títol, una noia madrilenya (interpretada per la catalana Laia Costa) que, necessitada de les emocions pròpies de l’adolescència, incrementades per la seva solitud de viure i treballar en un país estranger i agreujades per unes necessitats de sociabilitat defraudades, decideix (ai, santa innocència!) unir-se a una colla de quinquis berlinesos que comencen celebrant un aniversari i acaben robant un banc a mà armada. També, com descobrirem, ho fan perquè un d’ells deu diners a un gàngster. Els seguirem tota l’estona, amb la càmera a la mà, des que es coneixen en sortir del local nocturn fins que és de matinada, durant una nit més que trepidant, sempre amb la Victoria com a protagonista. El trajecte, com dèiem, és un tren d’emocions, sensacions, baixons, mentre recorrem amb els protagonistes carrers, soterranis, garatges, hotels i teulades de Berlín.

victoria_704Essent justos, no tot resulta versemblant a l’hora de cosir amb realisme la carcassa argumental. Tampoc seguim el dogma cahierista i, a diferència del Bird d’Iñarritu, aquí no hi ha talls ni trucs visuals per disfressar la gosadia formal. Però el que fa més creïble tot plegat és la vibrant interpretació del repartiment. Sobretot l’actuació de la nostra estimada Laia Costa (Cites i Polseres vermelles), que desplega un torrent de variabilitat emocional tan magnètic que és capaç d’arrossegar-nos a aquesta aventura que, com percebem des del primer minut, ens portarà pel precipici vital. I només per ella ja val la pena compartir aquesta penosa nit de farra berlinesa.

Dues hores i vint minuts servits en un únic pla seqüència. Tour de force efectista? Sí. Una passada de voltes? Sí. Funciona? Sí. Ja ha passat força temps, però segur que recordareu aquell film alemany hipervitaminat amb què Tom Tykwer (El perfum) va sorprendre els espectadors: Corre, Lola, Corre (1998).  En ell Franka Potente i Moritz Bleibtreu vivien en un …













Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.