MENU

20 novembre, 2015 Comentaris (0) Visualitzacions: 209 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Exceptuant els deu primers minuts d’Spectre, que arrenquen amb un pla seqüència realment espectacular, el nou film de Bond acaba sent una veritable oda al badall, a l’avorriment més odiós, a la vacuïtat de l’acció, a Michael Bay. En els darrers films de l’espia sorgit de la ploma d’Ian Fleming, com a mínim podíem engegar …

'Spectre': amb llicència per avorrir

Actors Daniel Craig jokingly gestures to photographers as he films a scene for the new James Bond film, Spectre, in London, Tuesday, Dec. 16, 2014. (AP Photo/Alastair Grant)

Craig dient a Els Bastards que a ell de petit també li donaven dos.

Exceptuant els deu primers minuts d’Spectre, que arrenquen amb un pla seqüència realment espectacular, el nou film de Bond acaba sent una veritable oda al badall, a l’avorriment més odiós, a la vacuïtat de l’acció, a Michael Bay. En els darrers films de l’espia sorgit de la ploma d’Ian Fleming, com a mínim podíem engegar el comptador de l’avorriment passats aquells excelsos dissenys dels crèdits inicials marca de la casa, normalment acompanyats d’un tema musical potent, melòdic, vigorós, però aquí ja ni això, perquè el clímax d’aquesta aparentment atractiva entradeta es tanca amb una lluita de vergonya aliena sobre un helicòpter que sobrevola el bell mig de la plaça del Zócalo de Mèxic DF, només excusada pels grandiloqüents plans generals d’una munió d’extres corrent com pollastres decapitats d’un costat a un altre de l’emblemàtica localització. I del tema musical, només dir que és amb diferència el pitjor que he escoltat en tota la filmografia de l’agent 007. Decebedor, bastant decebedor.

spectre-never-heardEl nou film de Bond ens proposa connectar tots els elements que hem vist en les anteriors (des)aventures protagonitzades per Daniel Craig, en una trama que ens redescobreix Spectre com la sempiterna organització criminal que pretén dominar el món, i que alhora es pregunta si la vella guàrdia de les agències de seguretat està preparada per afrontar la nova era del ciberterrorisme i la vigilància total. La cosa no sembla mala idea, però fracassa narrativament perquè el film s’empantanega ben aviat en una espiral de seqüències plagiades d’altres episodis molt més reeixits de la saga Bond que, irònicament, no connecten entre elles per l’absència d’una trama prou consistent. A més, el ressorgiment d’aquesta nova Spectre ens presenta Christoph Waltz com el nou Blofeld, l’arxienemic de Bond, que inesperadament serà el més traumes de tots els de la saga, i que, tot i vestir com el Doctor No, sembla més aviat el cosí germà del Doctor Maligno d’Austin Powers que no pas del mateix Bond com s’insinua en un increïble i esperpèntic gir argumental més propi de La Riera que del film que ens ocupa. En aquesta línia, cal recordar que l’any passat ja es va filtrar que Spectre s’havia filmat amb moltes presses, amb un pressupost inflat i pràcticament sense guió amb l’objectiu de seguir la petja d’èxit de Skyfall, i es nota, sobretot, per la manera com la successió de seqüències, explosions i localitzacions del film esdevenen, en aquest nou episodi, una mera distracció davant les evidents llacunes argumentals. Evident, molt evident.

Un altre element a destacar és l’acció, que ha quedat molt encarcarada amb relació a films d’espies que s’han adaptat millor als nous temps, com ara la divertidíssima Kingsman o sobretot la gran saga rival M:I. De fet, Ethan Hunt és el James Bond d’avui, mal que ens pesi als genuïns fans de l’agent al servei de Sa Majestat. El cas és que Spectre conté més acció que Skyfall, cosa gens difícil d’aconseguir, les coses com són, però mal filmada, poc àgil, sense gràcia i molt aparatosa per sobre de tot. En l’episodi anterior, el director Sam Mendes –nefast filmant acció– perdia massa temps a carregar dramàticament els personatges i arraconava l’acció visceral i impossible pròpia del segell. En contrapartida, la fotografia i la composició del pla eren exquisits. Uisí! Ja em perdonareu, però anar al cine a veure Bond i que et donin fotografia, composició del pla i Javier Bardem fent de dolent monyardes és una estafa.

De les noies Bond, només puc dir que no servirien ni per passar condons en una orgia. Amb perdó. Especial menció em mereix la Bellucci, que sembla que s’hagi de trencar d’un esternut. I les escenes de llit tancades amb unes el·lipsis que ni en els primers films de la Disney… De fet, crec recordar –fins i tot– que hi ha més sexe a Dumbo.

new-spectre-trailer-521291I deixo per al final l’actor, el cataCraig aquest, el Bond que ha aconseguit fer bo, fins i tot, l’oblidat George Lazenby. La falta d’emoció, d’empatia que destil·la, és tan evident que traspassa la pantalla; en una recent entrevista en plena promoció del film, l’actor confessava la repugnància i el rebuig que li generava l’agent 007. Aquest fet certifica, certament, com n’és de pèssim actor Craig, perquè no hi ha ni un minut en tot el metratge en què aquest cretí amb cara de Dr. Zaius i cos de Juggernaut es cregui Bond. Una vergonya. Una puta vergonya. I que passi el següent, sisplau. Que passi el següent… James, tu abans molaves!

Exceptuant els deu primers minuts d’Spectre, que arrenquen amb un pla seqüència realment espectacular, el nou film de Bond acaba sent una veritable oda al badall, a l’avorriment més odiós, a la vacuïtat de l’acció, a Michael Bay. En els darrers films de l’espia sorgit de la ploma d’Ian Fleming, com a mínim podíem engegar …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *