MENU

19 gener, 2016 Comentaris (0) Visualitzacions: 234 Cinema Uns bastards










  A FAVOR           EN CONTRA Torna el geni de Knoxville Per Jordi Dorca Torna Tarantino, un dels directors amb més cultura cinematogràfica del cinema actual. Torna amb una pel·lícula íntima, atrevida i violenta, un western que transita entre Peckinpah, Fuller i les novel·les d’Agatha Christie o Wilkie Collins amb interessants reminiscències, espais i una estructura …

A favor i en contra de 'The hateful eight'

 

A FAVOR           EN CONTRA

Torna el geni de Knoxville

Per Jordi Dorca

quentin-tarantino-samuel-l-jackson-kurt-russell-jennifer-jason-leigh-odiosos-ocho-critiques-cinema-pel·licules-cinesa-cines-mejortorrent-pelis-films-series-els-bastards-criticaTorna Tarantino, un dels directors amb més cultura cinematogràfica del cinema actual. Torna amb una pel·lícula íntima, atrevida i violenta, un western que transita entre Peckinpah, Fuller i les novel·les d’Agatha Christie o Wilkie Collins amb interessants reminiscències, espais i una estructura en actes que ens transporten al millor teatre. A diferència d’altres pel·lícules, els diàlegs de The hateful eight serveixen per fer avançar una trama, no són sobrers i estan al servei d’una història que acaba amb un final apoteòsic al més pur estil Sam Rami, o més ben dit al més pur estil Tarantino.

A The hateful eight tornem a veure actors fetitxe de Tarantino com ara Madsen, Roth, L Jackson o Rusell, i tots treuen el millor d’ells mateixos. Però no només tornen els actors, sinó que també tornen altres constants del cinema de Tarantino com un joc amb el punt de vista interessant i hàbil o una banda sonora excelsa d’Ennio Morricone amb cançons excel·lents com ara Apple blossom, de The White Strippes, o Now you are all alone, de David Hess.

quentin-tarantino-samuel-l-jackson-kurt-russell-jennifer-jason-leigh-odiosos-ocho-critiques-cinema-pel·licules-cinesa-cines-mejortorrent-pelis-films-series-els-bastards-criticaUna de les coses que més expectació ha despertat de Los odiosos ocho és el fet que estigui rodada en 70 mm (Ultra Panavision), un format que es va fer servir als anys cinquanta i seixanta per rodar grans pel·lícules èpiques i que volia ressaltar l’espectacularitat i plantar cara a una televisió emergent. Potser pretén plantar cara a la televisió d’avui? O simplement és una provocació i el que volia era recuperar un format panoràmic nostàlgic encara que la major part de la pel·lícula sigui amb plans curts, mitjos o de detall en espais tancats? O simplement ell i Robert Richardson volen ressaltar els plans de paisatge nevat grans i estètics mentre una diligència va recollint caça-recompenses i un futur xèrif que quedaran encallats en una taverna a mig camí de Red Rock, a causa d’una tempesta, amb 5 personatges més cap d’ells de fiar i tots sospitosos. Aquí comença la novel·la de misteri, alhora que la taverna esdevé una metàfora dels Estats Units de postguerra, amb una societat amb gent de moltes procedències (a la taverna hi ha britànics, negres, mexicans o nova zelandesos) tots molt dividits per una guerra i per un país a mig fer. Un altre discurs sobre un passat obscur que ja va fer servir a Django o a Inglourious basterds. De fet, si la cosa funciona, tant és, i en aquest cas, funciona.

El geni de Knoxville ha tornat, com sempre, sense decebre totes les expectatives que, tot bon bastard, sempre hi té dipositades. Com diu Joe Gage (Michael Madsen) a la pel·lícula: «La feina d’un bastard no s’acaba mai», esperem que la de Tarantino tampoc.

 

Tot esperant Tarantino

Per Jep Soler

quentin-tarantino-samuel-l-jackson-kurt-russell-jennifer-jason-leigh-odiosos-ocho-critiques-cinema-pel·licules-cinesa-cines-mejortorrent-pelis-films-series-els-bastards-criticaEls defensors de The hateful eight (Q. Tarantino) hauran de fixar-se en els detalls i dir que l’homenatge al cinema western clàssic hi és present, que la banda sonora d’Ennio Morricone és espectacular, que la interpretació de Jennifer Jason Leigh mereix l’Oscar i que a l’últim tram del film apareix el Tarantino més pur fent una referència clara als seus orígens de Reservoir dogs (1992). Encara no he tingut l’oportunitat de llegir l’escrit que algun bastard farà “a favor” de la pel·lícula, però estic convençut que ja us ho ha explicat i ho allargarà per justificar el sou.

quentin-tarantino-samuel-l-jackson-kurt-russell-jennifer-jason-leigh-odiosos-ocho-critiques-cinema-pel·licules-cinesa-cines-mejortorrent-pelis-films-series-els-bastards-criticaEl mestre Tarantino es planteja un repte que li va gros, fer teatre cinematogràfic. S’allunya dels grans decorats naturals de Django unchained (2012) i posa tota l’acció i la trama a l’interior d’una diligència i d’un hostal. Quan va variant d’escenari, com a Inglorious basterds (2009), demostra que domina tots dos espais, sobretot perquè la durada de les converses i les escenes no és excessivament llarga i manté l’expectació de l’espectador. A The hateful eight aconsegueix que ens avorrim i desitgem que s’acabi el suplici. Gairebé tres hores de pel·lícula demanen una mica més que una colla de persones en una habitació fent teatre amateur. Tots vuit tancats a l’hostal mentre només un personatge parla, i parla, i parla, fent monòlegs sense gràcia, provocant que et fixis en el que estan fent els personatge secundaris, i els veus allà fent veure que juguen a cartes o fent un cafè, com si la història no anés amb ells. Com a bon director sap resoldre l’atzucac i tot el que ha passat pren sentit al final. Però, amics meus, el final és tan lluny que compleix la dita de qui espera, desespera. Els actors són genials, no només en aquest film, tots han demostrat la seva solvència: Bruce Dern, Samuel L. Jackson, Kurt Russell… Només voldria fer una menció negativa sobre Tim Roth, un actor fantàstic amb una manera d’actuar pròpia a la qual renuncia en aquest film per convertir-se en una còpia de ChristophWaltz, i ja sabeu que les còpies, a més de no superar l’original, mostren les mancances.

Resumint, si desitgeu veure teatre per cinema ben fet, val més que trieu alguna de les propostes que ha fet Roman Polanski els darrers anys, ell sí que domina l’escena. Només ens queda esperar que Tarantino deixi de banda els experiments i torni a posar fil a l’agulla de veritat. Com a bons Bastards aquesta patinada l’hi perdonarem, però no l’oblidarem. Tot i que no podem prendre el nom de Déu en va, no tinc cap més opció que renegar de The hateful eight.

the-hateful-eight-poster

  A FAVOR           EN CONTRA Torna el geni de Knoxville Per Jordi Dorca Torna Tarantino, un dels directors amb més cultura cinematogràfica del cinema actual. Torna amb una pel·lícula íntima, atrevida i violenta, un western que transita entre Peckinpah, Fuller i les novel·les d’Agatha Christie o Wilkie Collins amb interessants reminiscències, espais i una estructura …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.