MENU

20 gener, 2016 Comentaris (2) Visualitzacions: 388 Cinema Joan Moret i Camps










Divendres al vespre. Una hora abans de l’estrena i ja hi ha gent fent cua. Cua per veure una pel·lícula. Però no una pel·lícula qualsevol, no, sinó “la vuitena pel·lícula de Quentin Tarantino”; The hateful eight, que a casa nostra s’ha titulat Los odiosos ocho. Un western amb pocs escenaris però amb molts personatges: el …

La mida sí que importa: Tarantino en 70 mm

the-hateful-eight-2

Divendres al vespre. Una hora abans de l’estrena i ja hi ha gent fent cua. Cua per veure una pel·lícula. Però no una pel·lícula qualsevol, no, sinó “la vuitena pel·lícula de Quentin Tarantino”; The hateful eight, que a casa nostra s’ha titulat Los odiosos ocho. Un western amb pocs escenaris però amb molts personatges: el caçarecompenses, el botxí, el confederat, el xèrif, el mexicà, l’homenet, el cowboy i la presonera. L’acudit fàcil és que Tarantino va veure El bo, el lleig i el dolent i va pensar que ell, amb tres no en feia prou.

Capítol u

La mida sí que importa

untitledA la cua hi ha gent de tota mena. Es pot ben dir que Tarantino atrau un públic intergeneracional. Davant nostre hi tenim un grup de turistes que aprofiten l’estada a Barcelona per veure “l’última d’en Tarantino” a Phenomena (l’antic cinema Nàpols). És l’única sala de tot l’Estat que en projecta la versió roadshow, exhibida en els mateixos gloriosos (sic) 70mm que Tarantino ha emprat per rodar el seu segon western. Per explicar-ho molt breument: 70 mm és el doble de 35 mm, el format habitual. Sota l’atenta mirada dels germans Weinstein, el director dels Maleïts malparits se’ls gasta a base de bé rodant amb el negatiu més gros que troba i enquadrant en UltraPanavision 70, un format panoràmic obsolet. Old school o, si ho preferiu, old is cool.

Quan només falta mitja hora per començar, veiem sortir, amb un somriure d’orella a orella, els espectadors de la sessió anterior. La cua va avançant i el cor ens batega amb l’excitació pròpia de les grans estrenes. Som éssers afortunats. Nosaltres, els coetanis de Tarantino, vivim l’estrena del seu nou film amb la mateixa emoció amb què es podia viure, en el seu moment, l’estrena d’un Peckinpah.

Capítol dos

Mal de coll

Welcome to the roadshow version of The hateful eight”. Així ens dóna la benvinguda la cortina vermella del cinema. Ens hem assegut a segona fila, més o menys centrats, perquè ja no hi havia lloc més enrere. La sala està a petar i en breus instants quedarà a les fosques, donant pas a l’obertura que Ennio Morricone ha compost per introduir el film. “Feia anys que anava rere en Morricone perquè li musiqués un dels seus films…”, sentim que murmura un espectador il·lustrat.

Quants paràgrafs hem escrit? Tres o quatre, oi? I encara no ha passat res. Paciència! Suposo que en algun moment s’animarà. O potser no. Potser tota aquesta parrafada no és res més que un indulgent exercici d’estil. Paciència, coi! Estem treballant… la tensió.

Capítol tres

Intermission” vol dir mitja part

hateful-eight-samuel-l-jacksonDesprés d’una hora i mitja de metratge arriba la mitja part. Que ben posada que està! Un detall que els espectadors de les còpies exhibides en digital, sense descans, no podran apreciar. Pensant en l’art de Tarantino per tallar on toca ens ve al cap Kill Bill. Com de bé va resoldre, llavors, la necessitat de dividir la pel·lícula en dues parts. La primera, pletòrica d’acció; la segona, amb tota la xerrameca que no hi havia a la primera. I aquí inverteix la fórmula. Ha passat una hora i mitja i només hem gastat una bala. Però quina bala, amics, quina bala! Que se’ns permeti un quart d’hora de treva després de l’speech que es marca Samuel L. Motherfucking Jackson abans d’enviar el primer odiós a l’altre barri és tot un detall. Una bala pot semblar poca cosa, però no ho és si qui dispara té el carisma de Jackson. I ja veiem a venir que això no ha fet res més que començar; és evident que el nostre enfant terrible es reserva tots els cartutxos per a la segona part. Però no ens avancem als esdeveniments. De fet, retrocedim:

Capítol quatre

United Artists Theater, Los Angeles, 19 d’abril de 2014

hateoriginalQuan el primer guió de The hateful eight es va filtrar a internet, Tarantino va anunciar, empipat, que renunciava a rodar la pel·lícula. Mentre meditava si reconvertia el guió en novel·la o si el llençava definitivament a la paperera, algú el va convèncer per fer-ne una lectura dramatitzada al famós United Artists Theater de la ciutat de Los Angeles.

L’esdeveniment, que va tenir lloc el 19 d’abril de 2014, va tenir un repartiment de luxe: Samuel L. Jackson, Kurt Russell, Walton Goggins, Bruce Dern, Tim Roth, Michael Madsen

Però el highlight de la nit no va ser escoltar els enginyosos diàlegs del director en boca de Russell o Jackson, sinó el mateix Tarantino, que llegia les acotacions del text i dirigia els actors en directe, deixant a tothom bocabadat. Aquella nit va revifar el projecte de dur The hateful eight a la pantalla.

Capítol cinc

Agatha Christie

hateful-eight-tv-spotLa segona part de Los odiosos ocho comença exactament 15 minuts després del final de la primera. Dins i fora la pel·lícula. Tarantino ens ho explica en una seqüència que, en homenatge a la lectura del guió que va salvar la producció del film, ell mateix s’encarrega de narrar mitjançant la seva veu en off.

Amb la sorprenent introducció d’un element novel·lesc, la pel·lícula muta en un relat de misteri que sembla tret d’una obra d’Agatha Christie. Tenim vuit personatges atrapats en una cabana enmig d’una tempesta de neu. Sabem que n’hi ha un que no és qui diu ser. I ara Tarantino ens adverteix que potser també serem testimonis d’un possible enverinament. I que bé que ho fa. Com li agrada fer-nos ballar el cap!

Jennifer Jason Leigh agafa la guitarra i ens regala una cançó. El director, agraït, li correspon atorgant-li el control del tempo d’un llarg pla seqüència, el d’ella tocant la guitarra, que ja forma part dels millors moments de la seva filmografia.

I llavors arriba el moment. Quan mig pati de butaques ja fa estona que fa cops de cap i l’altre està a punt d’engegar a dida el director de Django desencadenat, la pel·lícula esclata en un bany de sang marca de la casa que no deixa indiferent ningú. El que no ens agafa és per sorpresa. De fet, Tarantino mateix es boicota posant-nos innecessàriament en guàrdia amb la veu en off abans esmentada. Que ho faci d’una manera magistral no treu que no sigui una decisió equivocada. O si més no discutible. Però tant és. Un –ara sí– inesperat gir de guió imposa un flashback que ens distreu amb nous personatges que no hem vist fins ara. Deu ser per agafar aire abans no emprenguem el tram final.

Capítol final

Declaracions d’amor

hateUns quants morts més tard, comencen a córrer els títols de crèdit. Ens costa aixecar-nos de la butaca. En part perquè tenim les cervicals fetes pols (la segona fila no perdona), però també perquè voldríem quedar-nos una estona més. No sabríem dir si hem vist una obra mestra, però sí que hi ha consens per afirmar que hem disfrutat d’una molt bona pel·lícula.

Anant cap a casa, tot repensant el film, arribem a la conclusió que Los odiosos ocho és un compendi del millor i el pitjor del seu director. Hi ha els personatges, els diàlegs, la tensió i els esclats de violència extrema a què Tarantino ens té acostumats des de Reservoir dogs, una banda sonora impecable i un bon reguitzell de cites tan autoreferencials com innecessàries. Però entre virtuts i defectes hi sobresurt el sempre encomiable esforç d’oferir una experiència digna de ser recordada, un film pel qual valgui la pena pagar una entrada.

La versió roadshow de Los odiosos ocho excel·leix on Grindhouse fracassava estrepitosament: rere els publicitats 70 mm de l’últim film de Tarantino hi ha alguna cosa més que un gimmick o una broma entre col·legues; s’entengui o no, ens trobem davant d’un dels films més personals que mai no ha parit Quentin Tarantino.

Quin bon record que ens n’emportem, d’aquesta escapada a Phenomena!

Divendres al vespre. Una hora abans de l’estrena i ja hi ha gent fent cua. Cua per veure una pel·lícula. Però no una pel·lícula qualsevol, no, sinó “la vuitena pel·lícula de Quentin Tarantino”; The hateful eight, que a casa nostra s’ha titulat Los odiosos ocho. Un western amb pocs escenaris però amb molts personatges: el …










2 comentaris to La mida sí que importa: Tarantino en 70 mm

  1. Miquel Casals ha dit:

    Completament d’acord!
    Aquest film no s’entén sense ser vist com Tarantino volia, versió Roadshow amb descans i litúrgia dels gloriosos 70mm!
    Jo també vaig gaudir de la projecció al Phenomena i el descans és un procés més vital del que sembla i gens artificiós.
    No és la seva millor pel·lícula, però sí que és una peli excel·lent!

  2. xavier ha dit:

    Per a qui li interessi la història de la tècnica de la projecció cinematogràfica…:
    http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=18182&p_to=projectant