MENU

9 febrer, 2016 Comentaris (0) Visualitzacions: 247 Cinema Jordi Camps

Títol


Director


Actors


Té gràcia que el director mexicà firmi la seva millor pel·lícula precisament quan s’ha basat en un guió sota mínims, als antípodes d’aquelles tragèdies coescrites amb Guillermo Arriaga que el van catapultar

‘The revenant’: quan el cinema ens esgarrapa l’ànima

La història de Hugh Glass (1780-1833) és la d’un d’aquells exploradors de la frontera, tramper i caçador, que ha acabat convertint-se en llegenda. Les seves aventures per aquelles terres del Nou Món van adquirir molta fama als incipients Estats Units d’Amèrica arran sobretot d’un episodi: l’extraordinària proesa de supervivència que va viure després d’haver estat víctima de l’atac d’un ós que el va deixar mig mort i del fet que els seus companys d’expedició l’abandonessin mig mort en terres hostils. Glass va sobreviure, emprenent un trajecte de 400 quilòmetres a peu fins al fort Kiowa.

De l’ingent quantitat de relats que s’han escrit sobre Glass, The revenant, una de les principals candidates a guanyar l’Oscar, explica aquesta història basant-se en l’adaptació de la novel·la homònima escrita el 2002 per Michael Punke, més que no pas en l’adaptació lliure de les seves aventures que van protagonitzar Richard Harris i John Huston al western Man in the wilderness (1971). Alejandro González Iñarritu, l’encarregat de portar-la a la pantalla, té la virtut de fer-se-la seva. Amb cap altre motiu que exposar, un altre cop, us agradi o no el seu estil, el seu innegable talent i inabastable ventall de recursos cinematogràfics. Als Bastards, ja us ho avancem, ens encanta i hem acabat rendits en comunió als seus peus, com poques vegades un film ens ha unit.

I és que The revenant (El renacido) no és, sortosament, el típic biopic que s’estrena anualment per aquestes dates, confeccionat amb l’indissimulat propòsit d’enlluernar els acadèmics i el públic en general que sol beneir aquest tipus de propostes cinematogràfiques. I això que la protagonitza Leonardo DiCaprio, un habitual a fer d’imitador de personatges reals (recordem Howard Hughes a L’aviador, Jordan Belfort a El llop de Wall Street, John Edgar Hoover sota les ordres d’Eastwood). Aquí l’etern aspirant a la preuada estatueta (hi està nominat per cinquena vegada) està suprem, ens regala un tour de force que va més enllà del físic, interpretant un personatge abocat a la impotència (física precisament), capaç de glaçar-te només amb la mirada i expressar unes ànsies de venjança que no percebíem des que La Núvia Uma Thurman va renéixer de la tomba per matar Bill. Per ser justos, també Tom Hardy, irreconeixible, està excels en el paper de Fitzgerald, un ésser miserable i egoistament menyspreable.

En realitat The revenant no és més que un survival extrem. Un film de supervivència pur i dur que es limita radicalment a explicar-nos l’odissea increïble d’un home enfrontat a tot i a tothom, entossudit a viure (o més ben dit, a reviure) en un medi hostil i salvatge, motivat pel seu desig de venjança. És així com hi apareixen dos temes ancestrals: la supervivència i la venjança.  I ho fa oferint un film d’aventures molt físic, vertebrat per una acció brutal i un hiperrealisme que arriba a ferir, però també conjugant una transcendentalitat i una poesia que casen a la perfecció en el conjunt i l’equilibri reeixit de totes les parts.

Per entendre’ns, i establint un d’aquells paral·lelismes fàcils que tant agraden al bastard Jep Soler. The revenant ve a ser un encreuament entre Dersu Uzala (pel misticisme i la plasmació de la comunió entre l’home i la natura) i First blood (Acorralat) (sobretot per la sequedat i el realisme a l’hora de mostrar l’existència desesperada d’un home abandonat). Tot plegat malickejant quan cal, és a dir, introduint transicions poètiques quan es vol remarcar aquesta amalgama existent entre la humanitat i la natura (des d’un punt de vista molt de mitologia índia) i intercalant frases lapidàries que si les fa Terrence Malick als cahieristes se’ls posa dura i si ho fa González Iñarritu se’ls ericen els pèls. A nosaltres, tot sovint ens passa al revés.

La pel·lícula té una arrancada tan brutal i vibrant, com no recordàvem des de Salvar al soldado Ryan. Aquí també centrada en un atac sorpresa, en aquest cas de la tribu dels Arikara als trampers i caçadors de pells en una ribera del riu Missouri. Una batalla entre indis i colons rodada de manera crua i hiperrealista, mitjançant calculats moviments coreogràfics de càmera del mestre de fotografia Emmanuel Lubeski. I sense temps per aturar-nos, passem d’aquí a l’ESCENA: la de l’atac de l’ós, que no per esperada (els tràilers i comentaris d’aquells qui ja l’han vista) és menys colpidora. Entre una i altra seqüències ens regalen una primera mitja hora majúscula, que entra de ple als annals de la història del cinema. I molts deveu pensar ¿què passa amb la resta de metratge d’una pel·lícula de gairebé tres hores? Doncs no ho negarem, la cosa innegablement ve de baixada, però el desnivell és tan suau i el camí tan engrescador que tots aquells a qui us agrada explorar us assegurem que emprendreu un dels trajectes cinematogràfics més captivadors dels últims temps. Us sentireu pioners d’una història humana, emocionalment tensa, tan simple i bella com és la història d’amor entre un pare i un fill mestís, en un context tan extraordinari com és aquella Amèrica del Nord que deixava de ser verge.

Té gràcia que el director mexicà firmi la seva millor pel·lícula precisament quan s’ha basat en un guió sota mínims, als antípodes d’aquelles tragèdies coescrites amb Guillermo Arriaga que el van catapultar i que potser per si una cosa pecaven és per ser mosaics i puzzles narratius massa complexos i virtuosos (Amores perros, 21 grams, Babel). Ara tots aquells que li tenen ganes ho tindran més fàcil que amb Birdman per dir que The revenant és «un simple exercici d’estil calculat per on exhibir-se i deixar anar tot aquell egocentrisme indissimulat». Però què voleu que us digui, jo davant d’una pel·lícula que cerca la perfecció, en què només sento criticar que és excessiva, que els plans són massa perfeccionistes i les imatges massa belles, em fa recordar aquella ràbia que alguns tenien a l’escola al llest de la classe. Per repel·lent que fos.

Això, amics, ja ho van patir molt Hitchcock, Welles, Kubrick

Potser ja és hora que canviem de discurs.

Té gràcia que el director mexicà firmi la seva millor pel·lícula precisament quan s’ha basat en un guió sota mínims, als antípodes d’aquelles tragèdies coescrites amb Guillermo Arriaga que el van catapultar

Títol


Director


Actors


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.