MENU

1 març, 2016 Comentaris (0) Visualitzacions: 314 Sèries David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Érem molts els que esperàvem el retorn de Mulder i Scully amb l’entrecuix més humit que el de les gruppies verges de One Direction. De fet, poca sèrie fantàstica ha copsat tant a una generació com aquesta. Qui recorda encara aquella venuda de fum anomenada Lost? Només els més agosarats la defensen encara avui amb …

X-Files 10: sí pero no

X-Files_10_Dom_Interim_1Sheet_KAwTÉrem molts els que esperàvem el retorn de Mulder i Scully amb l’entrecuix més humit que el de les gruppies verges de One Direction. De fet, poca sèrie fantàstica ha copsat tant a una generació com aquesta. Qui recorda encara aquella venuda de fum anomenada Lost? Només els més agosarats la defensen encara avui amb els sòlids arguments de tota la vida (?), aquells tan entranyables que deien: “No ho heu entès, el més important és el viatge…!”. UUUuuuUUUh…! Voleu veure un bon viatge? Doncs aquest és el que durant quasi dues dècades han protagonitzat els inigualables Mulder i Scully, els investigadors per antonomàsia d’allò paranormal, enfrontant-se amb dignitat i eficiència a infinitat de conspiracions alienígenes, llegendes urbanes i monstres de tota mena, i donant forma, cos i ànima a un dels més amplis catàlegs del fantàstic televisiu només igualat per altres tòtems com La dimensió desconeguda, Tales from the crypt i el Doctor Who.

JuniorGorgCentrem-nos en això del catàleg, perquè la nova i curtíssima temporada de X-Files, la número deu, ha estat més catàleg que mai. Una temporada amb sis pírrics episodis que han volgut demostrar massa en molt poc temps, i que tot i aprovar amb nota, s’ha encomanat a la moda imposada per les grans sèries actuals: la irregularitat. Bé, els nous X-files tampoc han tingut el problema d’excés de personatges de Game of thrones, que a sobre estan més mal dibuixats que els de Dora, la exploradora, no. Amb això tampoc ha d’estranyar que el seu autor, el germà bessó del Goris Junior de Fraggle Rock, declari sempre que pot que no se li han d’agafar carinyo als seus personatges, que poden morir en qualsevol moment… No ens enganyem: es que a algú li importa realment que morin? No, els nous X-files no han tingut aquest problema. Tampoc han tingut el problema d’estirar-se més que un xiclet com a The Walking Dead, que en les últimes temporades semblava voler ser tota ella un homenatge explícit a Bola de drac (tòtem animat que acaba de celebrar els trenta anys!) i a les lluites eternes entre Son Goku i Freezer. Recordo que vaig començar a veure l’inici d’aquest èpic i esgotador enfrontament amb quinze anys i quan per fi va acabar, ja m’havia reencarnat tres vegades, una d’elles en Samantha Fox.

La nova temporada de X-files partia de zero amb els ciments pràcticament intactes i els personatges principals molt ben definits. I això que l’última pel·lícula, Creer es la clave, havia deixat cert mal sabor de boca als fans. El gran problema de fons d’aquest esperat retorn ha estat la brevetat de l’estructura, que ha anat a la seva contra; massa visceralitat, massa diversitat d’estils en molt pocs episodis, cosa que ha desorientat al fan de tota la vida, i que segurament no ha entès el nou. Dóna la sensació que el creador Chris Carter, que tot i continuar posseint aquell punt de domini, valentia i frescor sobre el gènere, i que va convertir la sèrie en mítica i indispensable, ha volgut centrar-se més en mostrar als directius de la FOX (que inicialment no ho veien massa clar tot plegat), un ampli catàleg de propostes per a una futurible nova temporada amb una durada estàndard de tretze episodis. Això ha fet, fins i tot, que obviéssim aspectes més agraïts com la reformulació d’una parella protagonista molt més madura i interessant gràcies als lligams comuns i a l’evolució dels seus perfils (una Scully molt més oberta i protagonista, i un Mulder molt més passat de voltes), i la fidelitat a una estructura de trama generalista combinada amb episodis autoconclusius, quan les modes actual demanden justament trames d’episodis continuats. Uns episodis, a més, que tot i allunyats en el to, han sovintejat la mitja de notable. Excel·lents el segon (els germans amb poders mentals) i el quart (Trashman), divertidíssims el tercer (l’home llangardaix) i el cinquè (Mulder evitant atemptats tot flipant amb bolets), i aprovats justets per accidentats i mal explicats, el primer i l’últim, els conspiranoics de sempre, tot i l’esfereïdora i celebrada reaparició del fumador.

the-xfiles-home-again-1No obstant aquesta sensació d’inconnexa regularitat, la jugada li ha sortit prou bé a Carter perquè ja li han confirmat una onzena temporada. En part, gràcies a les concessions fetes a la cadena incorporant al planter dos nous agents més joves, personatges que potser assenyalen als veritables futurs protagonistes de la sèrie però que de moment són d’allò més insofrible. Però sobretot, aquest èxit relatiu ho ha estat gràcies als fans incondicionals que hem volgut creure sí o sí en els nous expedients i hem sabut llegir entre línies les dificultats per reactivar-los. Però la fe mai és completa, com deia molt intel·ligentment Jean Paul Sartre. Perquè aquest retorn també podria haver sortit malament, del pal ‘Han Solo idiotitzat morint a mans del seu fill subnormal profund’. Els fans de tota la vida, els mateixos que l’hem ajudat a convèncer als directius de la FOX que en volem més i millor, no li haguéssim perdonat. No juguis amb foc, Carter; a aquestes altures, voler creure que la veritat és allà fora no vol dir que siguem imbècils. He dit.

Érem molts els que esperàvem el retorn de Mulder i Scully amb l’entrecuix més humit que el de les gruppies verges de One Direction. De fet, poca sèrie fantàstica ha copsat tant a una generació com aquesta. Qui recorda encara aquella venuda de fum anomenada Lost? Només els més agosarats la defensen encara avui amb …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.