MENU

8 abril, 2016 Comentaris (0) Visualitzacions: 724 Cinema Jordi Camps













Us enrecordeu de Monstruoso (2008), aquell film de Matt Reeves, auspiciat pel gafapastas J.J. Abrams, que amb el títol original de Cloverfield pretenia sorprendre’ns amb la seva suposada original proposta estètica que no anava més enllà del que ja ens havien regalat amb més brillantor Jaume Balagueró i Paco Plaza amb la magistral REC. Dit això, …

'Calle Cloverfield 10': La guerra dels mons està allà fora

tw-25758

Us enrecordeu de Monstruoso (2008), aquell film de Matt Reeves, auspiciat pel gafapastas J.J. Abrams, que amb el títol original de Cloverfield pretenia sorprendre’ns amb la seva suposada original proposta estètica que no anava més enllà del que ja ens havien regalat amb més brillantor Jaume Balagueró i Paco Plaza amb la magistral REC. Dit això, el film funcionava força bé com a monster movie narrada a través de la visió subjectiva dels estralls que desencadenava a la ciutat de Nova York un atac alienígena. Doncs ara resulta que aquest gran venedor de fum (negre) que és Abrams torna a produir una pel·lícula que, a priori, s’inscriu en la mateixa franquícia. Es titula Calle Cloverfield 10 i un cop vista per aquest vostre humil servidor ja us puc advertir de primera mà que no us deixeu entabanar per l’enginyosa campanya de marqueting, ja que no passa de ser un telefilm o, en tot cas, d’un abortat episodi pilot (en gran format) d’una sèrie de televisió.

10-cloverfield-lane-trailer_kt9gApadrinat doncs pel mestre de la postmodernitat, Dan Trachtenberg porta a terme aquesta pel·lículeta que funciona més a nivell de suspens, però que es perd malauradament per la xerrameca desmesurada dels seus pocs protagonistes (tres, tancats en una habitació), que ni els talkin’ dead tant denostats de la sèrie The Walking Dead. I és clar, dilapidant tot allò salvable per un final, literalment, monstruós!

maxresdefault22Per sort, el trio actoral brilla per si sol. Amb l’enorme John Goodman com a pal de paller de la història, colossal en el seu paper de personatge ambigu, no se sap ben bé si es tractant-se d’un il·luminat o un perturbat assetjador… o les dues coses alhora. La seva víctima, la fràgil Mary Elisabeth Winstead, aquesta noia qui als Bastards ja ens va tocar la fibra amb la seva estelar aparició vestida de cheer leaderDeath Proof de Tarantino, i que aquí torna a ser objecte d’assetjament (ara psicològic) i trobant-se  d’un dia per l’altre ficada en un forat. Concretament, a un búnquer antinuclear d’un lloc recòndit de l’Amèrica profunda sense saber què coi fer: si escollir a viure una experiència molt similar (massa) a les dels protagonistes de Room (La habitación) o descobrir si realment a l’exterior d’aquest claustrofòbic espai on està reclosa hi ha la desitjada llibertat. La veritat està allà fora, com deien aquells…. i jo, sentint-ho  molt, no us la penso explicar.

Això sí, gratis, us explicaré que el tram dels quinze minuts finals són, com dèiem, un bunyol. Un autèntic pedaç que vol justificar el perquè parlem de l’anunciada saga Cloverfield i que no fan més que ensorrar els fonaments d’una trama que si bé funciona a batzegades almenys té el mèrit de mantenir-te assegut a la butaca.

Us enrecordeu de Monstruoso (2008), aquell film de Matt Reeves, auspiciat pel gafapastas J.J. Abrams, que amb el títol original de Cloverfield pretenia sorprendre’ns amb la seva suposada original proposta estètica que no anava més enllà del que ja ens havien regalat amb més brillantor Jaume Balagueró i Paco Plaza amb la magistral REC. Dit això, …













Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.