MENU

21 abril, 2016 Comentaris (0) Visualitzacions: 678 Cinema Lluís Simon













Em reconec bastard, certament, però també nostàlgic d’alguns dels antics films de la Disney, entre els quals destaquen The Jungle Book (1967) i The Sword in the Stone (1963), que vaig veure en dies de pluja en la meva era de Cromanyó, o sigui a l’EGB. L’obsessió per Bambi mai la vaig entendre. L’hauria matat …

'El llibre de la selva' o píxels que canten

El-libro-de-la-selvaEm reconec bastard, certament, però també nostàlgic d’alguns dels antics films de la Disney, entre els quals destaquen The Jungle Book (1967) i The Sword in the Stone (1963), que vaig veure en dies de pluja en la meva era de Cromanyó, o sigui a l’EGB. L’obsessió per Bambi mai la vaig entendre. L’hauria matat (serra mècanica, of course) amb les meves pròpies mans, però aquesta és una altra història.

THE JUNGLE BOOK - (L-R) MOWGLI and BAGHEERA. ©2015 Disney Enterprises, Inc. All Rights Reserved.

THE JUNGLE BOOK – (L-R) MOWGLI and BAGHEERA. ©2015 Disney Enterprises, Inc. All Rights Reserved.

La nova versió del Llibre de la selva (que Rudyard Kipling no aixequi el cap) és un epic fail, artísticament parlant. Els nens potser s’ho passen bé, però els adults que hem pagat l’entrada, la nostra i la d’ells, hem de resistir estoicament a la butaca veient com uns animals que teòricament ens han d’atemorir es posen a cantar i ballar els himnes de la versió original, posats amb calçador, vaselina i poca gràcia. La cosa ja no comença bé quan abans que surtin Mowgli i companyia Disney ens passa, sense anestèsia ni res, un tràiler de Violeta. Tierra trágame.

És una llàstima que John Favreau no fos més llibertí, com va fer en la trepidant Iron Man, sobretot en l’inici amb la música d’AC/DC i de Black Sabbath a tot drap. Aquí els que s’exhibeixen i de valent són els del departament d’informàtica i els de disseny amb la perfecció al mil·límentre, fins i tot en els moviments més subtils, dels coneguts Baloo, Bagheera i l’impressionant King Loui. Ara bé, no suporto quan els animals (que no són de dibuixos animats i no són àliens i no són éssers de la Terra Mitjana) es posen a parlar. És superior a mi. Em va passar fins i tot en la divertidíssima Guardians de la Galàxia. El coi d’ós rentador es fa insuportable.

junglesheerPerò no ens deprimim. Fins i tot en aquestes pel·lícules, que són com les hamburgueses del McDonalds, sempre hi ha algun ingredient, com la mostassa o el quètchup, que dissimula el pa industrial. I aquí tenim, és clar, la gegantina Kaa, la serp que en la versió original Scarlett Johansson –a la merda els doblatges– xiuxiueja el passat a Mowgli i li fa descobrir la flor roja, que no és la menstruació, malpensats.

Resumint. Hi ha un cert intent de fer-nos veure la cruesa de la vida animal a la Selva, les lleis no escrites entre les feres salvatges, la lluita pel poder i la por atàvica als humans, però quan algú en un escenari com aquest es posa a cantar, doncs a la merde. El final també canvia i no pas a millor. Com a pel·lícula familiar Favreau se’n va sortir molt més bé amb la simpàtica road movie gastronòmica Chef (2014).

Em reconec bastard, certament, però també nostàlgic d’alguns dels antics films de la Disney, entre els quals destaquen The Jungle Book (1967) i The Sword in the Stone (1963), que vaig veure en dies de pluja en la meva era de Cromanyó, o sigui a l’EGB. L’obsessió per Bambi mai la vaig entendre. L’hauria matat …













Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.