MENU

26 abril, 2016 Comentaris (1) Visualitzacions: 1733 Cinema Annabel Gómez (@sinfiltr0s)













Uns més i d’altres menys, teníem una idea sobre l’Amy Winehouse, i generalment no era massa justa. El moment –perquè realment ho va ser– en què admiràvem les seves cançons, amb la veu de les quals era capaç de crear tripes a una pedra i perforar-les-hi, va passar massa de pressa a segon pla, ja …

Amy Winehouse, la noia darrere la droga

amy01Uns més i d’altres menys, teníem una idea sobre l’Amy Winehouse, i generalment no era massa justa.

El moment –perquè realment ho va ser– en què admiràvem les seves cançons, amb la veu de les quals era capaç de crear tripes a una pedra i perforar-les-hi, va passar massa de pressa a segon pla, ja que va començar a generar titulars per ionkarra després del maleït èxit del disc Back to black.

Molt aviat vam començar a veure la imatge d’un coi de barribaixera amb monyo de poligonera que no era res de l’altre món, i si ho era ja s’havia dissipat, perquè els seus ridículs en els concerts donaven per a més, oi, voltors? M’arriben ecos d’aquell temps en forma de converses pròpies i alienes en les quals predominava una Amy xonaca i destrossada, carn d’escarni.

amy02Veient el documental vaig tenir la sensació que aquell disc no mereixia fer-se tan fotudament comercial, i no perquè ella no ho busqués, sinó perquè, com comprovareu a Amy (la chica detrás del nombre),  dirigit per Asif Kapadia, per a algú de la seva sensibilitat i ambició artística allò suposava un desprestigi difícil de portar. I heus aquí bona part d’aquesta història: la cerca del prestigi i d’una humil felicitat en contraposició a la conquesta d’una fama de merda que molts cometrien un genocidi per assolir.

Un dels adjectius que més es repeteixen sobre l’Amy en el documental és autèntica. I t’ho creus. L’Amy Winehouse no va buscar ser l’artista comercial que va arribar a ser. Sí, ja sé que queda molt Kurt Cobain, això, quan en el documental Montage of heck de Brett Morgen se’ns mostra una espècie de geni incomprès turmentat pel fet de ser un ídol de masses mentre es banya en bitllets, i que l’Amy també va deixar que els calés li sortissin per les orelles, però així com el documental del Jesucrist de Seattle no aconsegueix commocionar-te amb la suposada fragilitat de Cobain davant de l’èxit, ni tampoc pel seu geni i sensibilitat com a lletrista, Kapadia sí que ho aconsegueix.

L’Amy volia ser cantant de jazz, amb la intimitat i discreció que implica, però, en qualsevol cas, va ser el seu finíssim talent, i no el fet de crear un nou corrent musical (que en certa manera, també), el que li va obrir les aigües de la indústria. Això és importantíssim avui en dia, quan qualsevol pelacanyes amb una cagarada a la mà es creu un transgressor i és capaç de matar pel seu minut de glòria des d’un conegut microblogging.

amy04En la primera part veiem una noia de classe mitjana amb totes les ganes del món de fer el que li surt dels ovaris, fastiguejada de les seves relacions familiars buides, però que podria passar desapercebuda a qualsevol lloc, perquè l’estrafolari va arribar molt de temps després: la diva no ho era.

Entre dibuixos de cors, una infecta lletra rodona i unes cançons de gossa vella i ferida, que se sap una mica tarada, diu: “Escric perquè estic cardada del terrat i perquè he de treure alguna cosa bona a partir de quelcom dolent.” Darrere no hi ha una estrella inabastable, ostentosa i freda, sinó algú que ens podria fer –com ens va fer en molts moments– llàstima, fins i tot provocar-nos indiferència. A saber: el carisma no prové de ser el més imbècil, sinó de la cosa tan suada de ser un mateix de què tothom parla i que ningú practica, i això tot sovint és menystingut, com ho va ser l’Amy pels mitjans, tot i que aquests, com nosaltres, ho van justificar en el seu moment amb l’excusa d'”és ella qui s’exposa”.

El director desentranya a la perfecció la psique de l’Amy, o bé el que ell en va interpretar, escollint amb precisió les cançons i associant-les als diferents moments de la seva vida que ens relata. Si realment les coses no van ser així, costaria de creure. Així, per exemple, en l’instant en què ella canta en un directe encisador el tema What is it about men, i en concret l’estrofa de “my freudian fate“, se’ns apareixen amb total nitidesa les seves tempestuoses relacions amoroses relacionades amb la seva frustrada i dependent relació paterna, i, per tant, les conseqüències que igualment va tenir en la seva drogoaddicció, quan va aparèixer l’idiota d’en Blake.

amy03En Blake hi veiem ràpidament un cap de cigala promiscu amb pinta de brit pop d’extraradi que no sap gaire bé per on navega i que com a única inquietud personal té, a banda de follar, no tenir cap inquietud personal. El típic cabró fart de si mateix que apareix i desapareix de la teva vida segons li convé, però que quan s’hi queda és per arrossegar-te al seu absurd forat de merda i vici.

Com bé diu algun amic en el documental, l’Amy sabia que per mantenir-lo al seu costat havia de seguir el seu ritme de destrucció. Així doncs, d’alguna manera, ella mateixa podia intuir que aquell amor corrosiu –com tots els que et desfan en el seu àcid sulfúric– no era totalment correspost.

Per tant, que el tal Blake és un carallot ho veiem des del primer minut en què apareix; que al seu pare li agrada més l’èxit que no pas a ella es fa evident de seguida, quan ella comença a necessitar rehabilitar-se i ell insisteix que tot va bé; que la premsa pot arribar a ser una rata de claveguera capaç de devorar qualsevol detritus, també; que la indústria que tenia al darrere no li donava treva, ídem, i que generalment tots cardem força fàstic, igualment. Malgrat tot, hi ha un però: el director cau en  el tòpic de vendre’ns la suadíssima joguina trencada per culpa dels altres.

amy05Si bé l’Amy era massa jove quan li va sobrevenir un èxit difícil d’engolir, la noia estava una mica desubicada abans que tot comencés. Vaja, que tot va començar amb la bulímia de petita; ho va explicar a sa mare i aquesta –i cito textualment– “no hi va donar importància”. Aquesta és la qüestió: amb la separació dels pares, l’Amy va deixar de tenir límits massa aviat i només és responsabilitat d’ella que es deixés portar. Pel que fa a nosaltres, banda de mediocres creguts, sí, ens reconforta veure com es destrueixen els altres. I Kapadia també ens dóna la nostra dosi, no patiu.

Les drogues, en Blake, i acabar fins al monyo de cantar Rehab (que Déu n’hi do si en som, de fastigosament pesats) va ser perquè no va fer el que ella mateixa va descriure com a èxit: “Poder-ho engegar tot a la merda quan jo vulgui.” Per què no ho va fer?

No obstant això, i tornant al principi, Asif Kapadia aconsegueix fer total justícia al seu  talent com a cantautora donant una nova dimensió a les seves cançons, com ara quan canta en un punyent acústic In my bed en què trenca, doblega i eixampla la seva veu al ritme de les seves vísceres penetrant-nos l’estèrnum i és capaç de convertir en una merda la versió final que tots coneixem. Queda clar que a mi ha aconseguit enamorar-me amb el seu monyo i els angles externs impossibles dels seus ulls, i el seu títol difícilment pot ser més encertat: per fi els dimonis i la lucidesa d’una noia corrent que desconeixia la seva genialitat.

Una mica el que vosaltres desitjaríeu ser, però aquí fet realitat.

Uns més i d’altres menys, teníem una idea sobre l’Amy Winehouse, i generalment no era massa justa. El moment –perquè realment ho va ser– en què admiràvem les seves cançons, amb la veu de les quals era capaç de crear tripes a una pedra i perforar-les-hi, va passar massa de pressa a segon pla, ja …













Un comentari a Amy Winehouse, la noia darrere la droga

  1. Barrufeta Pispireta ha dit:

    Uauuuu no he vist aquest documental pero ara hem moro de ganes! Gracies Annabel, tot allò que escrius el converteixes en interessant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.