MENU

6 maig, 2016 Comentaris (0) Visualitzacions: 218 Cinema Víctor Ribas

Títol


Director


Actors


Que l’assumpte no és tan simple com el duel de cigales amb el qual us he enredat de bon principi, i sí, és molt entretingut i sorprenent. No us la perdeu

‘Captain America: Civil War’ o el duel fàl·lic entre els dos caps més visibles dels Avengers

Entre els anys vuitanta i noranta Alan Moore, Frank Miller i Chris Claremont, entre els autors més rellevants i a partir d’un nou tractament dels superherois dins del món del còmic, encetaren i fonamentaren l’era moderna d’aquests, així com una renovació del novè art pel que fa a aquest tipus d’herois, la qual encara perdura i es desenvolupa fins als nostres dies. I si aquests no són els autors més rellevants, són els que més conec i més m’agraden. I punt.

Aquests monstres del guió que us he esmentat van adaptar icones com ara  Batman, Superman, Daredevil i els XMEN revestint aquests personatges i tots els elements que formaven part dels seus relats amb trames madures, adultes, fins i tot fosques, i alhora lluny dels maniqueismes infantils que caracteritzaven aquest tipus de publicacions. Ens trobàvem dilemes ètics o morals, reflexions transcendentals o situacions hipotètiques que es podrien considerar en el dia a dia de persones corrents, així com la complexitat d’uns personatges cada vegada més rodons i humanitzats, com els déus de les velles mitologies politeistes. Anys més tard, concretament el 2006, Mark Millar, guionista escocès hereu dels magnífics narradors que us he citat, prolífic en diverses editorials i creador de més d’una obra mestra com els seus predecessors –en col·leccions regulars i en magistrals novel·les gràfiques independents, com es donà el cas amb els seus referents–, es va treballar una història troncal entorn de l’existència dels protagonistes i antagonistes d’una editorial que canviaria per sempre l’univers d’aquesta i alhora implicaria a un munt de col·leccions: la Civil War de Marvel.

Dues faccions de tarats emmascarats i uniformats amb pijama es barallaven pel fet de ser controlats per un govern dels Estats Units amb una necessitat de control sobre aquests éssers excepcionals, amb la intenció d’inscriure’ls en una acta de registre i revelar les seves identitats secretes, amb tot el que això implicaria respecte a les seves vides privades i les dels seus estimats amics i familiars. A favor del dret a decidir i el respecte a la intimitat se’ns presentava l’equip del nacionalista de l’escut; per la seguretat i el control, el del magnat de la ferralla. I encara us diré més sobre la premissa del còmic, ja que tot plegat comença perquè uns nens de papà amb poders, massa ínfules i poca maduresa, acompanyats d’una càmera que els grava per garantir l’emissió d’un reality show sobre superherois, s’enfronten a un desequilibrat que controla el foc fins a les celles d’una droga que amplifica les habilitats dels millorats genèticament o dels mutants. El resultat: una massacre en què mor una pila de gent, inclosos els nens d’una escola. A partir d’aquí, comença la saga i les històries que se’n deriven. Es desenvolupa la Civil War entre vinyetes dibuixades i diàlegs escrits. Indispensable la part escrita per Millar i l’aventura paral·lela de Wolverine. Si algú està interessat a comprar la de Spiderman escrita per Straczynski de segona mà (nou i en cartoné), que m’ho faci saber als comentaris.

Doncs quin ha estat el meu goig en comprovar que la premissa del còmic ha estat adaptada al cinema de forma magistral, de la mateixa manera que succeeix amb quasi totes les produccions de Marvel Studios. En aquest cas, els danys col·laterals que han generat les intervencions dels Avengers, sumats als que se’ns mostren a l’escena d’acció que inicia la pel·lícula, obliguen a l’ONU a redactar uns documents (el tractat de Sokovia), per tal de legalitzar els superherois que els firmin, permetent-los actuar només quan l’organització ho autoritzi i deixant fora de la llei aquells que no s’hi avinguin. Tot plegat, a causa de la sensació d’inseguretat que transmeten els nostres protagonistes a la població –perquè que els salvin la pell no els suposa suficient garantia, és clar. Un plantejament similar al del còmic, però reduint molt la quantitat de personatges i simplificant un pèl la trama. Tot plegat, en la versió cinematogràfica, suposa la divisió dels Avengers en dos bàndols de la mateixa manera i en el mateix sentit que en la novel·la gràfica es planteja pel que fa a tots els herois i antagonistes de la franquícia. Resultat: una premissa de puta mare.

I és que els germans Russo, que ens van deixar un excels sabor de boca amb l’anterior filmació, Captain America: The winter soldier, utilitzen la premissa del còmic i elaboren un immens Mc Guffin –gràcies, Anna Carreras, per culturitzar aquest cinèfil de merda, per no dir de pa sucat amb oli– i teixir un thriller d’espies magistral amb un antagonista acceptable, prometedor i lluny d’estereotips entre bons, dolents i psicòpates que haurien necessitat més abraçades de la seva mare quan eren ben petits; el Zemo cinematogràfic. En la pel·lícula es tracten dilemes com la llibertat, la seguretat i la venjança de gent amb vestits estrafolaris creant un clima coherent en la filmació. I només per aquest motiu i no prendre’s tan seriosament com en el cas d’en Nolan –tot i construir un gran cavaller fosc–. Per no omplir el guió de forats, ser tan maldestre amb el muntatge i narcotitzar a l’audiència amb un son profund com ha fet el senyor Snyder; el que han realitzat aquest parell és digne d’elogi, o d’una fel·lació que no prometo fins a l’estrena de l’esperada Infinity War, amb l’enfrontament que ja fa quatre anys que ens anuncien els molt pesats amb un tal Thanos, que té un guant necessitat d’unes gemmes mot poderoses per donar guantades galàctiques com si es tractés d’un puny americà. Han superat  en Whedon. Poca broma, amics bastards.

Que sí, que val, d’acord o “vale“, ens han colat amb calçador un Spiderman adolescent, però renoi, és el millor i més graciós que hem vist traslladat a la pantalla gran i molts ens faríem la Tia May sense cap mena de dubte. Que sí, que val, d’acord, o “vale” que a Black Panther només el coneixem quatre freaks, sa mare a l’hora de dinar i és un dels protagonistes principals de la història. Només he de dir que interpretacions més o menys afortunades a banda i destacant aquests dos personatges, tots tenen el seu moment i encaixen perfectament en el conjunt de la proposta. I atenció, com amb The Avengers, Iron Man, Ant Man o Guardians of the Galaxy, l’humor encaixa i no grinyola, refermant la marca de la casa de les idees.

En el guió no sobra res, malgrat que les llicències d’aquest gènere tot encaixa a la perfecció, cada seqüència té sentit en la totalitat de l’obra, tots els personatges compleixen la seva funció i resten al servei de la narració, com ha de ser en qualsevol relat. El ritme narratiu i l’acció és tan trepidant que la pel·lícula en el seu conjunt representa probablement el millor producte de Marvel Studios fins avui dia, amb un guió i muntatge excel·lents. Passa com amb una bona cervesa en una tarda d’estiu en ple procés de deshidratació. Que us la descarregueu o aneu al cinema, però si us agraden les pel·lícules d’aquest tipus, us ho passareu com infants sobreexcitats.

Que l’assumpte no és tan simple com el duel de cigales amb el qual us he enredat de bon principi, i sí, és molt entretingut i sorprenent. No us la perdeu

 

Que l’assumpte no és tan simple com el duel de cigales amb el qual us he enredat de bon principi, i sí, és molt entretingut i sorprenent. No us la perdeu

Títol


Director


Actors


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *