MENU

13 maig, 2016 Comentaris (1) Visualitzacions: 644 Cinema Víctor Ribas

Títol


Director


Actors


De vegades la senzillesa, escassos personatges prou definits, una casa com a únic escenari, juntament amb una eficient planificació i execució de guió fonamentada en un acceptable pols narratiu són ingredients suficients per fruir d’una bona estona.

‘Hush’: curta, rasa i al peu

A banda de ser una de les cançons més ridícules dels grans Deep Purple ─malgrat que en els seus inicis─ i significar silenci, Hush és una pel·lícula del subgènere de terror Home Invasion estrenada recentment a Netflix. Una filmació dirigida per Mike Flanagan i escrita per l’esmentat director i la protagonista del film, la Kate Siegel. Completant l’elenc principal, com a antagonista i assassí ens trobem a John Gallagher Jr., a qui hem vist recentment a Cloverfield 10.

Una noia que no sent absolutament res a causa d’una infecció en la seva infància i que escriu llibres d’aquells que es venen com les calces al mercat municipal en plena recessió econòmica, té una crisi amb el pesat del seu xicot. Com sembla ser que no va malament de calés i s’ho pot permetre, se’n va a passar una temporada a una caseta que té al camp ─força blindada i adaptada tot sigui dit─, on es dedica a exercir la procrastinació amb el final de la darrera novel·la que està escrivint, mentre ha d’aguantar a la pesada de la seva veïna que du escrit al front: moriré la primera de manera crua, horrible i dolorosa. Es fa de nit. En aquestes que el psicòpata de torn, un pertorbat amb una ballesta, armes blanques i ganes de passar una estona divertida; decideix  jugar amb la nostra heroïna un cop s’adona que està més sorda que una tàpia i que aquest fet podria afegir molta més emoció a la seva escomesa. A partir d’aquí una festa de persecucions, jocs d’estratègia, baralles cos a cos i escenes prou trepidants en els escassos 80 minuts que dura el metratge, inclosos els crèdits. Un assetjament de manual.

En el moment en què vaig llegir el títol i la sinopsi, tot veient la caràtula amb una mossa espantada i un assassí emmascarat, una mandra molt gran em va entrar al cos, tot i així, sovint, l’avorriment o el masoquisme d’un servidor és molt gran, i per què enganyar-vos;  no tenia res millor a fer en aquell precís moment i el porno ja no és el que era. Així que amb un parell em vaig aventurar a visionar-la. Resultat: un cop superats els soporífers deu minuts inicials que semblaven trets d’un telefilm de diumenge a la tarda, no em cauen els anells per reconèixer que tenim davant una pel·lícula prou distreta, que no serà recordada especialment ni passarà als annals ─amb dues enes─ de la història del cinema de terror, però que aconsegueix entretenir sense fer-nos pensar excessivament o caure en el profund pou de la vergonya aliena, sempre que no tinguem en compte alguna que altra incongruència.

La senzillesa de la seva premissa és alhora el seu punt fort, sobretot pel fet que les interpretacions són prou acceptables i es redueixen principalment a dos únics personatges principals. Els recursos tècnics del director es manifesten de manera notable i la tensió que es genera des del començament de l’acció fins al desenllaç, sumada a la repel·lència sociopàtica de l’antagonista i el caràcter lluitador a l’estil Ripley de la protagonista i d’un llibret canònic, ben executat i amb uns pocs cops d’efecte estratègicament ben situats en el desenvolupament de l’acció; ens ofereix el que en termes futbolístics seria una passada curta, rasa i al peu gens menyspreable.

Així doncs amigues i amics, si no teniu gairebé res important a fer i sempre sota la vostra responsabilitat, dono el vistiplau i atorgo el segell de garantia bastarda a la nova producció d’un director prometedor que tot i el curt bagatge que atresora amb produccions com Oculus i Absentia, podria ser que ens obsequiés en un futur pròxim amb alguna obra millor del que hem vist fins ara. Si més no es podria considerar al nou cinema de terror el que representa en Rakitic al Barça: sense ser res de l’altre món, no es complica la vida, apunta maneres, és consistent i resol prou bé. Gaudiu-la sense grans prejudicis i expectatives.

No estem davant de You’re the next, The invitation, The Gift, Bone Tomahawk ni The Witch. I és que de vegades la senzillesa, escassos personatges prou definits, una casa com a únic escenari, juntament amb una eficient planificació i execució de guió fonamentada en un acceptable pols narratiu: són ingredients suficients per fruir d’una bona estona.

De vegades la senzillesa, escassos personatges prou definits, una casa com a únic escenari, juntament amb una eficient planificació i execució de guió fonamentada en un acceptable pols narratiu són ingredients suficients per fruir d’una bona estona.

Títol


Director


Actors


Un comentari a ‘Hush’: curta, rasa i al peu

  1. […] però aquest passat 2016 ha fet tres pel·lícules i qui molt abraça poc estreny. Ni Hush, ni Ouija 2, ni Somnia acaben funcionant, tot i que tenen coses bones. Potser que en faci només […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.