Recordeu aquella producció titulada Furia de titanes? Tot i que no en sóc cap defensor si la comparem amb la que ens ocupa avui, Dioses de Egipto, la primera esdevé una obra mestra del cinema.

I és que Dioses de Egipto, dirigida per Alex Proyas, que ens va encantar a El cuervo  (1994) i a Dark City (1998) i es va guanyar el respecte de la indústria de Hollywood amb Jo, robot (2004), segueix la caiguda als inferns que va insinuar amb Senyales del futuro (2009).

La història ens situa en un antic Egipte, daurat i més ple de piràmides que la Sagrada Família de xinesos, el dia de la coronació d’Horus (Nikolaj Coster-Waldau, el mata-reis de Joc de trons). En aquesta festivitat el seu oncle Seth (un Gerard Butler que canvia Atenes per Egipte) mata Osiris, el seu germà, i arranca els ulls al seu nebot, font de la seva força, per obtenir el poder de tot Egipte. Exiliat, Horus fa una aliança amb el jove i enamorat Bek, que només pensa a alliberar la seva estimada Zaya de l’inframón.

Amb aquesta fil conductor ja tenim una història amb tots els elements per posar-hi efectes especials ─molts efectes especials, moltíssims efectes especials─, una mica d’amor i acció, molta acció, en detriment del guió i dels personatges, i aquí els màxims culpables deuen ser Matt Sazama i Burk Sharpless, artífexs de Dràcula, la leyenda jamás contada (2014) i El último cazador de brujas (2015).

Quan la crítica va defenestrar el film i les sales on s’exhibia s’anaven buidant, Alex ràpidament va sortir per tirar amb bala contra els crítics. Sincerament, Alex, de veritat creus que és una bona pel·lícula? La posaries al teu currículum? Jo no.