MENU

15 juliol, 2016 Comentaris (0) Visualitzacions: 272 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Fa justament vint anys un director desconegut d’origen alemany i establert a Hollywood anomenat Roland Emmerich estrenava Independence day, un dels blockbusters estivals més reeixits de la incipient era del cinema digital. El film, una barreja d’invasió alienígena exagerada, acció a mansalva i un patriotisme ianqui entre exacerbat i autoparòdic, va engrescar els espectadors fins …

'Independence day 2', el reton de l'àlien pròdig

independence-day-resurgence-trailer-2-breakdown-11Fa justament vint anys un director desconegut d’origen alemany i establert a Hollywood anomenat Roland Emmerich estrenava Independence day, un dels blockbusters estivals més reeixits de la incipient era del cinema digital. El film, una barreja d’invasió alienígena exagerada, acció a mansalva i un patriotisme ianqui entre exacerbat i autoparòdic, va engrescar els espectadors fins a convertir-lo en un fenomen mundial. El temps li va acabar atorgant també l’etiqueta de “de culte”. Després també hi havia aquella altra gent, esclar, que s’esperava del film un Ingmar Berman o potser un Jean Renoir, o vés a saber què, i que encara ara només hi veu acció i patriotisme americà sense sentit. Òbviament, és gent que no va tenir una infantesa gaire feliç, individus que en la majoria de casos no han arribat a gaudir ni conèixer els misteris i l’essència de la sèrie B, els mateixos que han rebut aquesta esperada seqüela, Independence day: contraataque, amb total indiferència. Com diria l’instructor de Conan el Bàrbar: “¡Maaaaal…!”

independence-day-2-roland-emmerich-jeff-goldblum-bill-pullman-els-bastards-critica-cinema-peliculaAquesta segona part entra a matar sense perdre el temps a explicar-nos gaire res. La història i els seus personatges principals són exposats en els cinc primers minuts; queda clar que la humanitat ha fet un salt qualitatiu en aquests darrers vint anys mercès a la tecnologia que els extraterrestres ens van deixar tan amablement a la primera part, i al fet que els protagonistes són tan o més imbècils que els seus antecessors. Per no parlar dels diàlegs, tan dolents i absurds que per moments un pot arribar a pensar que els guionistes són els mateixos de Cites. I a partir d’aquí, a crispetejar! Els nous esdeveniments arrenquen amb l’arribada, a una lluna ja colonitzada, d’un artefacte sospitós provinent de l’espai exterior que és destruït com aquell qui esclafa el cinema d’entreteniment perquè sí, i la posterior arribada a la Terra de la mare de les naus extraterrestres per acabar el que fa vint anys un borratxo amb una avioneta de fumigar lligada amb corda a una bomba termonuclear va impedir amb el seu sacrifici. Emmerich, per molt que diguin els fans del neorrealisme, no fa la mateixa pel·lícula, fa una seqüela més que digna amb nous elements que, fins i tot, ajuden a crear un univers i una mitologia dels invasors, una cosa obviada a la primera i que ningú esperava ara a la segona, però que precisament fa incomprensible que aquests mateixos encara no tinguin un nom propi. Molesten, això sí, els nous personatges, els més joves i guapos, massa impersonals i sense gràcia, cosa que es contraresta amb uns bons secundaris i amb la vella guàrdia, capitanejada per un sempre eficient Jeff Goldblum i un passadíssim Bill Pullman, a qui Emmerich reserva la millor frase, una declaració d’intencions de la flipada que és tot el xou. Quan la seva filla, assessora de la presidenta dels Estats Units, li diu que es retiri, que ell ja va salvar el món una vegada i que no té per què tornar-hi, el bo d’en Bill, l’idolatrat expresident americà que va liderar les tropes de la resistència americana de la primera gran batalla contra els àliens, es gira i, amb un posat dramàtic que ni el Rob Lowe de la magnífica i injustament cancel·lada The grinder superaria, exclama: No, aquest és el meu paper”. Esperit de sèrie B sota la disfressa de superproducció amb grans efectes visuals. Un altre cop. Gràcies, Roland.

independence-day-2-roland-emmerich-jeff-goldblum-bill-pullman-els-bastards-critica-cinema-peliculaFinalment, cal destacar les nombroses referències a la ciència-ficció i a les invasions extraterrestres més populars del segle XX, que fluctuen alegrament per la trama, des de La guerra dels mons, Star Wars i Battlestar Galactica (la sèrie original), passant pel mai prou aprofitat Cthulhu, The puppet masters, Alien, el regreso, Predator i el Kaiju japonès de l’últim quart d’hora. En definitiva, una delícia de picades d’ullet que no fan altra cosa que embolcallar un producte potser absent d’originalitat -ningú ho discuteix- però magníficament filmat i muntat, que sap jugar a la perfecció amb els clàssics que el precedeixen per oferir-nos un espectacle de caos, llum, destrucció i unes quantes “rises” de gran magnitud. La pregunta és: hi haurà un altre dia de la independència? En aquest cas, n’estic segur, no caldrà cap referèndum per saber-ne la resposta.

Fa justament vint anys un director desconegut d’origen alemany i establert a Hollywood anomenat Roland Emmerich estrenava Independence day, un dels blockbusters estivals més reeixits de la incipient era del cinema digital. El film, una barreja d’invasió alienígena exagerada, acció a mansalva i un patriotisme ianqui entre exacerbat i autoparòdic, va engrescar els espectadors fins …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.