MENU

25 Juliol, 2016 Comentaris (1) Visualitzacions: 1052 Sèries Uns bastards










  A FAVOR           EN CONTRA 1983 Per Lluís Simon La meva relació amb Stranger things és estrictament personal i va més enllà de qualsevol altra consideració, ja sigui de forma o de fons. El 1983, l’any de la sèrie, qui us escriu tenia 12 anys ─la mateixa que els protagonistes─ i vivia a la comarca de …

A favor i en contra de 'Stranger things'

 

A FAVOR           EN CONTRA

1983

Per Lluís Simon

La meva relació amb Stranger things és estrictament personal i va més enllà de qualsevol altra consideració, ja sigui de forma o de fons. El 1983, l’any de la sèrie, qui us escriu tenia 12 anys ─la mateixa que els protagonistes─ i vivia a la comarca de la Selva interior, que és el més semblant que conec a la Indiana rural. La vida amb els amics, pocs i semblants a Will, Lucas, Mike i Dustin, consistia bàsicament a explorar amb bicicleta territoris desconeguts i misteriosos, sobretot boscos i cases abandonades. Hauríem matat per una aventura com la d’en Mike i companyia, però en honor nostre haig de remarcar que també ens vam colar en una instal·lació governamental estatal d’alta seguretat. La identificació no és només amb els nens. La germana gran també és igual que les nostres, una adolescent amb pòsters de Tom Cruise, matrícules d’honor i nòvios idiotes, per no parlar dels ganàpies d’institut amb sobredosi d’acné i els pares cristians i tradicionals fins a la medul·la. Del 1983 també era, esclar, la meva sèrie preferida de ciència-ficció aquells anys, la invasió d’aliens de V i films antològics com Juegos de guerra, Risky Business, Rebeldesla infravalorada Krull El retorn del Jedi, esclar. Quin any!

sthingsPer això Stranger things és una meravella per als meus sentits, que m’ha posat la pell de gallina més de tres vegades per episodi. Per alguns els referents són tants i tan juxtaposats que la sèrie és una allau de sensacions difícils d’assimilar. Ho entenc. Goonies, Cuenta conmigo, ET, Spielberg, Stephen King, John Carpenter, Ronald Reagan i la seva guerra de les galàxies, els comunistes, Winona RyderEvil dead, etc. Això sense oblidar les constants i personalment agraïdes referències als universos Star wars, Tolkien, Marvel, Dungeons and dragons (brutal el Vale of shadows), jocs de rol, walkie-talkies i sintetitzadors i pòsters tan entranyables com els de Jaws o The thing.

L’argument també m’encisa i em retorna precisament a aquells anys quan llegia acollonit al llit Tommyknockers o It i m’introduïa també en l’univers d’H.P. Lovercraft i el seu monstre per excel·lència, Cthulhu, que inspira bona part de l’argument; sobretot l’extraordinari sisè episodi de The monster. Lovercraft descrivia l’existència d’universos paral·lels i els éssers que en provenen, éssers que van existir “abans del temps” i que si tenien contactes amb els humans desencadenaven conseqüències terribles.

Stranger-Things-4Que els joves creadors de la sèrie ─ni Steven Spielberg ni J.J. Abrams hi tenen res a veure─ facin un homenatge descarat o una revisió creativa dels anys vuitanta amb els clixés descrits no desllueix tampoc el ritme dels esdeveniments i les trames ja conegudes en el nostre imaginari fantàstic. Els guionistes t’obliguen a continuar despert fins ben entrada la matinada per  saber com continua tot plegat. A mig esposidi, renegant, ja estàs mirant el rellotge perquè saps inexorablament que hauràs de veure sí o sí el següent. Aquest és precisament el factor que Abrams no va resoldre bé a Super 8, un bon homenatge als anys vuitanta que perdia interès a mesura que avançava el metratge. Amb menys recursos Pau Freixas se’n va sortir més bé a Herois.

De tot aquest festival retro, tampoc podem passar per alt una banda sonora que t’obliga a connectar immediatament amb l’Spotify per recuperar peces tan llegendàries i oblidades com l’Amstrad que tenim a les golfes: Africa (Toto), Hazy shade of winter (Bangles), Waiting for a girl like you (Foreigner), la versió que va fer Peter Gabriel de Heroes o l’himne generacional Should I stay o should I go (The Clash).

stranger-things-alien-699x346Aquesta sèrie sempre l’havia tingut al cap, en un guió imaginari, incapaç de donar-hi forma. Els cabrons se m’han avançat i Netflix fa un gol per l’escaire a la competència televisiva. Per primer cop em plantejo subscriure’m al seu servei. Daredevil ja era molt bona, però amb Stranger things han fet història.

El pentinat de Winona Ryder

Per Víctor Gonzàlez

Stranger things, la sèrie dels germans Duffer ha saltat a la palestra com un dels fenòmens televisius de l’estiu. La història, ben simple i gairebé infantil ─el misteri de la recerca d’un nen perdut per un grup d’amics i la seva mare (Winona Ryder) en un món ple d’obstacles sobrenaturals l’any 1983 en un poble fictici d’Indiana─ ha empès Stephen King i Guillermo del Toro a tancar els punys amb els polzes ben aixecats i tenir una més que respectable horda de seguidors incorruptibles.

La senzillesa de la trama s’ha envoltat d’una bastida farcida de referències als millors films i escenes del cinema dels vuitanta, des de Jaws fins a Indiana JonesET o Encontres a la tercera fase. Si voleu aprofundir-hi, més val que feu una ullada a l’article de Vulture en què trobareu el magatzem simbòlic de la sèrie, tot i que també s’hi hauria d’afegir Amazing stories, de Steven Spielberg, Halloween III season of the witch, de Tommy Lee Wallace, o Explorers, de Joe Dante.

Veure la sèrie és com tornar a reviure aquelles escenes, personatges i situacions dels millors films de terror soft i de fantasia dels anys vuitanta amb un  estil calcat. Els germans Duffer, a part de no esforçar-se a crear una història elaborada, han fotocopiat literalment música, vestuari, objectes, efectes especials, paranoia Reagan, diàlegs, títols i emplaçament d’escenes sense aportar res de nou. Fins i tot l’ús de la càmera dolly (fita recurrent del cinema de Spielberg) o la música introductòria de Kyle Dixon i Michael Stein és copiada del millor de John Carpenter, sense cap dubte; la tercera dimensió presentada a Stranger things agrada molt als nostàlgics del joc de Dungeons and dragons, aquells adolescents que ara són pares que es passaven hores i hores en mons màgics mentre que altres ens dedicàvem a anar a la discoteca a veure si podíem lligar sota l’atronadora música de George Michael, Spandau Ballet o Duran Duran.

stranger-things-episode-4-winona-ryderI és que la banda sonora de Stranger things també toca la fibra musical dels vuitanta i, si us hi fixeu, la majoria dels episodis acaben amb una cançó de l’època, tal com es feia ja fa 30 anys per donar un toc de modernitat pop al producte final. Els més puristes ja us deveu haver adonat que algunes de les cançons són posteriors al 1983 com Sunglasses at night, de Corey Hart (1984), Nocturnal me, d’Echo and the Bunny Men (1984), Elegia, de New Order (1985), o Hazy shades of winter, de les Bangles (1985). I si encara volem ser més torrecollons només cal que ens fixem en el pentinat de la Winona Ryder, còpia exacta del que portava la Meryl Streep a Silkwood (1983), sí aquella història basada en l’activista Karen Silkwood que va morir el 1974, amb un estil de perruqueria que s’hauria vist com a passada de moda a l’època, tot i que va ser una suggeriment de l’actriu als germans Duffer, que no van viure els vuitanta i que no es varen atrevir a portar-li la contrària.

Parlar de la Winona en aquesta sèrie donaria per molt poc, només un paràgraf curt. Bàsicament la senyora Winona es limita a actuar de manera histèrica en cada un dels episodis sense canviar de registre en un dels seus pitjors treballs després de Lost souls (2000). Poca cosa més. Prefereixo recordar-la pel seu treball a Heathers (1988).

21dc9c6552c300fe7b8826b7cfb6e637Stranger things és una imitació moderna dels films dels vuitanta, no un homenatge com molts volen apuntar. Fa la sensació que som davant d’una lloança al Super 8, de J.J. Abrams, que ja era una oda al cinema de Steven Spielberg, fet que converteix la sèrie en un elogi de l’elogi descarat, cosa ben estranya i fins i tot monstruosa, la veritat, ja que en comptes d’innovar per nous camins com va fer el gènere de terror i ciència-ficció dels anys vuitanta sembla que insistentment vulguem fer passes enrere.

J.J. Abrams ha fet més mal al cinema i a la televisió del que inicialment em pensava. Ha sabut convèncer un gran grup de cineastes contemporanis com ara els germans Duffer que canibalitzar al peu de la lletra la rica simbologia i l’estètica del nostre passat ja no es considera un crim penat per la llei sinó que fins i tot es defensa a ultrança.

I això a mi em preocupa més del que us penseu.

  A FAVOR           EN CONTRA 1983 Per Lluís Simon La meva relació amb Stranger things és estrictament personal i va més enllà de qualsevol altra consideració, ja sigui de forma o de fons. El 1983, l’any de la sèrie, qui us escriu tenia 12 anys ─la mateixa que els protagonistes─ i vivia a la comarca de …










Un comentari a A favor i en contra de 'Stranger things'

  1. Jemima Walker ha dit:

    Completament d’acord amb l’a favor. Un aplaudiment especial per als directors del càsting: els nens ho fan de p*ta mare.
    El cabell d’en Mattew Modine…. raro, raro.
    Espero que hi hagi segona temporada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada