MENU

8 agost, 2016 Comentaris tancats a Ser el millor Visualitzacions: 1369 Cinema Annabel Gómez (@sensfiltre)

Ser el millor

Ai, l’èxit!

Deuria tenir uns 17 anys quan moguda per la ignorància, la immaduresa i la necessitat imperiosa d’arribar a alguna banda (com si totes aquestes coses no fossin el mateix) vaig trobar una novel·la amb caràtula blava i rosa de culebrot pretenciós vinguda de l’altra punta de la bassa gran que s’anomenava Ser la millor.

A favor meu diré que mai vaig arribar a passar de la primera plana i que amb prou feines en recordo la sinopsi: una jove ambiciosa docta en no-sé-què que vol assolir el més ridícul, fastigós i absurd que ha maquinat l’ésser humà: l’anhel de ser la millor en allò, alguna cosa, el que sigui.

Ai, ser el millor!

Doncs bé, gràcies a Anthony Wonke, director conegut pels seus documentals ens va arribar farà cosa d’un anyet el documental del flamant campió de l’Eurocopa, Ronaldo (tot i que a mi em va agafar per veure’l molt després) i que ens instrueix sobre com s’arriba a ser el puto millor. En aparença.

El documental segueix el dia a dia del jugador durant un any de la seva vida, el 2014, i si bé Cristiano s’hi va prestar per –com veureu en gran part d’ell– lluïment personal, i tenir el seu propi reportatge com tota megaestrella, per moments em va estranyar que fos autoritzat part del material perquè el ridiculitza.

Suposo que en l’àrida intel·ligència del protagonista, mostrar-nos, tot just començar, com s’emprenya fent morros com un mocós de 5 anys perquè Leo Messi s’ha endut davant dels seus nassos la tercera Pilota d’Or, és mostrar el seu costat més humà, i no li falta raó, perquè per primera vegada vaig sentir llàstima d’aquest ídol de masses fràgilment deïficat. Sobretot quan s’acaba l’esceneta i diu, amb la veu en off: «Vaig néixer per ser el millor.» Toca’t els pebrots.

El documental supura autobombo de dalt a baix, però el director, guanyador d’un doble Bafta, intenta de tant en tant ficar-hi el seu segell d’autor amb escenes realment patètiques, com quan Cristiano posa a prova el seu fill preguntant-li quin cotxàs del fotimer que té falta al garatge. O quan en diverses ocasions mira d’estimular el marrec a prendre’s un suc o fer qualsevol cosa preguntant-li si no vol ser tan gran com el seu papà.

Veureu com n’és d’allargada l’ombra del papà en múltiples ocasions, i no només ben pintada per ell, que comença posant-li el seu mateix nom i dient que volia tenir un fill per tenir un successor. Mare meva, quant de temps que feia que no sentia una expressió tan pesada!

Però anem més enrere, al lloc on neix aquesta «obsessiva ambició per voler sempre més», com ell mateix diu estarrufat d’orgull, com la cosa més saníssima del món, que també és el que es porta avui: petar-ho molt fort. Perquè Cristiano vol mostrar-nos els seus orígens. I dic Cristiano i no Anthony Wonke, perquè a vegades es veu clarament quines escenes ha triat el futbolista com a imperdibles, m’imagino que pensant que ens endinsarem en el seu escassament profund món interior. Bestioleta.

Al mostrar-nos el seu passat, de barriada, vacu i brut, no tinc la sensació que ens mostri com de dur i arrissat eren els seus cabells, que torçades que tenia les dents i que lleig que és el seu barri perquè no hagi oblidat d’on ve, sinó per recordar-nos que amb molt poquet ha arribat fins aqui, ell solet, que és la pera. De fet, si ha oblidat alguna cosa, o més ben dit, si ignora completament alguna cosa, són precisament els seus orígens. No li interessa gens aquella púrria, però ell és gran i s’ha d’aproximar una miqueta a nosaltres perquè la seva humanitat ens il·lumini.

I aquí apareix la misteriosa figura paterna.

La figura paterna, més coneguda pel seu alcoholisme, se’ns mostra com un home absent, abandonat i buit, amb la mirada fixada en una paret transparent. Segons ens explica la mare més endavant, aquella paret va ser la guerra d’Angola, on va participar. El que més llàstima li fa a Cristiano del fet d’haver tingut un pare així no són els maltractaments de què va ser víctima la mare ni els pets com un piano que agafava un dia sí i l’altre també, ja que com ell mateix diu, el seu pare «era molt divertit quan mamava perquè explicava històries». Amb dos collons. El que més lamenta és, òbviament, que no hagi pogut veure fins on ha arribat, com l’ha vist el planeta sencer, perquè la va dinyar de cirrosi abans de veure com ho petava.

Però, esclar, la mare, maltractada, encara plora, sense que arribem a veure ni una trista llàgrima, només compungida rere un mocador, com una pagesota matussera i exagerada, ara més ben vestida, la mort del seu marit quan passeja pel cementiri. I és que és molt fàcil detestar-la més a ella que no pas a ell.

La senyora s’infla de calmants abans de cada partit perquè tal com li comunica prèviament «hem de guanyar». La histèrica posa espelmes als sants com si anés a una cursa de braus, i és ell qui li ha de recordar amb certa perplexitat que «és un joc i no pas una cosa de vida o mort». Em recorda aquells pares que porten a entrenar els seus fills no perquè gaudeixin sinó perquè reconstrueixin els seus somnis trencats. «Hem de guanyar si Déu vol». Hem. Deure pur, imperatiu, una obligació aclaparadora.

Perquè ens resulti encara més entranyable i propera ens confessa que Cristiano no va ser un fill desitjat, però que òbviament és el que més alegries li ha donat. Si això ho diu davant d’una càmera com si res, em puc fer una idea de tota la buidor sideral que va endossar a l’ídol, que ara omple com una màquina escurabutxaques amb nosaltres, els seus espectadors, el món. Disculpeu les conjectures i que us aprofitin.

Per acabar aquest carrussel d’amor tenim el germà gran, el pare especial, l’amic de l’ànima, el puto empresari enganxat al telèfon com una paparra i que diu coses tan útils com que «si aquest any no guanya la Pilota d’Or haurien de cancel·lar l’esdeveniment». Jorge Mendes, l’àguila. Mendes, no fa impressió que pateixi gaire, igual que la seva mare, per la persona que hi ha rere el futbolista, perquè a aquestes altures ja ha quedat clar que aquí ningú pensa amb gaire claredat qui és qui si no és per guanyar alguna cosa, sinó per, igual que sa mare, la part en què senten que la seva creació, el seu producte, no pot fallar.

No hi ha ni un mínim indici, ni en la mencionada matriarca, d’empatia per la persona. Aquí només hi ha personatges que fingeixen que són persones. L’ésser humà, en aquest cas, fa molt que va oblidar que tenia dret a errar. És la primera lliçó que va aprendre quan el fàstic del seu barri i la vacuïtat del seu entorn se’l cardaven de viu en viu.

Per això és graciós quan Cristiano diu ple d’aquest victimisme que confon amb sensibilitat «que la gent desitja veure’l fallar i que, esclar, que és molt dur», mentre repeteix 500 mil vegades que ell només vol guanyar i ser el millor.

És fascinant veure la pobresa emocional que el manté tan dret i falsament segur de si mateix.

A tot aquest entorn de plàstic gruixut és el que Cristiano Ronaldo anomena la seva «meravellosa família, gràcies a la qual també he arribat on he arribat», paraules que no es creu ni ell, quan els ha tret a tots de la seva cort de porcs, que és com semblava que se sentien quan veus la manera com han tirat endavant: obsessionats per l’èxit. I si alguna cosa ens queda clara és que Cristiano no vol mirar enrere sota cap circumstància més enllà de la capa de records de merda que ha frivolitzat, perquè no li calen respostes; no crec que les arribés a entendre, i gairebé li desmuntarien la paradeta de totpoderós que li permet despertar-se cada matí sentint-se un escollit. I no us enganyeu, aquest superego només demostra que l’única cosa que encara no ha pogut comprar és l’amor i la comprensió per si mateix.

La veritat és que el documental no podia donar més de si, perquè carda tuf de contractat, i perquè els clans és el que tenen, que són d’individualitat i escassos matisos. Trossos de carn units per un únic objectiu en comú. Malgrat tot, podeu fotre-hi un cop d’ull per mirar-lo amb autèntica condescendència, com m’he permès el luxe de fer jo mateixa.

Comments are closed.