MENU

6 octubre, 2016 Comentaris (0) Visualitzacions: 488 Cinema Àlex Oliva

Títol


Director


Actors


El director Matt Ross evita posicionar-se en cap dels dos estils de vida. D’aquesta manera, l’espectador és qui té l’última paraula per decidir el bàndol correcte, si és que existeix.

‘Captain Fantastic’, marxem a viure al bosc?

Que no us enganyi el títol, Captain Fantastic no és una pel·lícula de superherois. Bé, almenys no del tipus de superherois que podem veure als còmics, al cinema, a les sèries i d’aquí poc temps fins i tot també a la sopa. Tot i això, té molts punts en comú amb aquests; ens representa una manera de fer i de viure que lluita contra un gran poder que, en aquest cas, està representat per l’estil de vida i la societat d’avui dia.

Fa deu anys que Ben Cash (un magistral Viggo Mortensen) i la seva dona van triar un tipus de vida diferent: viure al bosc i allunyar-se de la societat actual, on es té més del que es necessita, el model educatiu fa aigües i el menjar cada vegada és menys menjar. Així, van anar criant els sis fills, que ja tenen entre 7 i 17 anys, i que ara són capaços de sobreviure sense problemes enmig de la natura i debatre amb criteri i coneixement sobre qualsevol tema. Això només ha estat possible gràcies a la gran convicció dels pares en aquesta manera de fer i la dedicació 100% dels seus esforços a ser-ho tot per els fills. Fer de pares, d’amics, però també fer de professors o entrenadors, es converteixen així en els seus capitans fantàstics.

Aquest estil de vida t’atrapa durant la primera meitat de la pel·lícula. La complicitat entre en Viggo i els nens (tots ells fan un paperàs!) fa creïble la història i fins i tot comences a veure amb bons ulls això de marxar a viure al mig de la natura per allunyar-te de l’hiperconsumisme d’avui dia. Allà tindràs temps de llegir tots aquells llibres que tens pendents o improvisaràs música hippie al voltant d’una foguera. Viuràs com si estiguessis permanentment de vacances.
La pèrdua de la mare, però, fa trontollar tota aquesta estabilitat. I és precisament amb la gestió d’aquesta pèrdua quan veiem com és la relació familiar entre pare i fills, quan ell els explica amb total normalitat i sense fer distinció entre petits i grans,  que la mare ha mort i que hauran de ser forts per continuar endavant. A partir d’aquí comença un viatge agredolç, amb moments còmics i dramàtics, per donar l’últim adéu a la seva capitana.

La gràcia de Captain Fantàstic és que aquest modus vivendi  tan idíl·lic, queda damnificat quan els nens han d’interactuar amb el món que existeix fora del seu bosc. La segona part del film crea aquest debat sobre si el nostre superheroi barbut realment està fent un bé a la seva família o per contra els està convertint en unes bestioles estranyes que no seran mai capaços de formar part d’una societat plena de prejudicis i amb què no han tingut cap interacció. El capità fantàstic comença a dubtar sobre el model de vida que han portat fins aleshores i se’ns comença a desdibuixar la visió que teníem d’ell com un heroi. En aquest punt, és on l’actuació de Viggo Mortensen pren gran importància, ens mostra un pare que comença a perdre la fe en el que sempre ha cregut i que alhora se sent culpable del possible mal que ha pogut ocasionar als seus fills i la seva dona.

El mateix Mortensen ha dit en alguna entrevista que, per ser totalment fidel a l’argument, el títol hauria de ser amb interrogant: Captain Fantastic? Aquest interrogant, però, ens donaria la feina feta des d’un principi, ja que el principal interès del film rau en el fet que el director Matt Ross evita posicionar-se en cap dels dos estils de vida. D’aquesta manera, l’espectador és qui té l’última paraula per decidir el bàndol correcte, si és que existeix. Quan la pantalla es torna negra i apareixen els crèdits, és inevitable quedar-se uns instants assegut a la butaca pensant i reflexionant sobre tot plegat. I quan una pel·lícula aconsegueix això, és un gran senyal.

Finalment, cal destacar aquesta gran versió del Sweet child o’mine de Guns and Roses que ens regalen els set protagonistes en un dels moments àlgids del film. Gallina de piel.

El director Matt Ross evita posicionar-se en cap dels dos estils de vida. D’aquesta manera, l’espectador és qui té l’última paraula per decidir el bàndol correcte, si és que existeix.

Títol


Director


Actors


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.