MENU

17 octubre, 2016 Comentaris (4) Visualitzacions: 978 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz

Títol


Director


Actors


Els zombis fa molts anys que corren, però mai han acabat de menjar-se un cervell que els tregui del tot de l’espiral de decadència a la qual estan sotmesos. Fa més d’una dècada el còmic The walking dead va intentar tornar als clàssics per omplir de reflexió existencialista un gènere que, en aquella època, vivia …

‘Train to Busan’, cinema (Z) en majúscules (Sitges 2016)

Els zombis fa molts anys que corren, però mai han acabat de menjar-se un cervell que els tregui del tot de l’espiral de decadència a la qual estan sotmesos. Fa més d’una dècada el còmic The walking dead va intentar tornar als clàssics per omplir de reflexió existencialista un gènere que, en aquella època, vivia una resurrecció vigorosa gràcies a l’additiu survival horror de videojocs inigualables com Resident evil i The house of the dead. En tot aquest temps, el gènere zombi ha intentat infectar sense gaire èxit la televisió, i s’ha perdut en un oceà de mediocritat destinat majoritàriament al consum domèstic amb 28 días después, La horde i The dead possiblement com a peces més destacables, i Zombieland i World War Z com a films que, inusualment amb el divertimento com a bandera, han aconseguit atrapar l’interès del zombífil més exigent.

Dir que Train to Busan, film del sud-coreà Yeon Sang-ho que ja es va poder veure a la secció no oficial de la passada edició de Cannes (mai un festival de cinema pretesament seriós ha fet tant per humiliar el millor cinema d’entreteniment), és la pel·lícula Z pot sonar pretensiós o cahierista (tampoc cal que us recordi ara que les opinions són com els culs), però diria que és el cop que més a prop he estat de pensar-ho en molt de temps. El film és una autèntica delícia, una lliçó magistral en guió, direcció, edició, interpretació i efectes visuals des d’un gènere, no ho oblidem, que fa molt de temps que ha mostrat totes les cartes. En aquest sentit, el film no aporta cap més novetat que uns quants codis en la transmissió de la infecció Z i en els moviments elèctrics i espasmòdics dels zombis, però és que l’èxit del film no rau en això, sinó en l’habilitat d’atrapar i sorprendre fins al final amb una història que els amants del gènere, conscientment o inconscientment, ja hem vist alguna vegada, i que, com no pot ser de cap altra manera, ha d’acabar reflectint les misèries d’una espècie tan menyspreable com la nostra: aquesta és la supervivència i la fugida desesperada dels tripulants d’un tren davant l’eclosió de l’apocalipsi zombi.

Yeon Sang-ho, que simultàniament ha signat també una interessant preqüela d’animació del film titulada Seoul station, fa de l’acció i la tensió els atractius principals de la funció, magníficament orquestrats ─això sí─ amb una realització exquisida i nerviosa, i un guió molt ben tramat que ofereix els moments justos per a la reflexió i el drama, la comèdia, i fins i tot la poesia visual; la sempiterna problemàtica de les relacions personals i familiars, la tragèdia dels refugiats, l’instint devorapersones de les corporacions empresarials, la vellesa, la paternitat, la innocència, l’amor, l’egoisme i la generositat, tot té cabuda en un film pensat per deixar l’espectador esgotadorament satisfet, i que a més ha estat reconegut amb els premis a millor direcció i millors VFX a l’última edició del festival de Sitges. Merescudíssims.

Train to Busan és un viatge a l’esperada actualització estilística i narrativa d’una de les temàtiques clau de la cultura popular sorgides durant la segona meitat del segle XX, i que ajunta el millor i més destacable d’aquesta fins a la data. A més, el xou acaba de la manera més brillant i emotiva possible, amb una seqüència final que ens remet ineludiblement a la seqüència final de La nit dels morts vivents; de la foscor del túnel no només en surten els pocs supervivents d’aquesta epopeia zombi, en surt també Sang-Ho, guiat pel mestre George A. Romero i el seu primer protagonista Ben, tancant el cercle de tota aquesta bogeria antropofàgica meravellosa amb un homenatge d’aquells que t’obliguen a aplaudir fins a sagnar.

I ja que hi som, vull aprofitar l’avinentesa per ser el primer de demanar el Nobel de Literatura per a George A. Romero. Pocs cineastes han influït tant en el cinema i en el món d’una manera tan incontestable i persistent en el temps amb la seva obra, com el mestre de l’horror novaiorquès. Els seus zombis, i els fills i els néts dels seus zombis, han deambulat durant pràcticament cinc dècades per tota la superfície de la terra reflectint el pitjor de la condició humana. Els seus guions, els seus tres primers films, són petites grans obres literàries que des de la metàfora i la hipèrbole han despullat la complexitat i la barbàrie de la nostra psicologia, que han denunciat la nostra indolència davant la tragèdia dels refugiats, aquesta figura ara tan actual però que mai ha deixat de ser vigent, i que en definitiva han predit la fugida cap endavant d’una espècie que, incapaç de mirar enrere per construir un món millor, està sentenciada a autodestruir-se. Si això no és filosofia pura, poesia gore del destí que ens espera, que vingui Bob Dylan Blowing in the wind i tot el puto comitè dels Premis Nobel i que me la mengin. I mai més ben dit.

Els zombis fa molts anys que corren, però mai han acabat de menjar-se un cervell que els tregui del tot de l’espiral de decadència a la qual estan sotmesos. Fa més d’una dècada el còmic The walking dead va intentar tornar als clàssics per omplir de reflexió existencialista un gènere que, en aquella època, vivia …

Títol


Director


Actors


4 comentaris to ‘Train to Busan’, cinema (Z) en majúscules (Sitges 2016)

  1. LLUIS ULLES ha dit:

    La referencia a Dylan i els Nobel esta entrada com molt en calçador, no?. Vols dir que no hauries trobat una millor oportunitat on colocarla……?

    • Callahan ha dit:

      Estimat Lluís!

      Com molt bé dius, la referència està ficada amb calçador, com -per mi- l’atorgament del Nobel a Dylan, clar. D’aquí la broma pretesament forçada que m’havia de servir per a reivindicar el mateix reconeixment per el mestre Romero.

      Gràcies per la teva lectura i el teu comentari, bastard!

  2. LLUIS ULLES ha dit:

    Per cert, he disfrutat amb la resta del text. A Sitges 2016 jo vaig asistir (no puc dir veure) la preqüela d´animacio dintre de “La Nit + Zombie”. No puc comentar perque llastimosament vaig clapar bon part de la peli.

  3. […] per a una història d’un cadàver i un nàufrag amb acudits escatològics, el millor director per Train to Busan, film de temàtica Z fantàsticament filmada i editada, emotiva i amb acció trepidant, i el millor […]

Respon a Cony, quina por la Jane Doe! | Els Bastards, blog de cinema i sèries Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.