MENU

18 novembre, 2016 Comentaris (0) Visualitzacions: 251 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz

Títol


Director


Actors


El contable és d’aquelles pel·lis que un servidor bastard sol acabar veient de casualitat i sense massa expectatives al cinema, i acaba sortint-ne més content que unes pasqües. Un thriller d’acció aparentment modest, directe, molt ben tramat i sense massa concessions a l’especulació. Però el millor d’un xou que esdevé inesperat no és la realització …

‘El contable’, on posa el número posa la bala

El contable és d’aquelles pel·lis que un servidor bastard sol acabar veient de casualitat i sense massa expectatives al cinema, i acaba sortint-ne més content que unes pasqües. Un thriller d’acció aparentment modest, directe, molt ben tramat i sense massa concessions a l’especulació. Però el millor d’un xou que esdevé inesperat no és la realització sòbria i ponderada de Given O’Connor (La venganza de Jane, The Americans), ni la quasi robòtica i alhora –aquí sí– versemblant i efectiva interpretació de Ben Affleck o d’altres bons secundaris (John Lithgow, J.K. Simmons o Jon Bernthal), sinó un guió molt ben escrit obra de Bill Dubuque (El juez) que atrapa l’espectador de mica en mica, a mesura que els esdeveniments avancen, i que a més té la inusual habilitat de no resoldre’s completament fins a l’últim pla del metratge. Un exercici d’escriptura brillant poc habitual en el gènere al qual ens enfrontem, completament venut i subordinat durant els darrers anys a realitzacions grandiloqüents i hiperbòliques, a persecucions automobilístiques a tot gas i sense sentit, a uns action men protagonistes que desprenen la mateixa floridura que uns calçotets bruts, i a explosions finals bondianes que més que emocionar acaben invocant els badalls més profunds.

Christian Wolff és un intel·ligent comptable diagnosticat amb un principi d’autisme des de ben petit, fet que explica la seva obsessió per les matemàtiques i els números, i la seva indiferència vers les persones. A més, va ser educat fèrriament pel seu pare, un exmilitar que va aconseguir transformar el seu problema en una mena de virtut que és el que justifica la seva doble vida actual: mentre que als matins treballa com un tranquil comptable en una remota oficina d’assessoria fiscal, a les nits es transforma en un eficient agent al servei d’algunes de les organitzacions de delinqüents més perilloses del món. Tot s’embolica quan Wolff, aquesta fusió impossible entre John Forbes Nash i John Wick, descobreix un important desfalc en els comptes d’una companyia de complements robòtics comandada per un investigador filantrop, al mateix temps que el departament d’Hisenda inicia una operació per desemmascarar-lo.

Hi ha qui diu que El contable ofereix realment dos films en un, perquè, arribats a cert punt de la trama, hi ha un gir que ho canvia tot. Un postulat un pèl exagerat, la veritat, però que en tot cas certament es produeix i esdevé un revulsiu inesperat, un encert més de l’argument, que el fa avançar com un coet cap a la seva resolució final. El film dosifica molt bé l’acció i, per tant, la justifica per acompanyar el gradual descobriment de la casuística dramàtica que mou els seus protagonistes principals. També és cert que hi ha un ús excessiu del recurs del flashback, accentuat sobretot a la part final, però això sembla més aviat un defecte de direcció que cap altra cosa. Sigui com sigui, El contable és una bona excusa per gaudir d’un cinema d’acció pensat, fet amb seny, i, de retruc –és clar–, una bona notícia per a un gènere que des de fa molt semblava idiotitzat a perpetuïtat.

El contable és d’aquelles pel·lis que un servidor bastard sol acabar veient de casualitat i sense massa expectatives al cinema, i acaba sortint-ne més content que unes pasqües. Un thriller d’acció aparentment modest, directe, molt ben tramat i sense massa concessions a l’especulació. Però el millor d’un xou que esdevé inesperat no és la realització …

Títol


Director


Actors


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *