MENU

30 novembre, 2016 Comentaris (2) Visualitzacions: 406 Cinema Uns bastards

Títol


Director


Actors


  A FAVOR           EN CONTRA El millor dels Serres Per Jordi Dorca Accepto el risc de ser marginat pels meus companys bastards, l’accepto de gust. Ja saben que en aquest blog defensar pel·lícules com La mort de Lluís XIV no està ben vist. Per aquesta crítica (positiva) seré acusat de cahierista*, un terme que els …

A favor i en contra de ‘La mort de Lluís XIV’ d’Albert Serra

 

A FAVOR           EN CONTRA

El millor dels Serres

Per Jordi Dorca

Accepto el risc de ser marginat pels meus companys bastards, l’accepto de gust. Ja saben que en aquest blog defensar pel·lícules com La mort de Lluís XIV no està ben vist. Per aquesta crítica (positiva) seré acusat de cahierista*, un terme que els meus companys utilitzen habitualment i que el 99,9% dels lectors del blog no saben què significa, ni els fa cap falta. Però, si som sincers i pensem més enllà d’estereotips i de prejudicis, la darrera pel·lícula d’Albert Serra ha despertat més entusiasme que atacs, fins i tot entre alguns crítics i espectadors que no eren massa proclius a l’elogi cap al cinema del de Banyoles.

La­ mort de Lluís XIV és una pel·lícula interessant en molts aspectes i un film que consolida Serra com un cineasta de referència en els festivals internacionals. És interessant per la temàtica que ens planteja, que podem resumir en el postulat que la malaltia i el trànsit cap a la mort a tots ens iguala. En els 110 minuts de metratge veiem un personatge poderós com el Rei Sol afectat per una gangrena. El temps passa i va acostant-se a la mort, el seu poder per reunir metges i especialistes al seu costat no li calma la desesperança i el dolor, ha d’afrontar sol allò que és inevitable. L’altre aspecte són les interpretacions, totes elles contingudes i precises; potser la més interessant, la de Jean-Pierre Léaud, que interpreta un rei que ens atrau per l’aire de misteri que desperta. La pel·lícula, rodada amb tres càmeres, ha permès a Serra elegir entre moltes hores de metratge i molts enquadraments diferents, i el fet que els actors no sabessin per quina càmera serien captats potser també ha fet que l’aire de naturalitat i credibilitat de les seves interpretacions sigui molt més gran. Tot això s’adorna amb un guió més parlat, i amb unes converses més coherents i més versemblants que en les seves darreres pel·lícules. Serra ha travat una història fidel a les memòries del duc de Saint-Simon (si les volen llegir, Edicions 62 les va publicar en català), que transcorre en un espai tancat i amb actors professionals per primera vegada, i això ha fet que la pel·lícula sigui més continguda que els seus treballs anteriors, tot i que no hi falten punts d’humor i d’absurditat com ara la darrera frase de la pel·lícula.

lluis2Tot això ho veiem mentre transcorre a través d’una fotografia, fosca, que dóna un punt de claustrofòbia que fa la pel·lícula més interessant. Només puja la intensitat lumínica amb els canelobres, quan s’acosten portats per metges o criats a l’habitació del rei, molt ben ambientada, i que es veu entre unes penombres que li donen un aire de misteri que complementa molt bé la història que vol explicar.

Ens trobem en una pel·lícula de Serra que és la menys Serra de totes, però en què encara s’identifica al cineasta que desperta odis i passions a parts iguals. Però una cosa és innegable, és un cineasta amb un estil definit i un estil que, mal que pesi a alguns o molts, és reconegut internacionalment. El millor dels Serres.

*Seguidor dels postulats de la revista Cahiers du Cinéma

 

El rei ha mort. Visca el rei!

Per Jordi Camps

Talment com l’irrompible David Dunn (Bruce Willis) a Unbreakable (El protegit), els cahieristes un bon dia van descobrir, no sense horror, que la seva Nèmesi, el bastard Elijah Price (Samuel L. Jackson), existia en forma de blog. Com passa, doncs, en la dicotomia clàssica de l’enfrontament entre el bé i el mal (com il·lustra magistralment la pel·lícula de Shyamalan), des d’aleshores uns no poden viure sense els altres. Pols oposats que s’atrauen…?

I és així com, des del nostre bàndol, el dels automarginats que volem dominar el món des les ombres, un dia, com que no ens feien massa cas, la veritat, va i ens inventem la figura totèmica a batre, l’ase dels cops on abocar les nostres frustacions (que tots en tenim, fins i tot nosaltres). I qui millor que Albert Serra, ídol d’una minúscula facció cahierista, que, amb el temps, ha passat de ser venerat per quatre eixelebrats de Crespià (the village not the film) a reunir, més enllà de les terres del Pla de l’Est(r)any, cada cop més seguidors il·luminats per la seva fe.

lluis3

 

Però tranquils, fidels entusiastes del nostre blog, no tots hem caigut en la temptació de glorificar aquest artista que revisita mites (el Quixot, els Reis Mags, Casanova i Dràcula), potser perquè no tinc l’honor de cavalleria que tenen altres i a mi no em conviden pas a menjar arròs negre amb molta tinta de calamar a casa de la iaia d’en Serra, l’Albert per als amics. Sí, ho reconec, l’enveja corrou, però és per l’arròs, que és el meu plat preferit.

Mira que n’és, de llest, el paio, i l’ha tornat a clavar endossant-nos una pel·lícula d’allò més simple, com és fer el retrat d’un home patètic que es passa els últims dies de la seva vida prostrat en un llit (literalment) i que, malgrat que és el més poderós del món (el Rei Sol), es queda impertèrrit descobrint que és tan mortal com la resta. I amb el beneplàcit de la crítica, que en aquesta ocasió és més majoritària que mai, no fos cas que la seva credibilitat quedés ressentida. Doncs tota no, si més no en aquest últim racó de la Gàl·lia.

lluis1I això que parlem de la millor pel·lícula, amb diferència, de la seva filmografia. Si més no, la més depurada estilísticament. Gens casualment, es tracta d’un encàrrec del Centre Pompidou de París i, com reconeix el mateix autor (estupefacte davant la bona rebuda que està tenint el film), no va tenir el temps necessari per “engrandir-la” i muntar-la tal com ell hauria volgut. També, segurament, perquè ha disposat d’actors de veritat, professionals, d’aquests que deu haver hagut de demanar permís per extradir de Guantánamo. I per mediocres que aquests siguin, com és el cas d’aquest actor que s’ha passat mitja vida fent el mateix paper i la resta, fent d’ell mateix: en aquest cas, restant al llit tot el dia, sense gairebé menjar i rondinant… com es veu que realment es passa les hores el mite Jean-Pierre Léaud. I els cahieristes, és clar, plorant emocionats de tornar a gaudir de l’actor fetitxe de la Nouvelle Vague.

És clar que hi ha moments reeixits. Sense anar gaire lluny, aquell en què la música ressona mentre el peripatètic Lluís XIV degusta el seu últim carquinyoli. Però no suficients per no tenir la sensació que, encara que és curta, li sobren deu minuts de metratge. El temps que es dedica a cardar-se’n de tots plegats i a il·lustrar-nos en un epíleg gore que, si l’hagués filmat en Quentin Tarantino, ja hauríem sentit a dir allò de “ja hi tornem a ser!”. Primer, fent dir al rei al seu successor al tron que quan ell governi no faci tot allò que ell ha fet. És que s’hi sent reflectit, en Serra? No pas, perquè en realitat el que vol és oferir-nos una metàfora encoberta del món del cinema, amb aquesta colla de metges senils, antiquats i incompetents que es dediquen a espatllar el cos putrefacte del rei en el seu crepuscle. “Sóc l’únic director important del cinema espanyol”, ha proclamat en més d’una ocasió.

Ai las, deu ser que el rei ha mort. Visca, doncs, el rei que ens ha de portar pels camins del cinema modern!

  A FAVOR           EN CONTRA El millor dels Serres Per Jordi Dorca Accepto el risc de ser marginat pels meus companys bastards, l’accepto de gust. Ja saben que en aquest blog defensar pel·lícules com La mort de Lluís XIV no està ben vist. Per aquesta crítica (positiva) seré acusat de cahierista*, un terme que els …

Títol


Director


Actors


2 comentaris to A favor i en contra de ‘La mort de Lluís XIV’ d’Albert Serra

  1. […] Jordi Dorca i Jordi Camps (www.elsbastards.cat): A favor i en contra […]

  2. […] amb èxits com Moonlight o The Handmaid, les últimes produccions catalanes, com La propera pell o La mort de Louis XIV, sèries de televisió europees com ara The Durrels in Corfu, de la BBC, o Charité, la sèrie […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *