MENU

5 desembre, 2016 Comentaris (0) Visualitzacions: 560 Sèries Jep Soler

Títol


Director


Actors





El discurs de la qualitat de les sèries i la teoria que el cinema decau, perquè els grans creadors busquen el prestigi a la televisió, és fals. Actualment la caducitat de tot plegat té una data massa propera, per tant, el present ja és passat. Aquest post, de fet, ja no serveix per res, així que …

Endavant les sèries cinematogràfiques!

true_detective_s2
El discurs de la qualitat de les sèries i la teoria que el cinema decau, perquè els grans creadors busquen el prestigi a la televisió, és fals. Actualment la caducitat de tot plegat té una data massa propera, per tant, el present ja és passat. Aquest post, de fet, ja no serveix per res, així que si voleu deixar de llegir-lo, cap problema. Jo continuo. El que deia de les sèries va dirigit, sobretot, a aquella gent que selecciona curosament quines propostes mira, que és el que fem Els Bastards, i per tant tenim una visió esbiaixada de la realitat. Hem de tenir en compte que hi ha sèries patètiques que duren més que les piles del conillet i que no tenen cap mena de qualitat. D’aquestes en parlem poc, i per sort que en Jordi Taulats va dedicar uns quants capítols a demostrar que hi ha sèries que no s’haurien d’haver fet mai de la vida. Què ha fet que ara considerem les sèries per sobre del cinema? Doncs que hi ha una quantitat destacable de creadors i creadores que han fet el salt a l’univers catòdic per continuar fent la seva feina. Per tant, aquests directors i directores, continuen fent cinema de qualitat, en alguns casos excel·lent, compaginen la seva feina al cinema amb les sèries de televisió. Avui vull parlar d’ells, un altre dia el dedicaré als grans creadors especialistes en sèries, com Greg Yaitanes.

Els que repassaré tenen en comú dues característiques: han dirigit tots els capítols de la sèrie, per tant tenen el control del producte des de l’inici i fins al final, i també han mantingut el segell característic del cinema que realitzen, no han anat a experimentar o a demostrar que poden fer coses diferents. Han construït una pel·lícula per capítols o una sèrie cinematogràfica, com preferiu. Només em vull centrar en dues produccions d’enguany, tot i que també podria haver parlat de Cary Fukunaga (al cinema, amb Jane Eyre, i a la televisió, True detective) o Susanne Bier (Hermanos, Después de la boda o En un mundo mejor, al cinema, i la sèrie The night manager). Anem, doncs, als dos mestres que ens ocupen:

491077Woody Allen: la majoria de crítics han considerat la sèrie Crisis in six scenes una obra menor en la carrera del director novaiorquès. Així com el gran Jordi Dorca defensa que qualsevol pel·lícula dels germans Coen és molt millor que la majoria dels productes que arriben a les pantalles de cinema, jo crec que un Woody Allen menor és molt més interessant que moltes de les comèdies que ens volen fer empassar. Si ens centrem en la durada de la sèrie ens adonem que, sense crèdits, som davant d’un producte de menys de dues hores (com la majoria de les seves pel·lícules). La posaria al mateix nivell de Misteriós assassinat a Manhattan, Lladres d’estar per casa o la magnífica i poc valorada Si la cosa funciona; amb una gran velocitat de diàlegs, misteri, tensió, sàtira política i referències explícites (no se n’amaga) als germans Marx. Un Woody Allen en tota regla.

primary_young_popePaolo Sorrentino: per un enamorat de la La gran bellesa, entre els quals m’incloc, és tot un honor poder gaudir de The young Pope, la sèrie protagonitzada per Jude Law i que serveix per criticar el sistema eclesiàstic en general, el Vaticà en particular i fotre un parell de plantofades a la societat italiana. Sorrentino ha sabut traslladar l’atmosfera de la falsa aristocràcia romana, encarnada pel gran Jep Gambardella, a la falsa modèstia papal, amb uns personatges propers i semblants als que apereixien en una altra de les seves pel·lícules, Youth. L’empremta visual de Sorrentino, l’acurada música i el ritme, sempre adequat, es gaudeixen tant en el seu cinema com en aquesta magnífica sèrie. Aquest és el camí que haurien de fer els grans creadors, tenir l’oportunitat de construir un relat llarg que no poden fer per cinema i ens el poden regalar en forma de sèrie, que després comprarem en Blu-ray i que ens passarem en una marató espectacular d’un diumenge de pluja.

El discurs de la qualitat de les sèries i la teoria que el cinema decau, perquè els grans creadors busquen el prestigi a la televisió, és fals. Actualment la caducitat de tot plegat té una data massa propera, per tant, el present ja és passat. Aquest post, de fet, ja no serveix per res, així que …

Títol


Director


Actors





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.