MENU

9 desembre, 2016 Comentaris (1) Visualitzacions: 1127 Cinema Col·lectiu Bob Merrick

Títol


Director


Actors





Us parla Bob Merrick Kirk Douglas no és immortal, ningú ho és, però avui ─9 de desembre de 2016─ arriba als 100 anys. Aquesta efemèride ens servirà per donar rellevància a la figura d’aquest gran actor i, a la vegada, reflexionar sobre el seu llegat. Però ho farem d’una manera molt tangencial, perquè el sentit …

«Jo sóc Kirk Douglas!»

Us parla Bob Merrick

Kirk Douglas no és immortal, ningú ho és, però avui ─9 de desembre de 2016─ arriba als 100 anys. Aquesta efemèride ens servirà per donar rellevància a la figura d’aquest gran actor i, a la vegada, reflexionar sobre el seu llegat. Però ho farem d’una manera molt tangencial, perquè el sentit d’aquest post és un altre. Nosaltres som Bastards i volem anar més enllà. I amb tota la bastardia de què som capaços ens hem conjurat per fer entrega al gran Kirk Douglas d’aquell premi Oscar que li van robar, amb permís del també gran, molt gran, Yul Bryner. Aquest homenatge, sentit, volgut, meditat i políticament incorrecte també vol ser un atac directe contra tots els cretins del món ─posats a fer, siguem ambiciosos, oi?─, però especialment aquells que són capaços de marginar el geni quan el tenen davant i no el premiem quan toca, i, a la fi, en un atac de remordiments, li donen uns copets a l’esquena i, en el cas que ens ocupa, li atorguen un terrorífic Oscar honorífic amb motiu de 50 anys de professió. Una vergonya. Els Bastards hem tingut paciència, i molta. Hem esperat al centenari, senyor Douglas. És cert que podeu pensar: «Que vulgars! Si ara tothom ho farà, això.» És cert que ens l’hem jugat i molt. Però a nosaltres ens agrada pensar que som com vostè, senyor Douglas, som d’aquells que prenen riscos.

No és que des d’aquí ara defensem els premis ─la majoria molt cuinats─ i menys el castrat del tiet Oscar. Però aquest homenatge que volem fer ens servirà d’excusa per escenificar una restitució d’una figura llegendària. No som davant d’un llegat testamentari, no del tot, perquè a Els Bastards creiem que som davant d’un actor emèrit que encara no ha impartit la lectio ultima… perquè no li ha donat la gana, segurament. Ens aclapara, també, ser davant d’una figura portentosa, èpica, homèrica, fins i tot; Kirk Douglas és, i pels anys que ell consideri ─perquè es morirà quan ell vulgui i no quan la mort ho digui─ un home ─i avancem que ens importa un rave la seva vida privada, que per alguna cosa és privada─ que ens ha deixat una manera d’entendre el cinema prenent riscos dins del mateix sistema, sense renunciar a l’espectacle, a les bons interpretacions i pel·lícules amb professionalitat, gran sentit de l’espectacle i grandíssimes interpretacions. I tot això, senyor Douglas, sense la passió que ha demostrar senzillament no hauria existit. Gràcies, senyor Douglas, també per això. Un no deixa de pensar que Kirk Douglas ha lluitat tota la vida per ser una persona lliure. Ell haurà de dir si ho ha aconseguit, això no és cosa nostra. Però pensem que en aquest aspecte sí que ens ha donat una lliçó. Els Bastards li volem agrair… no humilment, perquè no som humils, més aviat creguts, sobrats de caràcter i fraticides entre nosaltres.

Kirk Douglas, actor de caràcter ─i amb molt de caràcter─ té a les seves espatlles un llegat que va més enllà dels seus dots interpretatius. És cert que sempre se l’ha associat ─i ell mateix hi ha contribuït, segurament per afinitat─ a interpretar personatges de caràcter, del tipus dur o torturat. Segurament hi té a veure que és un home que, en bona part, es va fer a ell mateix. Els seus orígens cal buscar-los a Rússia. Douglas és fill d’uns immigrants russos originaris de Txàvusi, Mahiliou, actual Bielorússia, que van desfilar per l’illa d’Ellis cap al 1910. El seu nom real Issur Daníelovitx Demski se’l canviar legalment pel de Kirk Douglas quan va fer el servei a la marina del Estats Units, el 1941. De jove va ajudar la seva família repartint diaris, entre altres feines. És va graduar en lletres per la Universitat de Saint Lawrence, i de moment ens ha deixat sis llibres, incloent-hi la seva autobiografia. El fill del drapaire, de lectura obligada. Animat per una amiga, la gran Lauren Bacall, va entrar al món de la interpretació. La resta és història. I ho deixem aquí, qui vulgui fer una immersió en la vida d’aquest gran actor i la seva filmografia que ho pregunti al sr. Google, que nosaltres no volem fer un refregit.

Anem per feina i construïm el relat d’aquest post bastard. El film Van Gogh, la passió de viure (Lust for life, Vincente Minnelli, 1956), en què va aconseguir tornar d’entre els morts ─i amb quina interpretació─ el turmentat pintor Vincent van Gogh és l’epicentre del nostre argument. En aquest film es donaven tots els elements que han fet que altres actors, amb talent o sense, hagin aconseguit un Oscar: un personatge torturat, o un que recrea un personatge històric, o un altre amb limitacions intel·lectuals o senzillament un pertorbat caníbal, entre moltes altres possibilitats; com veieu, totes de manual. Bé, és igual. Kirk Douglas el 1957 no el va aconseguir, i punt. En canvi, el seu company de repartiment, el grandíssim Anthony Quinn, sí que va obtenir l’Oscar com a millor actor de repartiment posant-se en la pell del també pintor Paul Gauguin, excel·lent per descomptat. És cert que moltes grans figures van ser nominades aquell any, tot s’ha de dir: Yul Bryner, per El rey y yo (The king and I, de Walter Lang, 1956), musical de Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II, es va emportar l’estatueta a la millor interpretació masculina. Un any d’infart, doncs, perquè va tenir finalistes mítics com James Dean i Rock Hudson, ambdós per Gegant (Giant, George Stevens, 1956) i, finalment, sir Laurence Olivier, per Ricard III (Richard III, Laurence Oliver, 1955). No volem menysprear el treball del seus companys, i menys tractant-se d’aquests grans actors ─Rock Hudson també, què passa?─, però sí que volem defensar que era una interpretació única ─és veritat, Douglas no cantava, Bryner, sí. Un Oscar robat, doncs, i que no s’emprenyi Yul Bryner. A més, i ironies del destí, Douglas i Bryner es van veure les cares al film La luz del fin del mundo (The light at the edge of the world), una adaptació d’una novel·la de Juli Verne que va dirigir Kevin Billington el 1971 al cap de Creus, en terres empordaneses i que aquest enamorat del cinema, Lluís Molinas, ha recollit tan bé.

La reivindicació d’aquest Oscar merescut ens porta a voler deixar molt clar que som davant d’un professional, un artista, que com sabeu és més que ser un professional, que ens ha donat grandíssimes interpretacions. A més, no ens hem d’oblidar de la gran feina com a productor amb la companyia Bryna, que va fundar amb el nom de la seva mare. Una filmografia esplèndida, plena de grans papers. Aquí en teniu uns quants, i ens en deixem molts: el periodista sense escrúpols a El gran carnaval (Ace in the hole, Billy Wilder 1951); el coronel Dax, a Camins de glòria (Paths of glory, confiant en un novell Stanley Kubrik, 1957), en què se’ns mostra de manera esfereïdora i molt avançada per l’època la hipocresia de l’exèrcit i la lluita per ser honest; també l’esclau Espartac, (Spartacus, Stanley Kubrik, 1960), en què va defensar Donald Trumbo, guionista perseguit per la cacera de bruixes, fet que va donar al treball una lectura d’esquerres que d’alguna manera va planar per tota la seva obra. Ho deixem aquí, perquè tampoc és el sentit d’aquest text. En tot cas, són molts papers, alguns de molt arriscats, com ara la interpretació de Randle McMurphy, a Algú va volar sobre el niu del cucut, tot i que la va fer sobre els escenaris. Malgrat que va ser un fracàs, el 1975 el seu fill, Michael Douglas, la va portar al cinema com a productor. Ah! I, senyor Douglas, gràcies per haver donat al cinema un Michael Douglas, que ha seguit amb estil propi el seu llegat amb grans papers i apostes meravelloses, també com a productor. Gràcies a tu també, Michael, quan arribis als cent anys també et farem un homenatge; no pateixis, en tot cas no serà per l’Oscar al millor actor principal, aquest ja el tens, però ja buscarem alguna cosa.

Són molts, doncs, els grans personatges d’aquest actor, home liberal i compromès amb la seva feina. I, vés a saber, potser una mica compromès també amb el món que li va tocar viure. Douglas ens recorda una mica el Jack Burns, aquell vaquer amant de llibertat, esperit lliure que vivia la vida segons les seves conviccions que va brodar a Los valientes andan solos (Lonely are the brave, David Miller 1962): ferm, valent, compromès i un xic a contracorrent, això sí, sense renegar del sistema que el va veure créixer. Vist amb perspectiva, un llegat com aquest es mereix molt més que un reconeixement per haver arribat als cent anys sent una llegenda viva del cinema. Per això ens hem proposat des d’Els Bastards que l’actor que es va posar a la pell de personatges meravellosos, que va desafiar normes, que va produir gran treballs, alguns dels quals segurament hauria fet, tingui el que li pertoca. Però, senyor Douglas, aquest tribut el farem a la nostra manera, a la manera bastarda, perquè volem que vagi més enllà de la lletra escrita. Nosaltres, i tots aquells que ens acompanyin en aquesta aventura, que serà èpica i gloriosa, volem fer-li arribar un Oscar, però no un d’honorífic, aquest ja sabem que el té; sinó un de veritat per aquell meravellós Vicent van Gogh que ens va regalar el 1956 i que continua viu i amb tota força postimpressionista d’un interpretació extraordinària. Una interpretació que és, a la pràctica, una síntesi de l’entrega que va demostrar en tots i cadascun dels papers que va fer fins al final de la seva última aparició davant les càmeres.

Senyor Douglas i, com a agraïment sincer, permeti’ns l’atreviment que Els Bastards, i tots aquells que s’hi vulguin sumar, cridem amb tota la força que puguem: «Jo sóc Kirk Douglas!»

Us ha parlat Bob Merrick en nom, aquesta vegada sí, d’Els Bastards.

Us parla Bob Merrick Kirk Douglas no és immortal, ningú ho és, però avui ─9 de desembre de 2016─ arriba als 100 anys. Aquesta efemèride ens servirà per donar rellevància a la figura d’aquest gran actor i, a la vegada, reflexionar sobre el seu llegat. Però ho farem d’una manera molt tangencial, perquè el sentit …

Títol


Director


Actors





Un comentari a «Jo sóc Kirk Douglas!»

  1. LLUIS ULLES ha dit:

    Excelent i disfrutable article. Nomes remarcar que el guioniste era Dalton i no Donald Trumbo. Ho tinc fresc perque vaig veure la peli “Trumbo” fa poc.
    https://twitter.com/LluisUlles/status/808098049687961600

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.