MENU

23 desembre, 2016 Comentaris (1) Visualitzacions: 1388 Cinema Uns bastards

Títol


Director


Actors





Sí estimats lectors, Els Bastards també tenim ànima i quan arriben aquestes dates tan assenyalades ens posem tous recordant aquells films que ens han emocionat tot situant el Nadal com a teló de fons. Uns, amb contes nadalencs indispensables. Altres, amb històries que millor que els més petits de la casa no vegin per no …

És Nadal, bastards, ‘Yippee ki yay’!

Sí estimats lectors, Els Bastards també tenim ànima i quan arriben aquestes dates tan assenyalades ens posem tous recordant aquells films que ens han emocionat tot situant el Nadal com a teló de fons. Uns, amb contes nadalencs indispensables. Altres, amb històries que millor que els més petits de la casa no vegin per no prendre exemple. I uns pocs, per què no, prenent com excusa el motiu d’aquest article per parlar d’aquells films d’acció amb què es van sentir reflectits. Aquí teniu la nostra llista de títols nadalencs imprescindibles:

Gremlins (Joe Dante, 1984)

Jordi Taulats

gremlinsEn el moment en què et diuen que el tió i els Reis no existeixen, que són els pares, es pot dir que és quan maten la teva infantesa. A partir d’aquest moment et comences a qüestionar si tot allò que t’han explicat és veritat: els nens els porten cigonyes que vénen de París? La Cocollona realment existeix? Puc ser el que jo vulgui?

Només hi ha una cosa que no em treu mai la il·lusió, i és tornar a veure Gremlins. Aquest film dirigit per Joe Dante el 1984 va marcar generacions ─qui no ha volgut tenir un Gizmo a casa? Avui, aquells que quan la vàrem veure érem petits i ara ja tenim fills, néts o simplement ja som molt més grans, no perdem l’ocasió d’anar al cinema si sabem que la reposen.

Que no has vist Gremlins? No penso perdre ni un segon a explicar-te de què va la pel·lícula. Fuig! Corre! Ja pots anar al videoclub (encara existeixen?) a llogar-la, o llogar-la en VOD, o baixar-te-la il·legalment, però ja trigues a veure-la.

I per si ets d’aquells que celebra el Pare Noel… També són els pares!


Que bonic que és viure (It’s a wonderful life, Frank Capra, 1946)

Salvador Garcia-Arbós

798-1-que-bello-es-vivir-p1El dia 22 de desembre, el dia del sorteig de la Loteria de Nadal, visc el meu dia de la marmota: perquè mai no trec cap premi gros i perquè dedico 2 hores i 10 minuts a veure It’s a wonderful life o, si ho voleu, Que bonic que és viure o, si ho voleu, Qué bello es vivir.

És un film extraordinari. És un conte de Nadal, amb un personatge ple de bondat i molt maldestre anomenat Clarence, que no passa d’àngel de segona categoria ni amb l’ajuda del cel i, per la qual cosa, no té ales.

Déu l’envia a la terra per resoldre una de les eternes lluites del bé contra el mal. Tenim una família anomenada Bailey –ara em fotria un carajillo de Baileys–, encapçalada pel seu hereu George, sord d’una orella, ple de desitjos incomplerts, bona persona, a la qual tothom està agraïda. A l’altre costat, hi ha Henry Potter, Harry per als amics, si mai en va tenir cap. Mr. Potter és molt cabró, avar, envejós, cobdiciós, recargolat i mala persona, amb qui tothom està endeutat.

La pel·li acaba bé. Me la sé de memòria i m’emociono igualment. Els espòilers me la bufen.

Acaba la nadala Hark the herald angels sing. Diu que els pecadors es reconcilien i visca el sol de justícia. És molt recomanable la versió de Bob Dylan, quart tall del disc Bob Dylan Christmas in the heart, del 2009.


Se acabó el juego (3615 code Père Noël, René Manzor, 1989)

Jep Soler

3615-kod-deda-moroza-scene-2Indiscutiblement, la millor pel·lícula bastarda per les festes de Nadal. Hi trobem tots els ingredients imprescindibles en un bon film bastard: un nen de família benestant, aficionat a Rambo i els ninjes, es queda a casa la nit de Nadal amb la companyia del seu avi i el gos. Té ganes de veure l’arribada de Santa Claus, però la persona que baixa per la xemeneia té unes altres intencions. El nen serà l’encarregat de defensar el castell. A partir d’aquí, violència, sang, explosions, tensió, misteri, imaginació i molta acció. Per fer-ho més bastard encara, la cançó nadalenca la interpreta Bonnie Tyler. Què més voleu? A més, el gos mor i per tant la pel·lícula és bona segur!


Arma letal (Lethal weapon, Richard Donner, 1987)

Víctor Gonzàlez

La primera vegada que vaig veure el pòster d’Arma letal va ser l’agost del 1987 en un quiosc d’Almeria després d’haver passat el dia a Tabernas, fent de xèrif tipus espagueti-western. Veure a Mel Gibson transformat en policia sonat amb un Danny Glover somrient en aquell quiosc em va fer posar els pèls de punta. Vaig anar a l’estrena ben puntual aquell divendres 7 d’agost del 87. Un gran dia, un magnífic record.

Arma letal passa durant el dia de Nadal i l’acció acaba a final d’any a la ciutat de Los Angeles. El film va ser rodat, però, durant l’agost del 1986 i es va haver de decorar la ciutat californiana amb els ornaments propis d’aquesta festa i els actors portaven jaquetes tot i la canícula d’aquell estiu.

Un parell d’anys més tard em vaig comprar la cinta VHS del film, la meva primera, tot s’ha de dir, i que encara ara conservo dins d’una funda de plàstic transparent dins d’una habitació a prova de míssils nuclears. Fins ben entrats els noranta he de confessar que sempre em posava la primera escena quan arribava Nadal, amb la introducció espectacular de la música de Bobby Helms, el Jingle bell rock. Ara, i gràcies als Bastards, he tingut l’oportunitat de seguir aquesta tradició nadalenca, la de posar la introducció d’Arma letal en aquestes entranyables dates que m’agraden tan poc. La màgia del Nadal ha tornat a la meva vida. Us estimo, Bastards. En Martin Riggs i jo mateix us estem immensament agraïts.


Un cuento gamberro de Navidad (Rare exports, Jalmari Helander, 2010)

Col·lectiu Bob Merrick

Rare exports és una pel·lícula finlandesa que va obtenir el premi a la millor direcció i fotografia al Festival de Sitges del 2010. Som davant d’un conte de Nadal absolutament gamberro en què la infantesa se’ns presenta com el que és: un territori ni idíl·lic ni plàcid. Helande, en el que va ser la seva òpera prima, ens proposa una interpretació salvatge del mite del Pare Nöel. I ho fa sense  el prisma de la Disney ni de la disfressa que es va inventar la Coca-cola. Rare exports és un d’aquells treballs que, sense renunciar a la  violència ni la sang ─amb moments èpics com ara les  estampides de gnoms corrent per la neu─ ens ofereix  un Pare Nöel que se les té. Un film anti-Nadal, gens cínic i amb una resolució final absolutament coherent amb un final en què se’ns presenta l’autèntic monstre del Nadal: el capitalisme. Rare exports, tot i que és un gran divertiment, ens fa reflexionar sobre la necessitat de saltar les normes i deixar anar el fill de puta que tots portem a dins, és a dir, el nen. I ja que hi som, i sense que tingui res a veure amb el Nadal, llegiu El senyor de les mosques.  Bones festes i tot això que es diu.


Vacances de Nadal d’una boja família americana (National Lampoon’s Christmas vacation, Jeremiah S. Chechik, 1989)

Lluís Simon

Dit així sembla una comèdia poc rellevant, de veure i llançar a les escombraries dels nostres records poc interessants. Però compte! Parlem d’una paròdia innocent per fora i àcida per dins als Nadals familiars més tronats en què tots ens sentirem malauradament identificats en un moment o altre, sobretot si alguna vegada hem tingut la mala idea de posar llums al teulat i una altra de pitjor encara: convidar els sogres!

El mestre Chevy Chase orquestra tota la funció quan en uns anys en què era un puto ídol i se’n fotia a la cara dels seus compatriotes i de tots els seus despropòsits al memorable Saturday night live. Avui i demà no hi ha cap film millor (ni torró) per assaborir mentre neva al carrer si teniu descendència o familiars a casa. Que gran Juliette Lewis fent d’adolescent inadaptada i ho dic per experiència. Si us hi feixeu bé també veureu un fragment de la Matança de Texas, una altre de Piscosi i fins i tot la insuportable Que bonic que és viure. De fet, Chase va tenir la mala bava de contractar Frank Capra III (nét o besnét de l’autèntic) per tenir publicitat gratuïta.


Eduardo Manostijeras (Edward Scissorhands, Tim Burton, 1990)

Fàtima Deulofeu

Una freda nit d’hivern una àvia acompanya la seva néta a dormir. A fora hi neva i la nena tota curiosa pregunta a l’àvia d’on ve la neu. L’àvia s’asseu i comença a explicar-li aquesta fantàstica història.

Hi havia una vegada un inventor molt vell que vivia en una mansió gòtica dalt de la muntanya. Un dia va construir un ésser i li va donar de tot, entranyes, cervell, emocions i fins i tot un cor, però va morir de sobte abans de poder-lo acabar i en lloc de mans hi tenia un munt de tisores. Així neix Eduardo Manostijeras.

Una dona bondadosa el troba i l’acull a casa seva. Tímid i de bon cor l’Eduardo intentarà adaptar-se al món que l’envolta. I un dia coneixerà l’amor, un amor pur i correspost però completament impossible ja que aviat l’Eduardo descobrirà que els éssers diferents i extraordinaris com ell no tenen cabuda en una societat intransigent pel que fa a la diferència.

Així que l’Eduardo es torna a refugiar a la seva mansió i per recordar el seu gran amor crea escultures de gel amb les seves tisores i els retalls que en resulten són els flocs de neu. Cada cop que veieu nevar recordeu l’Eduardo i balleu donant voltes sota la neu amb els ulls tancats i els braços i el cor ben oberts.


Un padre en apuros (Jingle all the way, Brian Levant, 1996)

Àlex Oliva

L’argument d’aquest clàssic nadalenc és senzill i típic: l’odissea metafòrica d’un pare per recuperar la confiança del seu fill i convertir-se en el seu heroi. Això simbolitzat en una cursa a contrarellotge per aconseguir un Radioactivo Man, la joguina estrella del Nadal esgotada a arreu. Aquesta comèdia suposava, en teoria, un canvi de registre radical d’un Arnold Schwarzenegger tip de pistoles i mastegots. Però analitzant-la amb deteniment, podem concloure que som davant d’unes de les pel·lícules més dures per l’actor austríac.

A cap dels seus clàssics d’acció com Terminator, Predator, Comando o Desafío total es va haver d’enfrontar amb enemics tan desapiadats i malèvols com en aquesta pel·lícula. Entre ells, un policia torracollons que no n’hi deixa passar ni una, un veí perfecte i repel·lent, tipus Ned Flanders, que té com a mascota un ren assassí, i un exèrcit de Pares Noels de dubtosa reputació que busquen brega. També mantindrà una lluita constant amb qui es convertirà en el seu arxienemic, un altre pare desastre que és capaç de qualsevol cosa per endur-se el preuat ninot. Per si amb això no n’hi hagués prou, la situació li suposa enfrontar-se a dos dels drames més esgarrifosos que hi pot haver en aquesta vida: que la teva dona acabi confirmant que ets un desastre i faltar a la teva paraula de pare amb el teu fill una altra vegada.

En conclusió, una pel·lícula divertida per la mainada que fomenta el seu esperit més nadalenc i consumista. I un drama per als pares, que resaran per no trobar-se en la mateixa situació que planteja el film.


Sol a casa (Home alone, Chris Columbus, 1990)

Marc Bataller

Deveupensar que haver triat Sol a casa com la meva pel·lícula de Nadal és una mica lamentable. Que no encaixa en els valors d’Els Bastards, en el friquisme que ens caracteritza, en els motllos que volem trencar… Potser sí. Segurament, el problema és que des que sóc pare, i miro pel·lícules amb els meus fills, m’he fet gran i veig les coses des d’una altra perspectiva. Que malament que estic. Doncs sí, em costa de dir-ho, però he madurat i l’altre dia, quan vaig veure amb l’Ona i en Martí, Sol a casa em vaig emocionar només de veure com ells s’emocionaven i reien. Va ser una sensació estranya. Veure’m gran, com us deia, però també recuperar el meu Peter Pan i recordar escenes d’un film que també em va atrapar quan era petit. Companys Bastards, esteu en el dret d’expulsar-me, però hi ha coses molt pitjors com que algú dels nostres hagi escollit Que bonic que és viure. Això sí que és ser cahierista i antibastard i aquest cop, sense que serveixi de precedent, no ha estat el nostre president Jordi Camps.


Jungla de cristal (Die hard, John McTiernan, 1990)

David ‘Callahan’ Ruiz

El Cinema Truffaut de Girona projecta cada nit de NadalQue bonic que és viure, el clàssic impertèrrit de Frank Capra, un film que potser mereixeria un descans, encara que només fos per reconèixer altres grans films d’esperit nadalenc. Un d’aquests tòtems, que a més està a punt de celebrar trenta anys, és Jungla de cristal, de John McTiernan, la pel·li d’acció per antonomàsia reconvertida en faula nadalenca. Un poli lluita contra tots i contra tothom per recuperar allò que més estima, la seva família, que fa poc que ha perdut, víctima, tant del seu propi immobilisme matrimonial com de les noves i agressives polítiques neoliberals que sacsegen el país. Un bell conte de Nadal en clau de thriller d’acció ple d’humor i amb moltes explosions, i amb un dels millors antiherois que ha donat la història del cinema, John McClane, una mena de Pare Noel que reparteix amor i regals a tothom tot escopint frases tan entendridores com «Ara tinc una metralladora… Ho-ho-ho…» o «Yippee ki yay, fill de puta!» El desenllaç de l’obra, amb l’Action Man marxant del Nakatomi Plaza encara en flames, abraçat a la seva muller victoriós mentre comença a nevar i a sonar alhora el Let it snow, de Vaughn Monroe, és una de les seqüències més belles del cinema nadalenc que mai ningú ha gosat filmar, i que sens dubte podria haver escrit el mateix Charles Dickens.


El padrí (The godfather, Francis Ford Coppola, 1972)

Jordi Dorca

Suposo que us estranyarà que us recomani una tragèdia amb tocs shakesapearians per aquest Nadal, però The godfather (El padrí) sempre m’ha semblat una trilogia molt recomanable per a mirar-la amb calma per aquestes dates. Pels volts de Nadal podeu mirar la primera part, en què veureu escenes nadalenques com aquella en què Kate i Michael estan comprant regals i ella l’adverteix de la portada d’un diari on s’informa del tiroteig contra el Padrí, un Vito Corleone que es recupera en un hospital curosament decorat de Nadal; aquell Nadal dóna pas a una guerra cruel de bandes a Nova York després que Michael assassini l’inspector McCluskey i Sollozzo en una taula d’un restaurant italià de Nova York. La segona part la podeu veure pels volts de Cap d’Any, gaudir d’aquella festa d’entrada del 1959 en què tots els mafiosos que eren a l’illa repartint-se el pastís dels negocis del joc fugen per cames veient com Castro i els seus entren a l’Havana i derroquen Batista. La tercera la podeu deixar per la nit de Reis i veure-la mentre mengeu les galetes i us beveu tranquil·lament el whisky que hauran deixat per als Reis, que com cada any resultarà que són abstemis.


Malson abans de Nadal (The nightmare before Christmas, Henry Selick, 1993)

Jordi Camps

Quan Tim Burton encara era un cineasta collonut i bastard com pocs, capaç d’impressionar-nos a cada nova pel·lícula, ens va obsequiar amb un dels seus millors regals: Nightmare before Christmas, una joia cinematogràfica concebuda a quatre mans amb l’animador Henry Selick amb qui van demostrar fins a quin punt pot arribar la imaginació i el talent fent ús de la tècnica de l’stop motion (amb el permís del mestre Harryhausen, esclar). Emulant el mindundi del Ferran Adrià, s’uneixen per deconstruir el Nadal fins a límits inimaginables, que van des de la poesia fins a la subversió, passant per l’expressionisme alemany als contes del Dr. Seuss.

Ho sento, amics i amigues del Komandó Tió, aprengueu de Jack Skellington, ell sí que sap segrestar l’estimat Santa Claus. Però també, després d’haver capgirat les tradicions imposades, capitula davant de tanta bondat per acabar cridant: «Bon Nadal!»


Safe neighborhood (Chris Peckover, 2016)

Nuri Forns

És Nadal. Típic suburbi americà, amb les casetes decorades, les llums nadalenques… Una família típica de  matrimoni i fill de dotze anys d’aparença angelical, a qui deixen en mans d’una noieta a punt d’anar a la universitat per anar a un típic sopar de festes. Res millor que el Nadal, les festes en què tothom espera el millor, per un bon ensurt. I amb un títol com Safe neighborhood (Veïnat segur), què pot anar malament? Estrenada a Sitges l’octubre passat, és una nadala gamberra, amb algun gir inesperat, i poca cosa es pot dir més sense fer espòilers. L’inici pot semblar com qualsevol altra pel·lícula de l’estil de Sol a casa, però aconsegueix sorprendre. I molt.

Sí estimats lectors, Els Bastards també tenim ànima i quan arriben aquestes dates tan assenyalades ens posem tous recordant aquells films que ens han emocionat tot situant el Nadal com a teló de fons. Uns, amb contes nadalencs indispensables. Altres, amb històries que millor que els més petits de la casa no vegin per no …

Títol


Director


Actors





Un comentari a És Nadal, bastards, ‘Yippee ki yay’!

  1. Nuri ha dit:

    Vam veure Rare Exports ahir en família, està molt bé…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.