MENU

16 gener, 2017 Comentaris (3) Visualitzacions: 510 Cinema Fatima Deulofeu

Títol
La La Land

Director
Damien Chazelle

Actors
Ryan Gosling, Emma Stone i Rosemarie DeWitt

La La Land és tan rodona i bonica del principi al final que no es pot explicar. S’ha de veure, s’ha de viure, s’ha de cantar i ballar perquè és una carta d’amor al cinema musical de què no et pots NO enamorar-te.

‘La La Land’: una carta d’amor al cinema clàssic musical

La La Land és un meravellós homenatge al cinema musical de l’època daurada de Hollywood. La implacable guanyadora de set Globus d’Or, que ha arrasat guanyant tots els premis grossos a què estava nominada, parteix d’una premissa tan senzilla com efectista. És la típica boy meets girl o girl meets boy que no per típica deixa de ser efectiva. La La Land és una història d’amor universal ambientada a la ciutat de les estrelles.

Damien Chazelle (guionista i director de només 32 anys!) ens rep, sense ni temps per acomodar-nos a la butaca, amb un impressionant i energètic número musical en una llarga seqüència de música, ball i color que té com a escenari la ja mítica i col·lapsada autopista d’entrada a  la ciutat de Los Angeles. I  com a tota bona pel·lícula ambientada a la meca del cinema, coneixem la parella protagonista entrant a la ciutat de Los Angeles perseguint els seus somnis.

Mia (Emma Stone), és una de les tantes aspirants a actriu que arriba a la ciutat de les estrelles per intentar fer-se un lloc a la indústria del cinema mentre treballa de cambrera en una cafeteria situada al bell mig d’un estudis cinematogràfics envoltada de decorats de pel·lícules tan mítiques com Casablanca.

Per altra banda, Sebastian (Ryan Gosling) és un jove pianista apassionat del jazz que malviu tocant música sense ànima en locals de segona mentre somia obrir el seu propi local de jazz a Los Angeles per aconseguir preservar l’estil més pur i clàssic del gènere i retre culte a les grans figures.

Amb una preciosa melodia de piano com a fil conductor Mia i Sebastian aniran creuant-se per la ciutat de Los Angeles al més pur estil de la comèdia clàssica en què els embolics i els malentesos precedeixen la inevitable història d’amor entre els dos pols oposats.

La La Land és una pel·lícula intemporal que barreja modernitat i classicisme en una perfecta simbiosi. Només una delicada línia separa el món oníric del real enmig de hipnòtics i llargs plans seqüència, decorats magnífics, vestuari de llums i colors barrejat amb la bellesa i la nostàlgia de les grans coreografies del cinema clàssic dels cinquanta i seixanta. Mia representa l’alegria de viure. És una urbanita somiadora, simpàtica i moderna que va perdent la il·lusió mentre transita d’audició en audició per tota la ciutat de Los Angeles. En les escenes de Stone tot és llum, ball, desmesura i color. Per contra, Sebastian és un ésser melancòlic, introvertit i perfeccionista que té un gran talent per la música però que no aconsegueix adaptar-se als canvis de la indústria musical dels nous temps. En les escenes de Gosling hi ha un predomini del colors ocres i marrons que emulen l’estil retro del personatge que viu immers en la nostàlgia d’una època que en realitat no va viure mai.

La química entre Gosling i Stone és impressionant. La parella protagonista ens ofereix dues interpretacions magnifiques i sense ser actors de musical ambdós estan perfectament imperfectes en cada número de ball. Ryan Gosling (que ha après a tocar el piano per no haver de fer servir doble de mans) ni es despentina per actuar, tocar el piano, cantar i ballar, imposa fins i tot un cert aire de desgana com si ho dominés tot perfectament sense fer cap esforç. I tot ho fa explotant, amb estil, la seva aura de galant del Hollywood clàssic, mentre que Stone ens ofereix un recital d’interpretació passant de la delicada naturalitat a un domini total de cada una de les emocions que ens transmeten els ulls més enormes de la indústria del cinema. La indubtable química que desprenen els actors farà que t’enamoris inevitablement de tots dos. Jo que ja vinc enamorada de fàbrica de Ryan Gosling vaig sortir del cinema perdudament enamorada també d’Emma Stone.

La La Land és un homenatge al gènere musical del cinema clàssic, és la màgia del cinema convertida en una exquisida pel·lícula a la ciutat de les estrelles. Una pel·lícula en què vas a cantar i ballar i t’hi quedaries a viure. Un pel·lícula que respira cinema a cada pla. Una pel·lícula sobre gent corrent que convida a cantar, a ballar i a estimar, un trajecte per una muntanya russa d’emocions que comença com un musical alegre i explosiu amb enèrgics números de ball que gairebé es van encadenant l’un darrere l’altre per acabar derivant en un drama sentimental sempre banyat en un hipnòtic aire teatral que ens acompanya pel periple vital de la parella protagonista mentre intenten fer realitat els seus somnis.

Chazelle ens ofereix una portentosa direcció, amb meravellosos plans seqüència, una brillant fotografia i unes delicioses coreografies clàssiques acompanyades de la imprescindible BSO en què destaca l’omnipresent City of stars que ens acompanyarà tota la pel·lícula i que ja no podràs deixar de taral·larejar durant els propers dies.

La La Land és tan rodona i bonica del principi al final que no es pot explicar. S’ha de veure, s’ha de viure, s’ha de cantar i ballar perquè és una carta d’amor al cinema musical de què no et pots NO enamorar-te.

Aquí us deixo la magnífica BSO.

 

La La Land és tan rodona i bonica del principi al final que no es pot explicar. S’ha de veure, s’ha de viure, s’ha de cantar i ballar perquè és una carta d’amor al cinema musical de què no et pots NO enamorar-te.

Títol
La La Land

Director
Damien Chazelle

Actors
Ryan Gosling, Emma Stone i Rosemarie DeWitt

3 comentaris to ‘La La Land’: una carta d’amor al cinema clàssic musical

  1. Hèctor ha dit:

    Molt interessants els teus comentaris. De fet, m’ha semblat un musical atípic, potser perquè la pel.licula és bastant parlada i el guió fa molta atenció a l’evolució dels personatges i al fet que només són dos, els actors principals. Posats a buscar un però, he trobat a faltar una mica més d’expressivitat en Ryan Gosling (almenys algun somriure), tot i que, com ja dius, és un personatge melancòlic. En tot cas, un homenatge al jazz en tota regla, potser més fins i tot que al mateix musical dels anys 50.

    • Fàtima Deulofeu ha dit:

      Moltes gràcies Hèctor. De fet diuen que és un ‘musical’ que pot agradar a la gent que no li agraden els musicals. En tot cas crec que és una molt bona experiència tant visual com musical.

  2. […] de l’interessant article de la Fàtima Deulofeu sobre La La Land, us deixo aquí una guia per als seus haters. Aquest full de ruta els ajudarà a posar en ordre […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.