MENU

20 gener, 2017 Comentaris (0) Visualitzacions: 268 Cinema Col·lectiu Bob Merrick

Títol


Director


Actors


Shin Godzilla, una producció japonesa de la Toho, retorna aquest monstre en la que, al meu criteri, és la millor pel·lícula d’aquesta incona en dècades

Godzilla, un nou començament

Us parla Bob Merrick

Godzilla és un monstre japonès, i punt. Es pot exportat amb més o menys fortuna, certament, però forma part de l’essència de la cultura nipona del segle XX. Feia més de 12 anys que no hi havia un Godzilla japonès. El monstre, recordem, va ser crucificat per un tal Roland Emerich, que en va fer una lamentable adaptació el 1998, però Godzilla és un mite i com a tal no pot morir. Gareth Evans ens va oferir el 2014 un treball que es va acostar, i molt, a un bon kaiju-eiga. Segurament aquest darrer ha estat la proposta més interessant en dècades sobre Godzilla. Però per a tota una generació com la meva, que un ja té una edat, que va crèixer mirant films japonesos als cinemes parroquials -que Déu beneixi La batalla dels simis gegants, Inoshiro Honda, 1966)-, Godzilla ha estat sense dubte el Rei indiscutible.

Però el monstre té ADN japonès, i punt. Finalment amb Shin Godzilla (Hideaki Anno & Shinji Higuchi, 2016), una producció japonesa de la Toho retorna aquest monstre en la que, al meu criteri, és la millor pel·lícula d’aquesta incona en dècades. Estem davant un treball que ho té tot per ser un gran film, sempre en el marc de la mitologia del personatge, i, a la vegada, també ser un sentit i minuciós homenatge al mite original, la fundacional Godzilla (Inoshiro Honda, 1954). El monstre ha tornat i de quina manera. Shin Godzilla té uns grans efectes especials, però, i amb un parell de collons, no renuncia a presentar-nos un monstre que torna a ser de goma amb un japonès amarat de suor dins la disfressa També, com és evident, segueix sent una metàfora sobre els efectes de l’energia atòmica, en aquest cas relacionada amb la contaminació ambiental i amb Fukushima gravitant, en el que és una actualització lògica.

Un dels grans atractius del film és que, sense renunciar a ser un homenatge, que ho és i molt ben fet, vol ser un començament; és a dir, tots els treballs anteriors no han existit. Shin Godzilla parteix de zero. Només començar el film assistirem al part, a la metamorfosis fins a mutar en la seva imatge més icònica. I tot això al ritme de la marxa que va composar Akira Ifukube allà pels anys cinquanta i que ha anat acompanyat-lo durant dècades. Si el primer Godzilla era una crítica a les bombes atòmiques tirades sense miraments sobre població civil, aquesta nova proposta no amaga, en el marc d’un film kaiju, una més que evident al·legoria a Fukusima. També vol posar en evidència la classe política i com de manera desastrosa va la gestió d’una catàstrofe. És curiós com els responsables de treball és prenen el seu temps i ens mostren llargues converses entre polítics i buròcretes per mirar de gestionar el caos. Seran els científics, els quals tampoc s’escapen de les crítiques, els que trobaran una solució, parcial, no definitiva, perquè estem davant un Gozilla nou i, esperem, que torni a donar moltes sorpreses. Una gesta sense èpica, si més no, no a la manera de Hollywood i, afortunadament, sense marines! No hi ha tampoc història d’amor, no cal. Posa els pèls de punta veure impotents els japonesos quan els americans els volen palplantar una bomba atòmica enmig de Tokio per aturar el monstre i aquests que no saben com evitar-ho. I, a més, la representant nordamericana, que aspira a ser algun dia candidata a presidenta dels EU és japonessa, brillant! Aquí, a diferència de la més que estimable treball de Gareth Evans, Gozilla no és un Déu, és un força destructora de la natura creada per la humanitat a manera d’un gran -i radioactiu- Pepito Grillo descerebrat amb mala lleta.

Calia que la Toho ens tornés a regalar un Godzilla com Déu mana. Si es pot fer alguna crítica al film és que Godzilla surt pocs minuts i que hauríem al·lucinat que aquest es trenqués la cara amb alguna Mohotra o el que sigui. Volem una batalla al bell mig deTokio amb tot un bestiari Keiju! Però això ja arribarà. Shin Godzilla ha estat un èxit i això fa pensar en més films. Després que Guillermo del Toro ens oferís aquella meravella que va ser Pacific Rim (2013), un grandíssim homenatge al Kaiju, ens calia un original. Finalment Godzilla, l’autèntic Rei del monstres, ha tornat a casa seva.

Us ha parlat Bob Merrick

Shin Godzilla, una producció japonesa de la Toho, retorna aquest monstre en la que, al meu criteri, és la millor pel·lícula d’aquesta incona en dècades

Títol


Director


Actors


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.