Paul Schrader ha sigut sempre un gos salvatge, com Samuel Fuller, anarquistes d’esquerra en un Hollywood dominat per una ideologia descafeïnada tipus La La Land. Guionista de Taxi Driver i American Gigolo i director de Hardcore i Affliction, sempre s’ha caracteritzat per un cinema dur i directe, amb clares influències del cinema verité, Orson Welles o André Bresson.

Un mes abans de l’entrada de Donald Trump a la presidència, va demanar un aixecament civil contra el govern amb armes per Twitter i Facebook que va haver de retirar per no acabar a la garjola. El seu film, Como perros salvajes, estava a punt d’estrenar-se, havia de volar al Festival de Sitges per fer una masterclass i no tenia ganes de passar la resta de la vida tancat en una presó de màxima seguretat.

Alguns detractors parlen de la seva caiguda als inferns, sobretot després d’haver dirigit Dominon: Prequel to the Exorcist, bombardejada amb drons per la crítica. Schrader es va intentar aixecar al cap d’uns quants anys, com un vell boxejador, amb The Canyons, i el guió de Bret Easton Ellis, amb més insults encara que sigui un film incomprès, tot s’ha de dir.

Como perros salvajes presenta el millor de Schader, violència i excés, humor i collage amb colors estridents, caracteritzacions de personatges desbocats amb un Humphrey Bogart modern anomenat Troy (Nicolas Cage) i un tarat envellit que es diu Mad Dog (William Daefoe). Una escena està rodada en blanc i negre amb un gest de complicitat caps als films noir, l’altra amb boira i llum de neó estil MTV. La ideologia del film barreja el calvinisme latent de Schrader i la seva addicció a l’estètica del crim, molt semblant a Martin Scorsese. També hi entra el sexe, la droga i la tecnologia per la porta gran. Tot en poc menys d’una hora i trenta minuts. Un gran circ.

Segurament no us agradarà i per això no us la recomano. A mi personalment m’ha encantat, però això no vol dir res. Hauríeu de veure el film com si us llancéssin a un carrer infestat de buldogs afamats i rabiosos.  Com a víctima, i ja en els teus últims moments, penses que  Schrader tenia tota la raó; la vida és dura, bruta, infame i sense cap possibilitat de redempció.