MENU

16 març, 2017 Comentaris (0) Visualitzacions: 286 Cinema Col·lectiu Bob Merrick

Títol


Director


Actors


Kong: La isla Calavera (Kong: Skull Island, Jordan Vogt-Roberts, 2017), és un film deliciosament pla, que no planer; i què vol dir això: doncs que si busqueu personalitat als personatges, tret d’una mica els secundaris, què voleu que us digui, no entendreu un borrall de què aneu a veure. Estem davant un d’un film de crispetes; …

‘Kong’, o com fer un entretingut ‘teaser’ de dues hores

Kong: La isla Calavera (Kong: Skull Island, Jordan Vogt-Roberts, 2017), és un film deliciosament pla, que no planer; i què vol dir això: doncs que si busqueu personalitat als personatges, tret d’una mica els secundaris, què voleu que us digui, no entendreu un borrall de què aneu a veure. Estem davant un d’un film de crispetes; un treball de sèrie B, però a lo bèstia, en el sentit que és una gran superproducció. Un film que no té cap més pretensió que la de distreure al personal. Estem davant d’una d’aquelles pel·lícules de sessió matinal de cinema parroquial. És, com us ho diria: una simfonia, ben orquestrada, però que no aportarà res ni al món de la composició i menys al de l’harmonia, però que mentre l’escoltes, dius: «Mira tu, no sona malament» i, en sortir de la sala, penses: «M’ho he passat bé… havia de comprar el pot gran de crispetes». I tot això us passarà sempre que us deixeu anar i no us precipiteu a l’abisme dels mons freudians dels Cahieristes o dels programadors psicòlegs del Truffaut.

Em podeu dir: «és que no em crec els personatges i no empatitzo amb ells!» Des del col·lectiu us mirarem als ulls i us contestarem: «Doncs foteu el camp del cinema i remireu-vos la final del Barça fins que us caigui a trossos de l’emoció». A més, tranquils si algú ha de morir —i això pel col·lectiu no és cap espòiler— no patireu gens; tot al contrari, gaudireu amb la seva mort. De tota manera, penseu que el gran protagonista és Kong que reparteix tanta llenya que, la veritat, és meravellós.

Amb tot hi ha alguns detalls d’aquest treball de Jordan Vogt-Roberts —un paio amb més pèl a la cara que Kong—, que es va donar a conèixer amb The Kings of Summer, projectada l’any 2013 al Sundance Film Festival, on va ser nominat per al Gran Premi del Jurat, així com al Cleveland International Film Festival, que cal comentar —collons quina subordinada més maca que he fet—.

Un d’ells és aquesta certa tendència, ja sigui al cinema, però especialment a la televisió, de fer transcórrer històries a la dècada dels anys 70 del segle passat; i, què voleu que us digui, pel col·lectiu, que ja té una certa edat, tot això té el seu punt —no patiu, no hi trobareu ni rastre d’aquells colls de camisa i menys els pantalons acampanats—. El context històric permet, doncs, fer referències a treballs com ara Apocalypse Now (Francis Ford Coopola, 1979), als films de monstres japonesos, als mons perduts i molt especialment a la teoria de la terra buida i habitada —ja tractada pel visionari Jules Verne— que molts il·luminats de Cuarto Milenio es creuen. També els setanta és moment històric que encara ens permet colar alguna illa perduda, localitzada gràcies als nous satèl·lits. Per cert, al col·lectiu li va encantar veure en acció els famosos helicòpters Iroquois (UH-1H) i Black Hawk (UH-60), ja sabeu els típics que surten Rambo o Braddock: desaparegut en combat 3. A més, podrem escoltar fragments, entre d’altres, de clàssics com ara Time Has Come Today (The Chambers Brothers), Mat Troi Den (Minh Xuân), Brother (Jorge Ben Jor), Paranoid (Black Sabbath) i, en honor a un dels personatges del film, la imprescindible, si bé aquesta és dels anys 40, We’ll Meet Again (Vera Lynn), molt recurrent en films de la Segona Guerra Mundial.

I, els actors: no patiu per ells, aporten ofici, que ja és molt. Són impagables els grans Samuel L. Jackson, com el coronel Preston Packard, i la seva anada d’olla si bé el pots entendre i John Goodman, com el funcionari William “Bill” Randa, amb tot un passat clau per la trama, així com l’excel·lent secundari John C. Reilly, en el paper del pilot Hank Marlow, que ens obrirà i tancarà el film. La resta, Tom Hiddleston (James Conrad), Brie Larson (Mason Weaver), Toby Kebbell (Jack Chapman), Jason Mitchell (Glenn Mills) o Corey Hawkins (Houston Brooks) completen la funció amb dignitat, tenint en compte la història i els diàlegs que han de declamar. Però tranquils qualsevol cosa que us molesti de la trama queda corregida quan surt el monstre de torn i fa el que millor sap fer , matar-te de mil maneres, sigui lenta o ràpidament.

Hem deixat al gran Kong pel final. Aquest té sense dubte la millor interpretació i és, evidentment, el gran heroi. Però tindrem al davant, i això és un encert, més un australopitecs anamnesis que d’un goril·la. I segurament que per això tingui més cervell que titola (aquí va un espòiler, alerta: NO, NO HI HA HISTÒRIA D’AMOR IMPOSSIBLE, de fet no hi ha afortunadament cap història d’amor).

En conjunt, el film és cert que pot semblar irregular, però pensem que ho és per la trama, previsible, tòpica, la qual tot s’ha de dir avança mentre les nostres crispetes van baixant perillosament mentre la peli encara no s’ha acabat. Un darrer detall: la Warner, la productora, juntament amb Legendary, després de la més que reivindicable Godzilla —ja sabeu, i si no us ho dic ara: aquella reivindicable i amb cert argument pel·lícula estadounidenca-japonesa del 2014 dirigida per Gareth Edwards— vol generar tot un univers al voltant d’aquests personatges mítics d’aquí l’espolier camuflat del títol d’aquest post. Per això, foteu el favor de quedar-vos a veure l’escena postcrèdits; sí, hi ha escena postcrèdits el col·lectiu va ser l’únic en tot el cinema que es va quedar a veure-la. Així tindreu una visió de conjunt i després podreu valor el conjunt del treball, així com la visió que pretén donar aquest post de col·lectiu, el qual, com ja suposo que sabeu, té més solvència, criteri i capacitat analítica que el gran, gran i encara més gran Callahan Ruiz.

Uns ha parlat el Col·lectiu Bob Merrick

Kong: La isla Calavera (Kong: Skull Island, Jordan Vogt-Roberts, 2017), és un film deliciosament pla, que no planer; i què vol dir això: doncs que si busqueu personalitat als personatges, tret d’una mica els secundaris, què voleu que us digui, no entendreu un borrall de què aneu a veure. Estem davant un d’un film de crispetes; …

Títol


Director


Actors


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.