MENU

17 març, 2017 Comentaris (0) Visualitzacions: 641 Cinema Víctor Gonzàlez

Títol


Director


Actors





  Imagineu-vos que aneu al bosc un dia, us trobeu una cosa demoníaca i us convertiu en un salvatge assassí amb les pupil·les dilatades i el rostre de bèstia inhumana. La introducció del film fa plorar de felicitat, sobretot als més bastards, ja que la primera escena, despiadada i cruel, ens recorda els millors començaments …

‘Don’t Kill It’, Dolph Lundgren us hipnotitzarà

 

Imagineu-vos que aneu al bosc un dia, us trobeu una cosa demoníaca i us convertiu en un salvatge assassí amb les pupil·les dilatades i el rostre de bèstia inhumana. La introducció del film fa plorar de felicitat, sobretot als més bastards, ja que la primera escena, despiadada i cruel, ens recorda els millors començaments de les novel·les de Stephen King.

Supernatural i Fallen, que es quedarien curtes en aquest cas, podrien ser les influències més directes de Don’t Kill It, però no ens enganyem, el director Mike Mendez la clava, sobretot amb els efectes pràctics, tan en desús avui en dia, i que usa amb rigor i seriositat com un gran mestre, mirant-nos directament als ulls i dient-nos com un hipnotitzador que no tot està perdut en el món del terror i la ciència-ficció, no tot està perdut, no tot està perdut…

I és que Mendez ja va fer un gran film de sèrie B el 2013 que es deia Big Ass Spider! i del qual ja vaig parlar i vaig lloar com calia, en aquest món de cinema pansit que ens envolta. Big Ass Spider! va ser un hit pels fans més hardcore del cinema friqui, però ens pensàvem que aquella febre d’imatges insanes passarien i que Mendez cauria en l’abisme del costat fosc dels films comercials de sempre, aquells que ara apareixen a la pantalla gran i que tants badalls provoca entre els més inconformistes.

Video nasties, aquesta és la paraula clau i que ara tanta nostàlgia provoca. No la nostàlgia infantilitzada de Stranger Things, sinó l’amor que  n’hi ha que professen per aquelles cintes perdudes de videoclub dels anys vuitanta i que encara ara manté uns seguidors fidels que fan revendes de fins a 800 euros amb caràtules esplèndides de terror i ciència-ficció amb matisos especials de colors vermells i blaus.

El campió Dolph Lundgren apareix a Don’t Kill It, amb un barret tipus Longmire i un accent del sud de Missouri que fa fondre els seus adversaris més odiosos, sobretot tenint en compte que és suec, de la ciutat de Spånga, molt a prop d’Estocolm, i que és llicenciat en química per la Washington State University, i que també és llicenciat en enginyeria química pel Royal Institut of Technology i que té un màster amb el mateix títol, de la Universitat de Sydney, tot i que ha acabat al cinema fent papers memorables com el d’Ivan Drago a Rocky IV amb què gairebé mata Sylvester Stallone d’un cop al pit en una escena de boxa, enfonsant-li el cor de mala manera i enviant Sly vuit dies a l’hospital St. John’s de Santa Monica. Vuit dies sencers, un llicenciat en enginyeria química. Deliciós.

Als 50 anys, Lundgren es manté en forma, amb unes quantes arrugues de més, però ara les arrugues són maques, si no, pregunteu-ho als Bastards, que molts d’ells ja tenen 40 anys. El secret de Lundgren? Menjar molt sa ─fruita i verdura─ fer una hora diària de peses i càrdio i tenir una casa a Marbella amb piscina, que sempre hi ajuda, i molt.

Don’t Kill It és magnífica, potser trobareu que alguns efectes digitals estan massa poc elaborats però és igual, es tracta del pressupost, que n’hi ha poc. Pels que encara penseu que The Hidden i Evil Dead 2 són films imprescindibles, feu un cop d’ull o dos a Don’t Kill It. Per la resta, conformeu-vos amb les engrunes del nou cinema d’avui, que sempre és respectable, tot i que tinc esperances que canviï amb ajuda de la tècnica científica hypno-magic del gran film The Hypnotic Eye (1960), ja que no tot està perdut, no tot està perdut, no tot està perdut…

  Imagineu-vos que aneu al bosc un dia, us trobeu una cosa demoníaca i us convertiu en un salvatge assassí amb les pupil·les dilatades i el rostre de bèstia inhumana. La introducció del film fa plorar de felicitat, sobretot als més bastards, ja que la primera escena, despiadada i cruel, ens recorda els millors començaments …

Títol


Director


Actors





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.