Ens situem a Monterey, un idíl·lic poble costaner de Califòrnia, on un terrible assassinat aconsegueix fer trontollar el no tan perfecte equilibri en què viuen el seus habitants. Se’ns amaguen les identitats de la víctima i l’assassí, però un seguit de declaracions en forma de flash-forward ens van donant pistes a mesura que avancem en el temps fins al fatídic succés. La premissa inicial de Big Little Lies pot ser poc original, cert, però amb el pas dels capítols veurem que la minisèrie de l’HBO va molt més enllà.

David E. Kelly, conegut sobretot pel fet de ser el creador de Ally McBeal, és el principal artífex de portar a la petita pantalla el best-seller homònim de l’australiana Liane Moriarty. Ha tingut, però, la inestimable ajuda de Nicole Kidman i Reese Witherspoon, que, a banda de ser les caps de cartell del repartiment, hi han participat com a productores executives i van ser les principals impulsores perquè l’HBO comprés el projecte.

La jove Shailene Woodley, protagonista de la saga Divergent, completa el trio de dones que porten el pes de la ficció. Mereix també una menció especial el director, Jean-Marc Valleé, que ja va treballar amb Witherspoon a Wild. Dirigeix els set capítols amb personalitat i un muntatge molt característic, incloent-hi escenes ràpides que, sense necessitat de diàleg, ens fan empatitzar ràpidament amb els personatges. No perdeu massa de vista el director canadenc, properament estrenarà Sharp Objects, un drama d’una reportera que acaba de sortir d’un hospital psiquiàtric, amb Amy Adams com a protagonista: big words!

Big Little Lies és una història sobre un assassinat, però també ho és sobre l’habilitat de fingir. Fingir que portes endins d’unes luxoses mansions (aquí podeu veure el que valen) no existeixen els problemes. La sèrie s’encarrega de mostrar-nos aquesta fictícia perfecció de les famílies protagonistes, fent-nos partícips dels seus conflictes interns i de les seves pors. Conflictes banals com ho és perdre estatus social o ser jutjats per comportaments inadequats dels fills, però també d’altres més seriosos com ara infidelitats o l’agressivitat en el matrimoni. I és precisament en aquest últim apartat on la sèrie es fa gran. La manera com tracten el maltractament és tan cruel i creïble que impacta. I ho fa sobretot per la interpretació de la violència en la relació que fan els seus protagonistes. Totes aquestes trames t’atrapen, s’entrelliguen, i mantenen la tensió fins al final, en què saber la resolució de l’assassinat és gairebé el menys important.

Hi ha més raons per veure aquesta petita joia. La primera és Nicole Kidman. Mai he estat devot de l’actriu americana, però s’ha de reconèixer que fa un paper espectacular. El seu nom sonarà entre les nominades a algun premi, segur. A més, el look l’afavoreix enormement i no sembla la nina de porcellana que estem acostumats a veure en les seves aparicions públiques i que ens va espantar aplaudint en la gala dels Oscar. La segona és la genial tria musical, opening inclòs, en què sovint les lletres tenen a veure amb el que veiem a la pantalla. Algú s’ha entretingut a reunir-la tota en una llista de Spotify, us la deixo al final. I, finalment, perquè és una minisèrie de calaix. El director ja ha aclarit que, tot i les bones audiències, no hi haurà segona temporada. La sèrie estava concebuda per tenir-ne només una i així serà.

Set capítols, una història rodona i una de les millors sèries, per ara, d’aquest any: què més voleu?