És ben coneguda la meva obsessió per la violència, n’he parlat tantes vegades en aquest espai que si en fes un recull podria fer-ne una tesi bastarda. Dec tenir un imant que atreu totes les pel·lícules i sèries que parlen del tema, i aquesta vegada el títol no m’enganyava, tot al contrari, em posava amb safata un nou producte per tornar a parlar de l’origen del mal, del perquè de tot plegat: el psicòpata es fa o neix?

Born to Kill és una minisèrie britànica –tornem a gaudir de bones interpretacions i factura exquisida– que explica la història d’un jove que té un comportament exemplar però que amaga un assassí en potència. En Sam (Jack Rowan) viu amb la seva mare, una jove infermera de cures pal·liatives, i és un noi molt amable, ben educat, que gaudeix cuidant les persones que estima i fa voluntariat a l’hospital, llegint i acompanyant els malalts. A l’escola no dona problemes a ningú, és un bon company i defensor de les injustícies. Tot és una façana. En Sam és una persona sense empatia, que gaudeix del dolor aliè, que no té cap sentiment cap a la mort ni sent cap mena de pena per la injustícia. Ha après a representar el paper que toca a cada moment, és un crac de la interpretació. M’encanta quan s’exigeix somriure unes quantes vegades al dia, perquè hi ha un benefici darrere de cada somriure, perquè hi surt guanyant si mostra una cara amable. El seu pare és mort i s’inventa una història sobre el moment de la pèrdua, perquè sigui tan dramàtica que tothom que ho escolti senti admiració per ell. El que no sap és que el seu pare està tancat a la presó i la mare li amaga aquesta informació perquè té por que el fill es torni un psicòpata com el pare, no vol que la influència paterna pugui canviar el fill. La pobra mare desconeix que la psicopatia s’hereta (segons la sèrie) i el gen de la violència es transmet sense aturament i crea assassins nous i despietats. Per acabar-ho d’adobar, les noves generacions perfeccionen els crims perquè tenen més intel·ligència i recursos.

Com que és un tema molt recurrent en els meus posts no tornaré a parlar de les pulsions de Freud (que aquí apareixen explícitament i anem transitant per la mort i l’amor de manera sublim), ni de Rousseau, ni de Lorenz, ni de la societat controladora o promotora de la violència, sinó que us deixo un parell d’enllaços per als que sigueu persones curioses en el tema i recordeu les meves teories: Violència econòmica, Som violents per naturalesa?, Cinema gore per Tarats,The Purge, La violència segons winterbottom (el meu primer post als Bastards!).