La primera temporada de Master of None va destacar perquè presentava la vida d’un melting pot de mil·lennistes a Nova York amb un Aziz Ansari d’origen hindú que només rumiava com acabar al llit amb noies de la seva edat, la Denise (Lena Waithe), una afroamericana lesbiana que es reia dels gustos femenins de l’Aziz o el seu amic gegant de gairebé dos metres, l’Arnold (Eric Wareheim), dolç com pocs.

Aquesta segona temporada l’escenari canvia de Nova York a Mòdena, la meravellosa ciutat italiana, que de passada un recomano que visiteu, amb un Aziz que va més enllà de l’estereotipat turista habitual, immers en un curs de llengua italiana amb activitats culinàries incloses. El primer episodi, The Thief, és un clar homenatge a El ladrón de bicicletas (1948), de Vittorio de Sica, amb escenes bellísimament rodades en blanc i negre i que posen en evidència el cinema actual basat en la còpia. Aziz es mostra respectuós amb la cultura italiana, fa servir la bicicleta per anar amunt i avall de la ciutat i té una gran deferència pels plans cuidats i la música escollida amb cura d’Ennio Morricone i que ha aparegut a tants films icònics de la bella Itàlia.

Aziz diu molt allora, juga amb les noves paraules que va aprenent a mesura que entra en total immersió cultural. Pels que heu estudiat idiomes estrangers en un altre país us sentireu identificats immediatament amb l’Aziz. L’actor entra a la nova cultura a través de la bellesa de la llengua, transforma radicalment la seva personalitat i l’obre a noves maneres de fer i entendre el món. Una lliçó a la mirada obtusa dels polítics republicans americans actuals.

Al primer episodi passen moltes coses. Coneix la Francesca (Alessandra Mastronardi), amb qui estableix una bonica amistat, li roben el seu iPhone i no la bicicleta (típic de mil·lennista), lliga amb una afroamericana que hi és de pas i ens deixa als espectadors amb un cliffhanger monumental, tònica habitual a la sèrie en què les disgressions porten els personatges a nous camins del relat, i converteixen cada episodi en un petit curt amb la seva pròpia identitat.

La segona temporada segueix amb un segon episodi, Le nozze (The Wedding), en clara referència al magnífic film de Michelangelo Antonioni, La notte (1961), amb uns plans oberts que ens presenten la immensitat de l’espai modern. Ha canviat la cinematografia, tornem a l’homenatge però ara hi ha una transformació estilística. Quina orfebreria, dir magistral és quedar-se curt.

Però la passió pel cinema italià segueix sense pausa, no deixa respirar l’espectador més exigent. L’avventura (1960) també d’Antonioni hi apareix, i La dolce vita (1960), Caro diario (1993), de Nanni Moretti, o algunes escenes que ens recorden el millor Dario Argento i el subgènere del giallio. Podríem seguir sense pausa; Woody Allen més europeu, la Nouvelle Vague amb tocs de François Truffaut, Jean–Luc Godard i Jacques Demy. Aziz no només crea història sinó que la desenvolupa en un mar de referències impressionant, això sí, presentades de manera molt subtil i amb intel·ligència, com ho feien els autors clàssics de la literatura, deixant que els espectadors siguin prou exigents per descobrir-les per ells mateixos.

Amor romàntic, sexe, el tema racial, el menjar. No tot, però, passa a la bella Itàlia. Aziz torna a Nova York passats tres episodis i mou els fils de la trama amb una història hilarant d’aplicacions digitals de cites, exposa els problemes que es troba la comunitat LGBTI, torna a tocar el tema de la religió islàmica tan poc present a les generacions joves com a crítica contundent a la uniformització ideològica de Donald Trump i defensa el paper de la dona a la societat del segle XXI com a nou impulsor d’un món de bojos.

Una de les millors sèries de l’any, sens dubte. Pels que entengueu que la bastardia és més que quatre cops de superherois de Marvel i música estrident mal posada. Ja m’enteneu.

O potser no…