MENU

9 juny, 2017 Comentaris (1) Visualitzacions: 2236 Cinema Uns bastards

Títol
Pirates of the Caribbean: Dead Men Tell No Talesd

Director
Joachim Rønning i Espen Sandberg

Actors
Johnny Depp, Javier Bardem, Brenton Thwaites, Kaya Scodelario, Geoffrey Rush




Hi ha motius per estar a favor o en contra de la nova pel·lícula de Disney. En Jordi Camps i en Víctor Gonzàlez exposen els seus en aquest a favor i en contra

A favor i en contra de ‘Piratas del Caribe: La venganza de Salazar’

Jordi Camps Tots tenim guilty pleasures, allò que en argot serièfil s’ha normalitzat per denominar els nostres plaers culpables. Si no, no entendríem com gent aparentment normal fa cua per anar a veure com Vin Diesel i companyia cremen gasolina i pneumàtics en sagues interminables com Fast & furious, o que a molts de vosaltres no us caigui la cara de vergonya quan insistiu a recomanar que perdem dues hores del nostre valuós temps per gaudir de la venjança que emprèn el cara de pal de Keanu Reeves al més pur estil Charles Bronson només perquè li han matat un gos a John Wick 1 i 2.

Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, perquè jo confesso que en el mateix terreny cinematogràfic tinc més d’una dèria personal; entre altres, la meva passió pels films d’aventures, i més concretament de capa i espasa, i encara més pels que tenen pirates com a protagonistes.

Com a bon Peter Pan etern que soc (i encara que ell va lluitar contra un dels grans, el Capità Garfi), o qui sap si pels meus lligams materns (part de la meva família és de Bristol, el gran port d’on va partir el literari Long John Silver i casa natal del llegendari Barbanegra), encara avui dia em deixo emportar pel somni de convertir-me en una pirata més dels mars del Sud… o del Carib.

Precisament en aquestes aigües turqueses on es van fer cèlebres la majoria dels pirates s’hi ha ambientat Piratas del Caribe, una saga que Gore Verbinski va inaugurar ara ja fa uns quinze anys amb un blockbuster que m’atreveixo a qualificar de perfecte, capaç com pocs de ressituar els elements clàssics i canònics del gènere al servei del més pur espectacle. Un còctel en què es combinaven amb equilibri i saber fer alguns ingredients imprescindibles: iconografia marítima, llegendes, aventures, fantasia, imatgeria visual… i per sobre de tot, un personatge icònic: Jack Sparrow.

Com la primera, cap, és cert, però les quatre entregues posteriors, si han aguantat, ha estat per ell, el carismàtic cràpula encarnat per Johnny Depp, únic personatge que ha superat tots els envits que se li han posat al davant, ni que fos a força de portar l’histrionisme al límit. En aquesta cinquena part, titulada a l’espanyola La venganza de Salazar (no debades el dolent de la pel·li és espanyol, novament brillant com a malvat Javier Bardem), i no com l’original Dead men tell no tales, Depp-Sparrow es reivindica com l’estrella de la funció que és, ara ja sense dissimular que es creu l’hereu de Groucho Marx. Escenes hilarants com la d’obertura, en què la seva ineptitud és capaç de destruir una ciutat sencera, bé mereixen tan agosarat atreviment.

El tàndem format pels noruecs Joachim Rønning i Espen Sandberg s’ha posat al seu servei portant a terme la millor de les seqüeles. La més passada de voltes, però la que recupera l’esperit original amb una mena de reboot camuflat que tant pot presumir de trama com de personatges secundaris i de seqüències d’acció brillants. Com sempre, el més excessiu és el metratge, però, conscients que la saga va néixer d’una atracció de fira dels parcs de Disney, un servidor només pot fer que disfrutar d’aquest autèntic circ (aquàtic) de tres pistes.

Més fusta, Sparrow, és la guerra!

Víctor GonzàlezEl subgènere swashbuckler, cinema d’espases i pirates, va ser molt popular al cinema mut, sobretot amb Douglas Fairbanks amb La marca del Zorro (1920), durant el període entre el 1920 i el 1929, marcant amb foc la mort dels nickleodeons i l’entrada de la verdadera narrativa al cinema. Errol Flynn n’agafaria el relleu en el període entre el 1935 i el 1941, i el subgènere va seguir alimentant el cinema durant els anys 50 i 60 amb films com Moonfleet (1955) de Fritz Lang o The devil ship pirates (1964) de Don Sharp. La gent se’n cansaria progressivament, fins a la seva caiguda a l’abisme els anys 70 i 80, amb algunes mencions dignes de recordar no pròpies ben bé del gènere com The ice pirates (1984) o The Goonies (1985). Roman Polanski va intentar reviure tot l’entramat el 1986 amb Pirates, un film que no vaig veure ni jo quan era un d’aquells marrecs que anaven religiosament a totes les estrenes de cinema amb el canvi de la compra del supermercat Aldi que em donaven els meus pares. El film va ser un estrepitós fracàs, sobretot perquè va posar sobre la taula el fet que als que érem adolescents als 80 ja no ens interessaven els films de pirates. Ho havíem vist tot, tots els swashbucklers possibles, des del que posaven a Cine de Sobremesa de TVE amb el gran Errol Flynn fins a la sèrie Sandokan, de sis capítols i basada en les novel·les dEmilio Salgari, i que tant ens va canviar la vida.

El 2003,  el productor Jerry Bruckheimer va tenir una idea genial. L’atracció Pirates of the Caribbean del Disneyland d’Anaheim, en funcionament des del 1967 i últim disseny de Walt Disney abans de la seva mort, es podia convertir en un blockbuster espectacular. I tenia tota la raó. Va trucar a Johnny Depp, que en aquell temps encara flirtejava amb els films independents, i va dir a Gregor Gore Verbinski, el director del remake de The ring (2002), que es posés darrere la càmera seguint el guió al peu de lletra, ja que allò tenia pinta d’una gegant gallina plena d’ous d’or. I, efectivament, cinc films han passat pel cinema i els diners no han parat d’entrar a les butxaques de Bruckheimer i Disney, la productora, convertint-se en la novena saga amb més guanys de la història del cinema.

Aquesta cinquena part continua amb el de sempre. Un Johnny Depp histriònic però molt ben posat en el seu paper, que ja se sap de memòria tot i el seu alcoholisme i les acusacions de maltractament de la seva exdona (mireu el vídeo famós cridant ‘motherfucker!’), i un Javier Bardem fent d’Armando Salazar rodejat de fils pixelats de color negre amb un aspecte de ser tenebrós tocat per la pesta bubònica.

El que se salva, però, de la pel·lícula és el primer acte, amb una gran escena de pirates i guillotina típica dels swashbucklers, trepidant ritme d’acció amb plans i contraplans frenètics i molt molt molt poc CGI a la pantalla, que en aquest temps és molt d’agrair. Després encara us queda una hora i mitja de film durant la qual podeu anar al lavabo, demanar més crispetes, colar-vos a la sala del costat o, com diria en Jordi Camps, aprofitar per anar a veure la sogra, que la teniu ben abandonada.

O algo.

Hi ha motius per estar a favor o en contra de la nova pel·lícula de Disney. En Jordi Camps i en Víctor Gonzàlez exposen els seus en aquest a favor i en contra

Títol
Pirates of the Caribbean: Dead Men Tell No Talesd

Director
Joachim Rønning i Espen Sandberg

Actors
Johnny Depp, Javier Bardem, Brenton Thwaites, Kaya Scodelario, Geoffrey Rush




Un comentari a A favor i en contra de ‘Piratas del Caribe: La venganza de Salazar’

  1. […] molt ajustat, i és d’agrair: 111 minuts; res a veure amb les sagues mastodòntiques de Pirates del Carib, per exemple. Hi participen uns bons actors que, quan no ho són, aporten solvència, com és el […]