Tot i que no gaires, aquest text conté espòilers de la cinquena temporada.

Una presidència amb una diana a l’esquena esperant a ser caçat, aquesta frase de Francis Underwood defineix molt bé com s’ha desenvolupat aquesta cinquena temporada de House of Cards. De fet si mirem amb perspectiva totes les temporades, d’això es tracta la sèrie, de l’assoliment i el manteniment del poder. Underwood, una barreja curiosa entre el Iago d’Otel·lo, Macbeth i Ricard III decideix un bon dia assaltar el poder que no se li havia atorgat quan ell creia que se’l mereixia i un cop assolit, cada vegada més assetjat, intentar mantenir-lo passi el que passi. Aquesta, és la virtut de la sèrie, però també un dels seus defectes, massa vegades es fa difícil creure que algú pugui anar superant tants esculls, mentre tensa sobre manera les costures d’una democràcia carregada de contrapoders com és la dels Estats Units.

El cert és que, tot i que House of Cards és una sèrie eminentment política, la seva naturalesa és més propera a les crock stories, les històries d’auge i caiguda d’un gàngster, que a The West Wing. Amb el pas de les temporades es veu més clarament que Underwood és més semblant als Tony Camonte o Tony Montana de Scarface que a molts presidents. La diferència entre el personatge que interpreta Underwood dels que interpreten Muni o Al Pacino, és que FU s’aferra al poder amb totes les forces i que sempre se surt amb la seva, el seu cim és molt ample i la carena per on intuïm que baixarà ens costava molt de veure. A aquesta temporada li ha arribat el moment de perdre, tot i que no sabem si serà definitiu. Assetjat pel seu passat d’impeachments manipulats, d’assassinats i de traïcions, Underwood va perdent credibilitat fins al punt que manipularà unes eleccions i intentarà sense èxit coaccionar els testimonis de la comissió que investiga les seves pràctiques. Finalment la situació el porta a deixar pas a la seva esposa, que trencant per fi la quarta paret (aquesta temporada s’ha dirigit dues vegades a nosaltres) ens ha dit una última frase memorable en tant que clifthunger i ens ha anunciat amb aquella fredor tan característica que li ha arribat el seu torn.

House of Cards és doncs una sèrie sobre l’aplicació dels mètodes del crim organitzat a la política i en aquesta temporada tenim moltes escenes que ens acaben remetent a l’imaginari de la màfia, imatges de la solitud de la Claire amb un muntatge paral·lel que ens mostra com es van aniquilant persones que la poden perjudicar, el paper dels assessors com a autèntics consigliere o el sacrifici d’un soldat fidel per l’amo amb un Doug Stamper que s’aniquila com Frank Pentangeli a The Godfather.

Tot i que la sèrie pugui tenir aquestes reminiscències mafioses, és evident que ens parla també de política, i en aquest cas ens parla de les conxorxes parlamentàries, del paper fred de la diplomàcia, de l’ús de la força per part dels governs, de l’ús de la por com a arma de control social i electoral, de la força de les metadades, del paper de la premsa com a contrapoder i de la seva degradació moral, una mena de relat d’allò que no ens agradaria que fos la política, una hipèrbole desmesurada del poder, amb dos personatges principals absolutament carismàtics que fan que tot i l’aparent reiteració de trames seguim enganxats, atents i preocupats i com deia Giulio Andreotti «el poder desgasta sobretot a qui no el té» i ara el desgast és per Frank, mentre que a la Claire li ha arribat el torn.