La pel·lícula es va estrenar al Festival de Sitges del 2016, va rebre bones crítiques, tres premis i va deixar els espectadors satisfets. La va distribuir als cinemes l’empresa Sony, que no posa diners a productes poc productius. Tot i això, el seu pas per la cartellera va resultar més fugaç del que podríem pensar a priori, per aquest motiu se’m va escapar i he esperat poder-la veure tranquil·lament a casa per fer aquest post. Us parlo de Grave (Julia Docournau, 2016). Una gran sorpresa que té la virtut de ser dirigida des d’una vessant femenina, fet que li ha evitat rebre acusacions de masclisme. Si l’hagués dirigit, per exemple Lars von Trier, hauria rebut patacades anant i tornant. Només tenia la referència d’un parell d’explicacions sobre la sinopsi (una noia vegana que menja carn humana) i unes quantes fotografies que em feien suposar que ens trobàvem davant d’una nova distòpia. Darrerament ens encanta situar l’acció en un futur pròxim amb quatre canvis tecnològics i una societat amb valors més restrictius i feixistes. És a dir com 1984 (Michael Radford, 1984) o Brazil (Terry Gilliam, 1985) però que sembli més guai. The Lobster (Yorgos Lanthimos, 2015) i la sèrie The Handmaiden Tales en són dos exemples més recents. Doncs ja em veieu pensant en la distòpia aquesta i em trobo immers en un present brutal i hiperrealista. Possiblement això és el que fa més por de Grave. Veure en quin lloc vivim, quins valors defensem i com la distància entre ser una persona o esdevenir un animal no existeix, anem transitant entre les dues dimensions amb el perill de quedar-nos atrapats en l’ésser primari.
L’argument i l’acció m’han atrapat de seguida, no podia deixar de mirar la pantalla perquè no em deixava descansar. Ja l’havia tastat i en necessitava més. Com li passa a la protagonista Justine (una espectacular Garance Marillier) quan tasta la proteïna animal, que tot i que inicialment el cos ho rebutja perquè no hi està acostumat, no pot deixar de menjar-ne. Una obsessió i un plaer que arriba després de massa temps de prohibició. La família vol el millor per nosaltres, esclar, però no sabrem què volem fins que no ho tastem i tinguem la informació i l’experiència vivencial per decidir. Com més coses ens prohibeixin més curiositat tindrem. I ja sabeu que la curiositat va matar… la pastanaga, en aquest relat vegà.