Per a pena de tots aquells que la seguíem, The Leftovers ha arribat al final. La tercera temporada concloïa recentment amb un capítol rodó, amb què tancaven de manera magistral una de les millors sèries de l’última dècada. Per si hi ha algun despistat a la sala, The Leftovers tracta la pèrdua, la fe, la religió i l’amor, a partir d’una desaparició massiva i sense explicació del 2% de la població mundial. És important saber que aquesta desaparició no és motiu d’anàlisi, i que la importància recau en com els que es queden conviuen amb un misteri al qual no poden donar resposta. La desaparició ho condiciona tot, canvia les regles del joc, és el senyal que, en qualsevol moment, poden desaparèixer per sempre les persones que estimem.

Però, per què entra a l’Olimp de les sèries The Leftovers? Principalment per dues grans raons.
La primera té a veure amb la trama. Arran de la desaparició sobtada, la sèrie es planteja qüestions filosòfiques sobre l’existència humana d’una manera molt efectiva. Som aquí per alguna raó? El que ens passa és casual o hi ha un propòsit superior? La religió (o la fe) és un estri per no haver d’acceptar la realitat? Seríem capaços de conviure amb un fet tan massiu i inexplicable? Preguntes que conviden a reflexionar i debatre el comportament humà en moments de crisi.
La segona és que ho fa amb qualitat i criteri en tots els sentits. La banda sonora de Max Rticher i la tria musical són espectaculars, capaços de fer-te posar la pell de gallina en molts moments. Mimi Leder dirigeix 10 dels 28 episodis de la sèrie de manera magistral. Justin Theroux i Carrie Coon es regalen unes actuacions sublims com a protagonistes, i els secundaris no queden enrere, en especial Ann Dowd i Christopher Eccleston. En definitiva, la sèrie deixa diàlegs, escenes i capítols que quedaran gravats en la memòria dels espectadors.

La tercera temporada ha anat de cara a barraca. Tanca trames des del primer episodi i ens va preparant per a una recta final en què cada personatge té el seu moment de glòria. Damon Lindelof venia amb la lliçó apresa i amb The Leftovers s’ha intentat treure l’espina que molts li tenen clavada des de Lost. Ho fa principalment creant una sèrie a la inversa, on el misteri inicial no havia de ser explicat però que finalment obté alguna resposta. Aquesta, però, l’obtenim des del testimoni d’un personatge, sense imatges, sense proves. Com si es tractés d’una religió, l’espectador té a les mans creure’s o no aquella última conversa que posa punt final a la sèrie. El que sí que repeteix Lindelof de la fórmula Lost és incloure infinitat de detalls, referències i símbols en els episodis. Aquests són ignorats per la gran majoria de l’audiència, però per sort sempre hi ha algú que s’encarrega d’analitzar-los. Si sou fans d’aquests detalls us recomano el canal The Leftovers Reviews de Nico Frasquet, una feinada increïble que ens fa veure la meticulositat amb què treballa Lindelof, interconnectant detalls minúsculs des del primer fins a l’últim episodi.

The Leftovers és una sèrie que hauria de veure tothom que sigui aficionat al drama televisiu. Una sèrie en què no cal qüestionar-se tot el que passa (let the mistery be!), però en què sí que cal fer un exercici d’empatia i posar-se a la pell dels personatges. Només d’aquesta manera es pot arribar a sentir el gran drama que viuen.

Perill, a partir d’aquí, ESPÒILERS!

No podria tancar aquest post sense fer una petita anàlisi dels que, per mi, han estat els tres grans personatges de la sèrie. Sí, tres! Als dos que ja penseu hi afegeixo en Matt, la fe personificada. Fe, però, que en aquesta temporada l’acaba allunyant de la seva família. Aquest fet té relació amb el que vam veure en els primers minuts de la temporada, quan aquella dona, Millerita, pujava en diverses ocasions a la teulada de casa esperant per ser cridada per Déu i que finalment quedava sola. Per sort, en Matt veu la llum i reconeix que estava encegat per les seves pròpies creences. Curiós, però, que sigui un fals Déu que acaba devorat per un lleó qui li faci obrir els ulls. Els capítols centrats en ell són petites joies que funcionen també fora del context de la sèrie.

La història d’en Kevin és la que més ens ha fet ballar el cap. Els viatges a l’hotel, les visions de la Patti, les resurreccions, tot el que estava relacionat amb ell ha tingut un punt més místic. És per això que el seu comportament al llarg de l’últim episodi, fent-nos creure que en Lindelof s’estava marcant un Lost, és del tot creïble. És genial que a 20 minuts d’acabar la sèrie encara tinguis dubtes de què és el que està passant. I en Kevin és el gran responsable que tinguem un final tancat. Ell i l’amor, és clar.

Finalment, ella, Nora Durst. La que ha estat la gran protagonista de la temporada. Així ho demostra que les paraules “Nora, Nora, Nora” fossin les primeres a escriure’s a la pissarra on s’havia d’estructurar l’última temporada de The Leftovers. Ho expliquen els creadors en un magnífic reportatge de Vulture, al qual val molt la pena fer un cop d’ull. Ella és qui du a terme l’evolució més significativa de tots els personatges. El seu primer objectiu és desemmascarar els científics que envien la gent amb els desapareguts, però la possibilitat que això sigui finalment cert i el fet de sentir-se sola quan la deixa en Kevin, va transformant el seu escepticisme en esperança. Ella ha estat el pal de paller de la parella des del principi, però sempre ha donat mostres de no haver superat la desaparició de la seva família. Com bé explica en la sèrie, tothom necessita un final, la mort ho és, però les desaparicions no. Només ella sap si la odissea que explica en aquella última conversa màgica és certa o no. En Kevin hi creu, jo també, i vosaltres?