MENU

16 juny, 2017 Comentaris (0) Visualitzacions: 675 Sèries Col·lectiu Bob Merrick

Els viatges impossibles de Bob Merrick: Shanzi, la ciutat del futur

Us parla Bob Merrick.

En els meus viatges virtuals he visitat llocs en els quals la imaginació se’ns resisteix a admetre que siguin reals i que hagin pogut existir. Són aquells espais que ens portarien a pensar que tenim al davant un plató cinematogràfic abandonat, fruit d’una personalitat entre visionària i dement, tèrbola i amb un punt que es mou entre la melancolia i la inquietud. És com si caminant per una selva remota de Nova Zelanda ens aparegués la ciutat perduda de Colin McKenzie (Forgotten Silver, Peter Jackons 1995). Una personalitat desmesurada que sense el recurs del món digital, com si es tractés d’un Fizcarraldo, s’encaparrés a pujar un gran buc pel bell mig d’una muntanya de la selva. Sense trucatges, sense generar mons virtuals.

No recordo com vaig arribar a Shanzi, francament. Segurament en un dels meus viatges noctàmbuls, tremendament bastards. El món de Tron és infinitat i, com sabeu, demencial. I allí, davant meu en una nit qualsevol, va aparèixer Shanzi. Imagineu un complex arran de la platja, de cases futuristes, situat a la costa nord de Taiwan, prop de Taipei. Havia de ser una magnífica ciutat futurista inspirada en els treballs de Matti Suuronen. Però només n’havia quedat el somni, la quimera. Estava enmig d’un grandiós plató cinematogràfic; em sentia atrapat en el rodatge d’una pel·lícula inacabada de Bond o en el darrer capítol d’Espai 1999.

Matti Suuronen. Recordeu aquest nom. Sense ell no hi ha història ni ciutat. Aquest arquitecte finlandès va dissenyar les futuro houses, un prototip d’habitatges prefabricats, cap al 1968. Suuronen va ser un d’aquells arquitectes i dissenyadors altament visionaris i utòpics que van tenir un gran impacte i reconeixement per la seva relació amb el futurisme, especialment pel disseny d’estructures modernes, que en el seu moment es van anomenar espacials. Suuronen plantejava un mòdul prefabricat habitable que tingués molts usos i que es pogués instal·lar a qualsevol lloc. Amb una forma el·líptica i unes mesures estàndards (feia quatre metres d’altura i nou de diàmetre), se subjectava en una base d’acer. L’habitacle era com una càpsula amb dues capes de fibra de vidre i una d’escuma de poliuretà. Fa pocs anys es va reconstruir un dels prototips i es va exposar al Museu Boijmans, a Rotterdam, on hi ha la possibilitat de veure l’interior d’un d’aquests habitacles totalment restaurat. L’exposició es deia Futuro – Constructing Utopia.

Les obres de Shanzi van començar el 1978. Es diu que segurament Suuronen hi estava implicat, però no queda clar. En tot cas, és obra del seu geni. El 1980, les obres, que portaven molt bon ritme, es van paralitzar de cop. El motiu, sembla, va ser la fallida del fabricant de plàstics Yu-Chou. La llegenda o la maledicció es va apoderar del lloc. De fet, es comentava que l’espai on s’edificava la ciutat era una fossa amb més de 20.000 soldats de Nova Zelanda enterrats. Es va dir també que els materials no eren els adequats i que les bases no eren sòlides. El 1989 es va intentar fer reviure i acabar la ciutat fantasma. No va reeixir, ni aquest ni altres milionaris intents. Finalment, el 2009 el govern de Taipei va donar llum verda a la demolició, que es va portar a terme el 29 de desembre del 2010.

Caminant entre les imatges virtuals, un pot sentir una esgarrifança d’aquests espais totalment físics que escapen a la lògica i que la nostra ment se’ns resisteix a pensar que siguin producte d’un gran film. En tot cas, del film que no s’hi va arribar a rodar mai, més enllà de la utilitat que mai van tenir com a ciutats, espais fantasmes que ara perviuen en els nostres espais virtuals.

Us ha parlat Bob Merrick

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *