MENU

20 juny, 2017 Comentaris (0) Visualitzacions: 1351 Altres David U. Ruiz / @callahan_ruiz

Títol


Director


Actors


Algú em comentava fa uns dies que aquests espots d’Estrella estaven degenerant, any rere any, estiu rere estiu, cap a la caspa borbollejant de Freixenet de no fa pas massa. Possiblement.

Mediterràniament: al pot petit hi ha… la merda de sempre.

La meva innata i creixent sociopatia ha degenerat, durant els darrers anys, en un estrès demolidor. Fa uns mesos el meu psicoanalista em va recomanar que em prengués la vida amb més tranquil·litat, que canviés el cinema pel ioga, el bourbon per la til·la i el sexe desenfrenat per la poesia de Foix. I ho portava tot bastant bé fins que la setmana passada em vaig topar, llegint les planes interiors d’un gran diari català que comença per EL i acaba per PUNT, un anunci a tota plana i color que em convidava a veure la nova promo estival d’Estrella Damm, talment com si es tractés del blockbuster del moment. L’estrès i la basarda es van apoderar novament de mi i, tot i estar segrestat per aquell estat d’angoixa galopant, vaig decidir fer front als meus temors i visionar el mencionat subproducte.

Veient aquest espot fílmic de La vida nostra, dirigit pel cineasta Raúl Arévalo, triomfador als darrers Goya amb Tarde para la ira, queda clar que Estrella Damm reafirma la seva voluntat de reajustar el missatge del seu eslògan de capçalera, aquest popular Mediterràniament que originalment suggeria una radiografia errada i tendenciosa del seu públic potencial, una societat que vivia al marge de la crisi i dels problemes de la vida, bevent el seu elixir vital i ballant al ritme de la música indie del moment en algun paratge paradisíac de les costes mediterrànies. Aquest nou gir, que va arrencar fa dos anys amb l’irritant curt D’acord de l’Alejandro Amenábar i va continuar l’any passat amb Les petites coses de l’Alberto Rodríguez, referma amb aquest La vida nostra d’Arévalo una reinterpretació del concepte, del missatge, que apunta ara a la recerca i a l’assoliment individual de la felicitat, al sacrifici i a tot allò que has de deixar enrere si el que vols és triomfar a la vida que implica, a més, una evident pèrdua del Mediterrani com a emplaçament bucòlic protagonista.

Continua molestant, malgrat tot, aquesta repetitiva presumptuositat emocional, aquesta esgotadora voluntat d’alliçonar-nos per ser millors, però és que ara, a més, tenen la barra de fer-ho per entregues; primer t’encaixen el teaser televisiu que et cola com si res un thriller detectivesc a Los Angeles (i que computa igual com a impacte comercial, no us penseu), perquè tot seguit anem corrent a internet per veure’l sencer el dia i hora indicats. Abans, almenys, el suplici te’l cardaven a la cara i durava pocs minuts; ara l’has d’anar a buscar i el metratge no baixa dels 15 minuts. Cornut i pagar el beure, que diríem, o el que és el mateix: producció de qualitat cinematogràfica amb estrella internacional inclosa per tapar una idea de merda. I això que els actors compleixen, sobretot el gran Peter Tyron Dinklage, a qui la càmera estima com a pocs. Per aquest motiu, precisament, sap greu veure’l fer d’estúpida entelèquia en aquesta versió infantil, pija i estiuenca del Conte de Nadal de Charles Dickens, però el cas és que Estrella ja fa molt que ens té acostumats a això, a molt soroll per a res. Un cop vist, el títol més apropiat hauria estat, i encara més tenint en nòmina Arévalo, Tard per al tedi.

Algú em comentava fa uns dies que aquests espots d’Estrella estaven degenerant, any rere any, estiu rere estiu, cap a la caspa borbollejant de Freixenet de no fa pas massa. Possiblement. La bona publicitat ha tingut sempre un punt artificiós, de broma més o menys simpàtica pensada per seduir el públic potencial amb mitges veritats recolzades, sobretot, en bones idees. Quan la publicitat es pren massa seriosamenten i a sobre les idees no acompanyen, la creativitat dona pas al foc d’artifici, a l’espectacularitat del no-res. Publicitat d’aquesta n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre: no importa el producte ni la seva qualitat, interessa estendre la marca. És llavors quan normalment s’obre la porta del rebuig, l’escarni i la caricatura, una porta que Estrella Damm té oberta de bat a abat des de fa molt de temps. Sí, en publicitat també sol donar-se allò d’“al pot petit hi ha la bona confitura”. Potser els guionistes i creatius responsables de La vida nostra no van entendre-ho del tot i van pensar que contractant en Tyron de Game of Thrones en farien prou. Òbviament, no era només això i han quedat curts. I mai més ben dit.

Algú em comentava fa uns dies que aquests espots d’Estrella estaven degenerant, any rere any, estiu rere estiu, cap a la caspa borbollejant de Freixenet de no fa pas massa. Possiblement.

Títol


Director


Actors


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.