La momia (Alex Kurtzman, 2017), el darrer treball de l’estrella Tom Cruise, ha estat gairebé insultada per la crítica. Només ha faltat cremar-la en una plaça pública. És més, fins i tot aquella crítica que no és cahierista i que normalment és benèvola amb els films d’acció i aventures l’ha massacrada. Estem davant el segon treball d’Alex Kurtzman, que només havia dirigit un capítol de la sèrie Alias (J.J. Abrams, 2001-2006), un talk show, New Day, i Así somos (People Like Us, 2012), un llargmetratge del qual també era el guionista. Precisament, el gros de la seva producció és com a guionista, amb col·laboracions remarcables a Star Trek: En la oscuridad (J.J. Abrams, 2013), la nova sèrie de televisió Star Trek: Discovery (2017), a més de treballs que van des de Xena i Hèrcules, fins a feines de productor executiu a Sleepy Hollow (2013-2017), Hawaii 5.0 (2010-2017 o Scorpion (2014-2017). Kurtzman, a priori, semblaria que ha tingut una mala estrena en una producció dissenyada per rebentar les taquilles. De fet, estem davant d’un atac absolutament terrorífic contra aquest film… gairebé fan més por les crítiques que la pel·lícula, mireu que us dic. Si ens centrem en el film, La momia compta amb un metratge molt ajustat, i és d’agrair: 111 minuts; res a veure amb les sagues mastodòntiques de Pirates del Carib, per exemple. Hi participen uns bons actors que, quan no ho són, aporten solvència, com és el cas de Tom Cruise i Russell Crowe. I tot s’ha de dir: tampoc ho fan tan malament en aquest film ─encara que hi ha moments que sembla que estiguin repassant la llista del súper… coses de la veterania segurament.

Però, realment estem davant un film tan i tan fallit? Potser sí. Però el Col·lectiu no s’ha volgut precipitar i ha deixat passar un temps abans de pronunciar-se. I per què ho ha fet? Doncs perquè va créixer amb les produccions de la Hammer i les seves mòmies, dràcules i homes llop de la dècada dels anys 50, 60 i 70 del segle passat. I es va fer, en part, cinèfil, gaudint del gran Boris Karloff fent els papers de l’enamorat Im-ho-tep en la primera Momia (1932) i de Frankenstein (1931). Aquests monstres, si és que ara ho són, vist com està el món, mereixen un respecte. Bob Merrick no es queda a l’epidermis de les coses, això ja ho sabeu; intenta explorar a més profunditat. I no estem per hòsties: si un film és de crispetes i està ben fet, doncs està ben fet i ja està, tampoc cal buscar res més. Aquest argument sempre l’hem defensat i, val a dir, el defensarem a mort. El cinema és, també, entre moltes altres coses, pur entreteniment. I què si a vegades un film és com un parc d’atraccions, arribat el cas? Cap problema. La momia era, és, això, un film de crispetes. Però què falla? Per què la melodia no està ben ajustada? Falla el relat? Cau en els tòpics? Sí, sí, segurament. Val, no és un gran film. Però per què estem realment davant un treball fallit? És cert que el film és ple de tòpics, entesos; però i què? Altres productes n’han tingut més i tampoc els han fustigat tant. Les escenes d’acció estan ben rodades, com ara l’accident d’aviació, la qual penso que és molt i molt remarcable. És cert que el personatge de Cruise no dona per lluir-se com a actor, igual que el de Crowe. Cert. Però tots dos són professionals i, per tant, hi aporten ofici. A més, tot i els insults, La momia no ha estat un fracàs de taquilla. És cert que no ha funcionat als Estats Units com s’esperava, però ha costat 150 milions de dòlars i ja n’ha recaptat més de 300. No n’hi ha per a tant. Que és poc original? D’acord, també ho comprem. Fins i tot els podríem arribar a perdonar ─que no ho fem, perquè és imperdonable─ l’heretgia que hagin copiat descaradament l’amic mort d’Un hombre lobo americano en Londres (John Landis, 1981). El que ens passa és que, en el fons, molt en el fons, aquest treball ens entristeix. Per això ni entrarem a valorar-lo. Ni el seu argument, molt millorable, certament. Preferim moure’ns per uns terrenys més delicats: el de la mitologia cinematogràfica, el de certs mites icònics i el paper que ara tenen en aquest món de llops solitaris.

Ens fa la sensació que hi ha mites que no es poden fer retornar d’entre els morts així com així, perquè, senzillament estan passats de moda… fins que un visionari els rescati, és clar. Vejam: a qui pot fer por una mòmia? Bé, segurament la Cher sí que faria por, però us recordo que estem parlant de ficció. És cert que n’hi ha que se l’han jugada, com ara Francis Ford Coppola amb la reivindicació de Dràcula  (1993), ja que, tot i els seus excessos, passant fins i tot del llibre ─convertia un ésser repugnant en una persona torturada per l’amor─ es va saber arriscar. Coppola no buscava el gran espectacle de taquilla, potser volia satisfer el seu ego, però la proposta tenia el seu encant. Personalment, però, som uns grans defensors del Dràcula de John Badham (1979), el qual considerem molt superior al de Coppola tot i els seus orígens teatrals.

I això que dic és trist, perquè avui ja ningú llegeix Bram Stoker, Jules Verne, encara menys Emilio Salgari ni el gran Arthur Conan Doyle i el seu meravellós El món perdut (1912). Ens fa la sensació que aquests mons han quedat perduts, com ara La tierra olvidada por el tiempo (The Land That Time Forgot, Kevin Connor, 1974), que adaptava un llibre d’Edgar Rice Burroughs, i el gran Viatge al centre de la terra, la novel·la de Verne publicada el 1864. Una prova la teniu amb el fracàs d’un film que no era dolent i que adaptava la novel·la de Burroughs John Carter (Andrew Stanton, 2012), que adaptava la saga marciana, amb princesa inclosa. No es va entendre, era fora del seu temps. Començava a l’oest americà, durant la guerra civil americana, i anava a petar a Mart. Són mites enrocats en el segle XIX i XX. Els monstres actuals del cinema ens arriben d’un univers paral·lel, i encara, ho fan creats en un laboratori, com els de la milionària i desigual saga Jurassic Park o uns amb la seva sang àcida que et fa una cesària directament per la panxa. I no entrarem en els monstres reals: abans hi havia guerres, ara les ciutats són els nous escenaris. Abans eren els exèrcits, ara són civils contra civils indefensos.

Si tornem a La momia hem d’entrar, com és lògic, en el món mític de les malediccions egípcies; i aquí tot es torna de color groc, com el pergamí o com la mortalla de la mateixa mòmia. Hi ha hagut intents, com ara el discret El despertar (The Awakening, Mike Newell, 1980), amb Charlton Heston, on, per cert, la mòmia ja era una dona, i la divertida sèrie B de La momia (The Mummy, Stephen Sommers, 1999), que va ser rebuda amb una crítica dividida, però que va donar per a dues continuacions. Tampoc s’ha d’oblidar la victoriana, segurament passada de moda pels temps actuals, L’home llop (The Wolfman, Joe Johnston, 2010) amb Benicio del Toro. John Landis, a la direcció i amb un guió propi, es va saber arriscar amb Un home llop americà a Londres i, fins i tot, Mike Nichols va saber trobar el to amb Llop (Wolf, 1994).

Ara, la productora Universal vol reviure els seus monstres clàssics: Frankenstein, l’home llop, la mateixa mòmia, Dràcula, la núvia de Frankenstein, l’home invisible ─i fins i tot ens va semblar veure, en el magatzem del personatge interpretat per Crowe, el Dr. Jekyll i Mr. Hyde, la mà del monstre de La dona i el monstre (Creature from the Black Lagoon, Jack Arnold, 1954)─; i la Universal ho vol fer per generar un corpus que propiciï una franquícia, tipus Marvel o DC. Però com pot aconseguir una cosa en la qual no ha treballat, no ha aviciat ni ha mantingut viva? Marvel i DC han estat dècades mantenint el caliu dels seus personatges impossibles a les verdes i a les madures. Aquests han evolucionat com la societat i els seus conflictes. Mític és el còmic en què els herois de Marvel arriben tard a l’esfondrament de les torres bessones per només lamentar-se de no haver-ho pogut evitar, tot i els seus grans superpoders.

Universal té un repte, i és important. Com retornar d’entre els pergamins de la mort uns personatges que s’han d’adaptar als nous temps tant sí com no. Fins i tot, en la primera gran pel·lícula de Karloff, La mòmia, en què gravitava la fatalitat d’un amor impossible, convertida en un marxant d’art, amb la pell apergaminada, volia reconquerir la seva estimada. Una proposta terriblement moderna per l’època i allunyada dels excessos efectistes i puerils de l’actual. La momia que han estrenat no és tan mala pel·lícula com diuen. És un film ja vist, però el problema tampoc és aquest; el problema segurament és que volen agafar aquests monstres d’altres èpoques, posar-los en bàndols enfrontats i convertir-los en una espècie de lliga de la justícia; amb els seus malvats a la recerca de redempció i els seus herois, que no ho serien tant. I aquest és l’error de la proposta, o bé segurament no ho han fet bé, si més no en el primer treball. Ja veurem si Dark Univers continua. En tot cas, llarga vida als mites perquè, no patiu, no moriran, encara que els maltractin. Algú sabrà com retornar-los, algun dia, perquè els immortals poden ser maltractats, però no poden morir.

Us ha parlat Bob Merrick