MENU

3 juliol, 2017 Comentaris (2) Visualitzacions: 1324 Sèries Jep Soler

Títol
The Handmaid's Tale

Creador
Bruce Miller

Actors
Elisabeth Moss, Yvonne Strahovski, Joseph Fiennes

… quan ja tenim l’escenari distòpic creat, ja coneixem els personatges i ens fem a la idea de quina trama ens volen explicar, s’adormen ells i, de retruc nosaltres.

Puntuació

5

El xiclet de la donzella ha perdut el sabor

Hi ha una gran diferència entre explicar una història i allargar-la. Això, que sembla tan obvi, no ho entén tothom de la mateixa manera. El vostre humil narrador quan va llegir Soldados de Salamina va pensar que li estaven prenent el pèl. Quantes vegades havien d’explicar la mateixa escena? Què aportava a la trama? En Javier Cercas es pensava que érem tontets? Sort que en David Trueba ho va arreglar en l’adaptació cinematogràfica. No conec ningú que sortís del cinema i digués: “És millor el llibre.” Ni per fanfarronejar, ho deien. The Handmaid’s Tale és una obra literària de Margaret Atwood escrita el 1985 que no he tingut el plaer de llegir. Tampoc n’he vist la seva versió al cinema del 1990 de Volker Schlöndorff amb Robert Duvall i la malaurada Natasha Richardson. Per tant, em lliuro de qualsevol intoxicació prèvia i  no cauré en cap comparativa quan us asseguro que la sèrie creada per Hulu, del mateix títol, està sobrevalorada, és llarga i decebedora. Ara ve quan m’explico, tranquils. Els fans respireu, que al final encara em donareu la raó. Paraula de bastard.

Com si posés una mica de vaselina a l’assumpte, haig de reconèixer que les actrius i els actors estan genials (fins i tot el cara de pal Joseph Fiennes). Despunten per sobre de tots Elisabeth Moss i Yvonne Strahovski donant vida a dues dones que pateixen, sofertes i constants, per aconseguir els seus respectius objectius. També s’ha d’admetre que els tres primers capítols emocionen i fan patir de valent, però quan ja tenim l’escenari distòpic creat, ja coneixem els personatges i ens fem a la idea de quina trama ens volen explicar, s’adormen ells i, de retruc, nosaltres. La repetició de conceptes no estimula emocionalment i els flashbacks inútils no aporten res de diferent. Que es destini tot un episodi a una història secundària que al final de la temporada ens espatlla una possible sorpresa n’és un exemple, però no l’únic. Ja ho explicava el Sensei Vador fa unes setmanes fent referència a Fargo. A The Handmaid’s Tale, la situació és encara més greu. Recomanaria als senyors creadors de la sèrie que fessin una ullada a The Lobster, de Yorgos Lanthimos, per aprendre a explicar una història com cal centrats en una distòpia. Us imagineu que al film ens fessin un flashback sobre la història del gos? Hi ha més maneres de narrar, totes més interessants i sense fer perdre la paciència. L’única alegria d’arribar al final va ser sentir la gran Nina Simone. He dit i m’he quedat descansat.

Puntuacio

5

… quan ja tenim l’escenari distòpic creat, ja coneixem els personatges i ens fem a la idea de quina trama ens volen explicar, s’adormen ells i, de retruc nosaltres.

Títol
The Handmaid's Tale

Creador
Bruce Miller

Actors
Elisabeth Moss, Yvonne Strahovski, Joseph Fiennes

2 comentaris to El xiclet de la donzella ha perdut el sabor

  1. Lobster Webster ha dit:

    Sobrevalorat respecte què?

    • Jep Soler ha dit:

      hola!

      Com bé dic en el post no ho comparo amb res perquè no he vist la pel·lícula ni he llegit el llibre. La sobrevaloració de la que parlo és la dimensió que ha agafat entre els seguidors que la situen com “la millor de l’any”. L’evolució de la sèrie és massa repetitiva i irregular per ser tractada com ho han fet, donant-li més importància de la que té, en general.

      Espero haver respost la teva pregunta!
      Moltes gràcies per seguir-nos!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.