Estiu 1993 no és d’aquelles pel·lícules que haurien de tenir espai en aquest blog. Ja tenim exemples de llocs culturals més adients per consultar l’opinió d’algun entès en cinema que farà una valoració més adequada del film. Avui el film dirigit per Carla Simón ens servirà per un petit experiment i comprovar la capacitat d’adaptació dels Bastards. Som capaços de treure suc de tot el que ens proposem. La majoria de nosaltres va néixer a la dècada dels setanta i quan ens ataca la  nostàlgia agafem el llibre de Yo fui a la EGB i tenim conversa per hores. Els nascuts als anys 80 trobareu múltiples referents a Estiu 1993, tant musicals com televisius com emocionals. Uns i altres vam gaudir d’una col·lecció de llibres que ens anaven redirigint la trama a cada capítol i que podíem escollir com continuava la història. Avui farem això precisament, en honor als nostàlgics. Si vols llegir un article seriós, tal i com marquen els canons de la crítica, ves a aquest enllaç (Imma Merino – Cinema Truffaut). Si vols llegir una opinió bastarda, que no tindrà res a veure amb l’anterior, segueix llegint.

Xaves a Garrotxilandia

Els temps es va parar, no se sap ben bé com i perquè. Podria haver estat un fet individual però el més estrany és que col·lectivament  tota la terra aspra es va aturar separant-se de la humanitat. En aquell reducte incivilitzat hi habiten els mateixos de sempre, alguns poden marxar però pocs hi entren. Viuen en habitacles fets de pedra, comparteixen les cases amb animals salvatges capaços de menjar-se els seus propis embrions. Es comuniquen poc entre ells i quan ho fan utilitzen més onomatopeies de les necessàries, tenen costums ancestrals difícils d’assumir per la resta de la humanitat. Hem de pensar que la humanitat, tal i com ens la venen, viu en grans ciutats, és educada i creu en la bondat, fins i tot divina. Que passa quan una d’aquestes nenes que forma part de la humanitat es veu obligada a anar a la terra aspra? Doncs sí. El que penseu. Un risc tant perillós com el de  Mowgly al Llibre de la selva.

Sort que als 6 anys és més fàcil adaptar-se a una nova realitat. Això no vol dir que no sigui complicat. A qui se li acut, després d’una desgràcia,  portar-la a la Garrotxa? Una nena xava a la Garrotxa? Quin terror! I a més a Les Planes d’Hostoles! Allà on hi ha gorgues plenes de monstres! Maten xais per menjar! Les gallines et poden  atacar! Les carnisseres et subornen amb un tall de pernil dolç!! Deu meu! Serà capaç una xava d’adaptar-se a les aixetes que no tanquen bé? Al silenci de la nit? A una família que viu al bosc? Als enciams que semblen cols? Sort en tindrà de l’ajuda inestimable de la seva nova germana, que esdevindrà l’ajudant ideal de qualsevol super-heroi de ficció. Molt més eficient que en Robin amb en Batman. Estiu 1993 és una pel·lícula fàcil, perquè va fluint sense demanar a l’espectador res més que romandre en silenci i gaudir. No podria estar-me d’expressar la meva gran alegria en veure els gegants i cap-grossos nyerros ballar sense parar a la plaça dels pescallunes mentre aquests aplaudien. La mateixa joia que expressava el mestre Puyal quan el Bernabeu es posà dempeus aplaudint Ronaldhino, “Ara ja em puc morir!”.