Supergirl va a tota pastilla. La transició a la segona temporada ha passat per uns canvis fonamentals que han millorat el que ja era bo. Primer, nous personatges de l’univers DC, que mantenen la fidelitat de l’heroïna creada per Otto Binder i Al Pastino el 1959, segons un canvi de localitzacions en el rodatge, de Los Angeles a Vancouver i tercer el salt de la CBS a The CW, que amb menys diners ha fet més, i s’ha dedicat a treballar la trama, en comptes de jugar amb l’epidèmia digital dels efectes actuals de què, francament, molts de nosaltres ja estem ben farts. El respecte a la història principal s’ha mantingut estirant el guió de manera intel·ligent després de l’últim episodi de la primera temporada que va acabar amb un cliffhanger típic però engrescador; la caiguda d’una nau espacial als afores de National City. Què és? Amb què ens trobarem? A quins perills s’enfrontarà la humanitat amb aquest nou repte? Cada episodi, entretingut i compacte, està dominat per l’aparició d’un nou superheroi que va amb la Supergirl. Si a la 1a temporada veiem com la figura de Flash prenia una importància cabdal, a la segona ens arriba la sorpresa de l’arribada de Superman, protagonitzat per Tyler Hoechlin, la millor personificació del superheroi de Krypton des de Christopher Reeve, amb una introducció emocionant darrere d’un avió supersònic:

Superman: Need a hand?

Supergirl: Hey cuz!

Superman: Good to see you!

Supergirl: This looks like a job for the both of us.

Superman: Absolutely! 

A part dels diàlegs, curts i efectius, teniu episodis memorables com el 5 amb Metallo atacant Supergirl i Superman, en una lluita destacada i superior a tot el que hàgiu pogut veure al cinema de superherois amb  l’excepció de Wonder Woman, esclar. Tema polític inclòs –els àliens prenen el paper de refugiats a la Terra–, Supergirl és una sèrie remarcable en tots els sentits i en gaudireu com camells. També us recomano repassar el film britànic del 1984, Supergirl, que no va impressionar la crítica però que va deixar un bon gust de boca als seus fans, i que curiosament va recuperar la Cannon Films el 1986 per vendre-la per VHS i de què es va fer una versió novel·lada per Norma Fox Mazer. Els pòsters de la pel.lícula són una meravella –se’n varen fer un munt de versions impreses espectaculars arreu del món per vendre el film– però, per qüestions d’espai i temps, no els comentarem en aquest article.