L’imagino estirat al llit,  amb aquell somriure d’orella a orella, escoltant la banda sonora de The Quiet Man (1952) composta per Victor Young. Vull pensar que en el moment del traspàs sonava el preludi de la gran lluita (Prelude to the Big Fight) amb el so dels instruments de vent acompanyant amb pas ferm a en John Wayne cap al seu objectiu. Tot i que també és maco pensar que en els darrers instants l’acompanya la dolça veu d’Anne Buckley cantant The Isle os Innisfree. Sigui com sigui ens han dit que ha mort George A. Romero. Segur?

Quan en Romero es va convertir en un mite cinematogràfic jo encara no havia nascut, corria l’any 1968 quan es va estrenar La nit dels morts vivents. Per mi és i serà un dels mestres universals,  al costat de noms que no cal ara recordar perquè avui és el dia de Romero! A més de la relació professional amb Stephen King que ens van fer xalar de valent a Creepshow (1982) i The Dark Half (1993), i l’atracció diabòlica que vam experimentar quan ens va presentar a Ella a Monkey Shines (1988), evidentment no podem oblidar que sense ell tot l’univers zombi no existiria. Va explorar totes les seves vessants cinematogràfiques fent-nos passar por i fastig segons li venia de gust. Coneixia perfectament tots els processos que fan que un cadàver s’aixequi i torni a la vida. D’aquí la meva teoria sobre la seva no-mort. I si ha descobert la vida eterna en forma de zombi? I si ara que està en el món dels morts els hi explica com s’han d’aixecar? I si al tercer dia ressuscita? Per si un cas no us acosteu a un cementiri durant uns dies. Us he avisat.